El dissabte 28 de març, la colla Drac Baluk Astharot i Diables de Ca n’Aurell celebrà la seva diada. “Porto cinc anys lletrejant aquest nom, no et preocupis”, es justifica amb l’entrevistador en Joaquim Albalate, un dels refundadors de la colla i membre també de la colla castellera Minyons. Després d’uns pocs anys parada, el 2010, ell i uns quants joves més que es trobaven a Ca n’Aurell acceptaren el desafiament de la gent de l’Associació de Veïns (AVV).
La colla estava en coma tècnica des que el 2007 el grup que l’animava es va desfer. Al local de l’associació havien deixat el material enmig de qualsevol manera, en Baluk perdut en un racó, fins que els plantejaren una disjuntiva que podia ser fatal: o algú se’n feia responsable o ho enviaven tot fora.
Drac Baluk, el Gall de Ripoll i el Bitxo del Torrent a la diada. Foto PV
No és aquest un començament massa èpic de la nova vida d’aquest grup de foc, però els 5 anys transcorreguts des de llavors han demostrat que també així es pot començar de nou i que encara hi havia molt a dir i fer. Un company de classe de l’Albalate que havia estat a la colla anterior li va comentar el cas, després entre tots dos van anar arreplegant gent per tornar a engegar. “O sigui, molt cruament, va ser així”, confessa, “o fèiem quelcom o llençaven el material”.
Ara, mirat amb perspectiva, prou que se n’alegren de la decisió presa, mig forçats per les circumstàncies: “val, fem alguna cosa, perquè és un bitxo molt maco i, ens vam dir, no es podia quedar allà tirat”.
Baluk va néixer als 90
La primera colla va néixer entre el 92 i el 93 i va funcionar fins al 2007. Alguns van marxar a viure a Ripoll, explica en Joaquim, altres van tenir criatures, “la gent es va fer gran”, sentencia. Però, com diu la màxima científica, l’energia ni es crea ni es destrueix, i mentre a Terrassa renaixia en Baluk, la gent que va marxar a Ripoll va muntar una altra colla entorn a un nou bitxo de foc, el Gall (que aquesta any ha vingut a celebrar la diada d’en Baluk).
En Baluk es llueix i diverteix a la plaça del Progrés. Foto PV
D’altra banda, molta sinergia, gent d’altres entitats els van ajudar prou, principalment de Diables de Terrassa i Drac de Terrassa. “Ens van ensenyar una mica com funciona la cosa”. De totes formes, assegura, “ens ha costat molt arrencar: canvis interns, alguna baralla, gent que plega perquè sí a mitja temporada…”. Ara fa un any, afirma, que poden parlar d’estabilitat, “però ens ha costat Déu i ajuda”. Clar que això, afegeix, passa a tot arreu, “en general ens hem espavilat bé”.
La colla compta amb unes 30 persones més o menys estables, en dies importants com aquesta diada o per festa major del barri poden arribar a ser 40 ó 50. Són totes bastant o molt joves, vint o vint i algun anys de mitjana. La junta, formada per tres membres, organitza el dia a dia. A les assemblees plenàries prenen les decisions clau, “intentant consensuar entre totes les persones”, emfasitza Joanquim, que estudia periodisme. D’altra banda, sempre que cal, compten amb els consells de gent de fora, amb experiència i coneixement.
En Baluk i els seus diables participen a totes les activitats del barris, com ara la festa major i la festa de la font de la plaça del Progrés; col·laboren, amb l’associació de comerciants del barri i el mercat de les Puces al Parc de Sant Jordi.
Aquesta diada de la colla, és el segon any que la fan, bastant a prop possible de les dates de la refundació, entre el 17 i 20 d’abril. Com que cau tan a prop de Sant Jordi, dies de parada de llibres i roses, van preferir fer un ajust al calendari, passant-la al març, que no hi tenien res.
El lifting del Drac
21 anys no són pocs i menys per un drac fet artesanalment per un aficionat. Una estructura molt pesada, un munt de capes de pintura, pegats a tot arreu; l’animal pesava uns 80 quilos, i tot desgastat, afegeix en Joaquim. Amb un verkami o finançament col·lectiu vam aconseguir reunir prou per la cirurgia. Ara pesa només uns quaranta. “És el mateix”, garanteix, “només una mica estilitzat, perquè és difícil fer-ho calcat, canvia una mica la forma de la llengua i la dentadura, que és nova”. Aquesta operació la va fer tot un especialista, en Jordi Grau, que és qui fa els capgrossos i arregla els gegants de Terrassa. El van estrenar per festa major del barri, l’any passat.
Barri o cultura popular?
El cert és que no es plantegen aquesta disjuntiva, al menys els que porten més temps, diu l’Albalate, “ens motiva la colla en sí, pel fet d’haver-la tirat endavant”. No en fan teoria d’això. Però, afirma, segurament pesa més l’interès cultural. De fet, hi ha gent del barri, però bona part de la colla són d’altres indrets.
Participen a la Coordinadora de Grups de Cultura Popular de la ciutat i mantenen relacions amb grups de fora, de Santa Perpètua de Mogoda, Ripoll, Viladecavalls, Rellinars, Ullastrell, Matadepera, Sabadell. Amb els de Ripoll, com s’ha apuntat abans, la relació és molt estreta, perquè els fundadors de Diables de Ripoll van ser de la colla antiga del Baluk.
Balanç positiu i endavant
“L’any passat va ser un any en que vam trobar molta estabilitat”, avalua en Joaquim, “i aquest any és el que està anant millor, econòmicament, institucionalment, internament… tot”. Destaca, especialment, el fet de sortir a fer actuacions de foc i no només passejar el drac a cercaviles, que ho consideren necessari i important, o tocar el tabal, també; “però, clar, volem i ens agrada més llençar foc, que per això també estem aquí”.
Ara, senten que ha arribat un punt en que el nivell d’activitat els superava una mica, fins a 5 o 6 actuacions en un mes. Senten que el creixement ha de ser més qualitatiu. Clar que no es pot escollir ni sempre ni sovint… Mentrestant, mantenen col·laboracions amb els altres grups de foc, molt intercanvi amb el Bitxo del Torrent Mitger. Al mateix temps, hi ha gent que forma part de més d’una colla, la del barri i la dels amics, per exemple.
Creu l’Albalate que la cultura popular “s’ha posat de moda, és evident”, les colles proliferen. Del perquè, senzillament pensa que la gent ho fa perquè li agrada; “si no agradés, al cap de dos dies es cansaria”. D’altra banda, des de la pròpia perspectiva de colla, “tampoc no volem convèncer ningú, per més que de vegades ens quedem curts de gent. No ens preocupa. És tot molt volàtil”, afirma.
En tot cas, la major part de gent és jove; an nascut moltes colles a Catalunya i a Terrassa, “hi ha colles a quasi tots els barris”, garanteix, “i gent de tota mena, amb gustos i aficions molt diferents, amb pintes que no tenen res a veure amb la imatge estereotipada”. “És cultura catalana”, defensa, “però no vol dir que tothom hagi de portar barretina”.
Pep Valenzuela
Deixa un comentari