‘En braços del pare’, d’Àlvar Masllorens, vida i ficció, raciocini i sentiments cercant la bellesa

EN BRAÇOS DEL PARE

Masllorens, Àlvar

editorial: La Temerària

any d’edició: 2018

pàgines: 160

format: rústica

ISBN: 978-84-943201-5-6

16,00 € (IVA inc)*

Sinopsis

D’un passat mític fet d’estius de calor brunzidera als carrers humits d’un Bristol boirós, passant pel paisatge amorosit, pletòric de frescor, de la Garrotxa, un pintor madur observa la seva vida, marcada per la relació amorosa amb dues dones ben diferents. Una història bastida amb materials com el record i l’enyor, el sentiment i la raó, que ens regala, al ser llegida, el petit miracle de poder escoltar el pas del temps. Un apartar-se cap a una vida interior que permeti ser conscient del sentit últim de les nostres accions, de les nostres paraules però, també, i sobretot, dels nostres silencis, que impliquen conseqüències que acabem pagant com una maledicció, per acabar buscant, no tant una condemna o una absolució sinó més aviat la súplica de ser perdonat.

Text de la presentació del llibre En braços del pare, escrit i llegit per Jael Masllorens

Teòricament, avui som aquí per parlar del llibre En braços del pare, la segona novel·la de l’Àlvar, i jo en particular he vingut, també en teoria, a donar una mena de pauta a la conversa, més des d’un rol d’intèrpret o intermediària entre obra i possibles lectors que com a subjecte en sí. De fet, d’una presentació normalment se sol esperar que els ponents tracin una espècie d’esquelet de virtuts gairebé factuals, innegables, del llibre en qüestió, que el disseccionin amb la distància típica de la professionalitat i n’acabin traient una anàlisi amb prou ànima i passió com per fer-lo llaminer al públic, però en què l’analista no pequi d’excessos narcisistes ni d’implicacions personals, perquè al final els protagonistes han de seguir sent el llibre i l’autor, i no la persona que els presenta. El problema de tot això és que, per més que aquesta era la meva intenció al principi (i consti que ho vaig intentar molt), em vaig acabar adonant que jo, pel sol fet de ser qui soc i per la voluntat de no deixar de ser-ho, no us puc oferir la perspectiva mèdica implacable de la mal anomenada objectivitat, o almenys no avui ni aquí, justament perquè avui i aquí, més enllà del meu jo-editora i el meu jo-lectora i tots els altres “jo” que m’acompanyen, preval el meu jo-filla, potser ja no en braços del pare, però sí al seu costat, en tots els sentits.

Per tant, començo ja partint de la impossibilitat que En braços del pare us remogui de la mateixa manera que m’ha remogut a mi, que us remeti a les mateixes anècdotes —esdevingudes metàfores, parafrasejant la cita de Christa Wolf que encapçala la primera part del llibre—, o que us enfronti amb una nova narrativa del propi passat. La mitologia dels records, com diu el protagonista de la novel·la que ens ocupa, es construeix, i la seva construcció mai no és arbitrària.

En braços del pare és una novel·la de ficció, i no pretenc donar a entendre una altra cosa, però el que sí que penso, contràriament a moltes tesis, és que autor i obra són en part indestriables, de la mateixa manera que també ho són realitat i ficció. I cito el narrador:

«La mitologia dels records.

O de com, amb el temps, una fina capa envernissa fets i persones i les millora als nostres ulls, estrafent lleument la realitat de tal manera que no discernim si allò que evoquem és una realitat pretèrita o el record d’un record, la seva ombra, la repetició gradual de la qual s’altera fins a esdevenir certesa, veritat, sagrament. Qualsevol temps passat no va ser millor que el present; només millor que ell mateix.

[…]

Entre realitat i ficció, la nostra mirada. O la nostra intencionalitat. Podem configurar realitats múltiples més enllà de la versemblança, però carregades d’una dosi relativa de veritat, molta o poca. I, així, la veritat, on és? Si el llenguatge, qualsevol llenguatge, és constructor de realitats, en el discursejar bastim un món, paral·lel o tangencial a l’altre, al que anomenem real. Per això pot ser pervers en mans dels perversos; bell, en mans dels estetes; útil, en mans dels utilitaristes. L’ús, doncs, és sempre volutiu, mai innocent.»

