La peça audiovisual gira al voltant de la vida d’unes noies joves que es formen per treballar de mecàniques, un ofici molt masculinitzat. A través de la feina, aquest col·lectiu colpejat durament per l’atur, durà a terme un procés de canvi cap a l’edat adulta.
Una Burkina Faso colpejada per un 52% d’atur juvenil, un govern tou que aplica tímides reformes i motiva pocs canvis i un passat revolucionari amb el president Thomas Sankara són part de l’escenari on es desenvolupa el primer llargmetratge de la directora Theresa Traore Dahlberg, criada a l’illa sueca d’Öland i a Burkina Faso i actualment resident a Estocolm. La cineasta també ha conduït projectes com el curtmetratge Taxi Sister, que es va projectar a festivals d’arreu del món i va tenir una molt bona rebuda a nivell internacional, ha produït una sèrie per televisió a la SVT sueca i ha participat en un gran nombre de projectes que vinculen el cinema, l’art i el documental.
El pla inicial de la peça és una seqüència que presenta algunes de les protagonistes anat cap al centre de formació en bicicleta. Els plans on hi apareixen vehicles en moviment creen una enorme sensació de dinamisme que contrasta bastant amb la feina que fan diàriament al centre on es formen. L’espai és un racó on les noies, entre claus angleses i carrosseries de vehicles vells, comparteixen amistat, inquietuds i dubtes sobre el seu futur i on es pregunten si podran trobar feina en un sector històricament masculinitzat. El mercat laboral no ofereix massa esperances en un país dessolat per l’atur juvenil i la incertesa política i es barreja amb els somnis de cadascuna de les noies.
Per presentar les protagonistes, la directora recorre a un recurs molt encertat: les sessions individuals de les estudiants amb la psicòloga del centre. És en aquest escenari on els primers plans de les noies prenen força i descobrim la part més vulnerable de totes elles. És molt interessant observar el paper de la càmera, especialment en aquestes escenes, ja que no interfereix en el normal desenvolupament del documental i no jutja en cap moment. L’únic que fa la cineasta és posar la càmera i deixar que gravi el que passa. És en aquests fragments on descobrim la fragilitat d’unes joves que estudien però que tenen un futur incert, ja que el mercat laboral difícilment les acceptarà una vegada acabin la seva formació.
La peça audiovisual gira al voltant de la vida d’unes noies joves que es formen per treballar de mecàniques.
Els moments on les noies visiten la psicòloga contrasten totalment amb les pràctiques que fan durant les seves hores de formació: a les sessions estan soles i intenten expressar, amb més o menys dificultat, tot allò que les preocupa, els seus sentiments i les seves emocions i en canvi, quan estan a classe o fent pràctiques, fan bromes entre elles i el seu comportament és molt més distès. També les podem conèixer i veure fora de l’escola de formació, en aquest cas durant les seves estones d’oci nocturn, ja sigui ballant o prenent un refresc o cervesa en un local com en un concert. Aquest esdeveniment està protagonitzat pel raper burkinès Smockey, líder de la revolta en contra del dictador Compaoré que va tenir lloc l’any 2014. Les seves cançons reivindicatives són part de la vida social de les noies i alhora, amb la figura de l’artista, es posa de manifest l’estat actual del país i la incertesa que hi regna.
Malgrat el futur incert que envolta en tot moment les noies, el documental vol posar de manifest aquest petit oasi dins d’un país on la gent jove té greus dificultats per tirar endavant. Enmig d’aquest context, les noies fan un procés de transició cap a l’edat adulta que les portarà a enfrontar-se amb el mercat laboral un cop s’hagin graduat a l’escola. A partir d’aquest moment, els professors deixaran de ser el seu suport i s’hauran de buscar la vida i treballar per poder viure dignament. És aquí on la directora obre una escletxa d’esperança amb l’aparició d’una dona responsable d’un taller de mecànica, que explica a una de les noies que vol fer-hi pràctiques que ella també va ser estudiant del mateix centre i que a base d’esforç ha aconseguit treballar d’allò que volia.
Mar Garcia Prat
Deixa un comentari