Delirium Band, rock directe dels Bucs Baumann

Debut de Delirium Band a la terrassa del Bau House. Foto: LP

En el marc de les habituals Buc Sessions (on un grup usuari habitual dels Bucs de la Baumann té l’oportunitat d’estrenar-se en directe), el 26 de setembre la Delirium Band va tenir el seu bateig de foc a la terrassa del Bau House. Força públic, i molt entusiasta. L’equipament del teclista també era interessant: un piano digital i un vell sintetitzador Yamaha DX7 en perfecte estat. El teclista faria servir un sol so de cada un durant tot el concert, però no va deixar de ser efectiu.

A les 20:15 van pujar tres músics joves a l’escenari, i a la mitja hora de concert va pujar un quart. Punts forts del concert: l’energia i la passió amb què van tocar mereix ser recordada, i com a primer concert llarg de qualsevol grup aquest va ser certament divertit, fins i tot apassionant en algun moment. És un bon punt de partida. Punts dèbils: un repertori encara molt curt (van haver de repetir cançons al final), construït majorment a partir de simples canvis entre dos o tres acords (un dels temes es basava, de manera completament involuntària, en el riff de “Burning Hell”, una cara B de R.E.M., el que apunta a la poca música que els ha donat temps a escoltar, amb prou feines deuen tenir vint anys d’edat), i una esperable falta de taules sobre l’escenari (que podran corregir: no van fer el ridícul en cap moment). L’autèntic final del concert, minuts abans que acabessin les repeticions, va ser una versió del clàssic stonià “Simpathy For The Devil”, tocat amb la màxima passió del concert, minus l’extrema perícia tècnica de l’original, el que va fer que en algun moment es perdessin.

Amb el que la valoració final és de taules: al grup encara li falta un cert camí per recórrer pel que fa a pericia, tant instrumental com compositiva, i fins i tot això els dóna el carisma de l’innocència total: no tenen cap dels vicis dels grups professionals. Simplement amor per la música i ganes de llançar-se a l’aventura. Això, en un grup amb empenta a qui (per qui sigui molt exigent) d’aquí a dos o tres anys pot valer molt la pena d’escoltar. Vagin els nostres ànims des d’aquí.

Lluís Paloma Sánchez