El lloc de la filosofia a les escoles torna a ser tema de debat per la reducció de l’ensenyament d’aquest saber que comporta la modificació del currículum de l’ESO i el batxillerat amb la nova llei educativa, la LOMLOE, una modificació l’aplicació de la qual comença el curs vinent amb alguns canvis rellevants. L’eliminació d’algunes matèries (Valors ètics de 1r a 3r de l’ESO i Ètica a 4t de l’ESO, aquesta última substituïda per Educació en valors cívics i ètics) i la reducció d’hores en d’altres (Filosofia a 4t d’ESO i Història de la filosofia a 2n de batxillerat) genera una problemàtica acadèmica i laboral als docents de filosofia. Però hi ha una altra problemàtica de major importància per a l’ensenyament de la filosofia: per una banda, la necessitat de la presència de la filosofia a la Secundària, i per l’altra, la missió cultural que aquesta disciplina humanística ha de tenir en la formació intel·lectual i ètica dels alumnes.
Pel que fa a la primera qüestió, cal evitar algunes fal·làcies, perquè es pot meditar, reflexionar, comunicar de manera coherent les idees, i fer totes aquestes activitats intel·lectuals amb un sentit crític, sense filosofia. Potser no pensen ni s’expressen intel·ligiblement els escriptors, els artistes i els científics? Potser no són prou crítics alguns pensadors socials que analitzen des de les categories del seus respectius sabers les contradiccions del nostre sistema social? El fet que s’ensenyi filosofia a les escoles no farà necessàriament que siguem més bones persones, ni més feliços; com tampoc farà que al món no hi hagi injustícies, desigualtats, relacions de poder, violència i guerres. Només cal confrontar els fets històrics amb alguns moments fundacionals de la filosofia occidental, com els que representen Plató, Descartes, Kant, Nietzsche, Husserl i Wittgenstein, per a adonar-se d’aquesta impotència de la filosofia davant les conductes irracionals humanes. El que ens aporta la filosofia és la vida de l’esperit; serem menys ximples, menys estúpids, menys banals. I també ens aporta l’esperança que quan més gran sigui la nostra capacitat de plantejar problemes, crear conceptes i ampliar els significats de les coses, més a prop ens sentirem els uns dels altres i més béns espirituals podrem compartir, com la comprensió de la condició humana i del nostre lloc en l’univers. En definitiva, es tracta de viure eixamplant la dimensió espiritual de la nostra existència, de voler viure obrint els ulls. Tal com va dir René Descartes: “Viure sense filosofar és com tenir els ulls tancats i no voler obrir-los mai”.
I pel que fa a la segona qüestió, més enllà de les competències bàsiques que hauria de contribuir a desenvolupar l’ensenyament de la filosofia (en particular: la comunicació lingüística; la ciutadana; la consciència i expressions culturals; la personal, social i d’aprendre a aprendre), una servitud que la transforma en un saber instrumental, cal vindicar la filosofía com a saber teleològic perquè el filosofar és un exercici d’autoreflexió i llibertat amb el que ens podem reconèixer com a subjectes pensants, sobretot avui dia que la vida social està sota el domini d’una tecnologia que imposa l’estandardització del llenguatge i en conseqüència l’homogeneïtzació del pensament, i també sota la il·lusió del consens establert pels mitjans de comunicació de masses. La filosofia constitueix ella sola una escola d’humanitat que ens permet prendre consciència de les diverses modalitats d’alienació i dominació, que ens procura una relació dialògica amb els altres i que ens ofereix una pauta per donar sentit a tot allò que pensem i fem en el món davant la pluralitat dels sabers científics. El filosofar ens fa ser conscients que l’arrel de la condició humana és l’activitat espiritual, ésser subjecte que pensa sobre ell mateix i el món, lliurement i en diàleg permanent amb la tradició i els altres subjectes pensants. El docent de filosofia no hauria de voler excel·lir en ser un agent integrador en la ideologia que es reprodueix a les escoles, tal com es concreta en el currículum, sinó en ser un agent que actualitza l’herència del pensament filosòfic i mostra amb la seva vida de l’esprit la manera més radical de ser humans. Tal com va dir Edmund Husserl, “som el que som com a funcionaris de la humanitat filosòfica moderna”.
La contribució més rellevant que pot fer un docent en l’ensenyament de la filosofia és transformar l’aridesa del pensament en un terrer espiritual fèrtil essent els seus fruits el plantejament de problemes, la recreació de conceptes i la recerca de sentit. El seu testimoni és el plànol d’immanència que cal al jovent per arrencar a filosofar. No tinc la percepció que als alumnes els faci mandra pensar a la manera de la filosofia; tot el contrari, estan amatents a què els esperonin a fer-ho. El major desig dels alumnes que es pot sentir a l’aula és el de ser escoltats i poder dir el que pensen. La classe de filosofia ha de ser un refugi per a aquest desig i alhora un cau que nodreixi l’esperit de cada alumne i li capaciti per enlairar-se.
Fèlix Pardo
Nota: Versió ampliada de l’edició impresa, publicada a Malarrassa núm. 84 de maig.
Deixa un comentari