L’art, per a mi, és exactament l’oposat al silenci, una manera més de discursejar: és triar el dir sobre el no dir, el fer sobre el no fer, prendre partit teixint un discurs únic i propi, exposar-se a l’existència fora d’un mateix. Perquè, l’art seria art sense la mirada dels altres? El punt de partida és bastant semblant al de l’eterna pregunta de l’arbre que cau en un bosc on no hi ha ningú per sentir-ne el soroll. Farà soroll en caure si no hi som? Segurament, molts estarem d’acord que l’existència del soroll serà sempre independent de la nostra presència, però si no hi som, per molt que el soroll existeixi, només existirà en va. El soroll, doncs, adquireix sentit en la mesura que hi ha algú allà per sentir-lo i, després, per dotar-lo de sentit, com passa també amb la vida, amb l’art, amb l’amor.

Així, per a mi, l’art és sempre bidireccional: l’art és art tant quan va com quan ve, és a dir, tant en el procés creatiu i en l’obra com a objecte acabat com en l’impacte que genera sobre els altres; un impacte que no és un de sol, sinó infinits, tants com mirades hi ha al món, però que es produirà només si nosaltres deixem que es produeixi. I és que no n’hi ha prou amb ser al bosc: també cal parar bé les orelles.

Durant molts anys vaig compartir màxima amb el Bartleby de Melville, aquella de “preferiria no fer-ho”, que en el fons no és gaire diferent de triar a consciència el silenci, el callar, el no fer, el no art, i, per tant, la no vida. En una regressió momentània cap als antics hàbits, també vaig estar molt temptada de recórrer a aquesta frase quan el meu pare em va demanar que vingués avui aquí: l’escapisme és temptador, sempre, i tots tenim els nostres mecanismes per defugir l’angoixa, el dolor, a nosaltres mateixos. Exposar-se, en canvi, et porta a mirar l’abisme fit a fit, a confrontar totes les febleses, els desconeixements, les mancances, les culpes, les mentides; però penso que és imprescindible fer-ho per no morir en vida i, en definitiva, per ser més lliures. En braços del pare es fica de ple en l’abisme i invoca tots els dimonis.

Torno a citar el narrador:

«El silenci. O de quan la manca de mots fereix més que una oració carregada d’intencions. Hi ha el silenci eixut. El silenci espès. El silenci fràgil de cristall que lacera incessantment la pell, deixant rastres per a la posteritat, marcant el cos de pistes per al jugador següent. El silenci ablanit que deixa cavar la rancúnia perquè prengui força, i creixi, i es perverteixi. El silenci explícit que no necessita postil·les. Les moltes veus del silenci.

[…]

Podem lluitar contra els sentiments emparant-nos en la raó, en un impecable fil argumental. I com millor s’expressa el dolor és amb dolor. Primer vaig voler amagar-li, a la Maureen, tot el que em causava, amb un discurs molt ben travat amb apel·lacions al sentit comú, al respecte, a la comprensió… fins que em vaig desmuntar, vaig llançar ben lluny aquella màscara que res podia falsejar.

[…]

El monstre bicèfal que ens esguarda tothora. Irracional. Indomable. Punyent.

Les gelosies diverses que ens mengen l’ànima, que ens van guanyant el pensament fins a fer-lo líquid, escàpol, eteri. Perseguits per una ombra fosca que ens fereix allà on fa més mal, on som fràgils, el nostre taló per on escolar la ferida mortal que ens anorrea.»

Amb el temps he après, com suposo que acabem fent molts, a acceptar els dos caps del monstre, les llums i les ombres, les pròpies i les alienes, i sé del cert que no ho hauria pogut fer sense l’art, ni tampoc sense els altres, que per a mi formen part d’un mateix tot indivisible. I he après a deixar de callar, a implicar-me, a jugar-me totes les cartes per tot allò que ara ja sí que puc dir que prefereixo fer (encara que ho hagi de fer llegint), a creure’m la pròpia mitologia dels records i, d’alguna manera, reivindicar-la fent-la meva. I això és exactament el que fa el protagonista d’aquesta història: despullar-se sense pudor, exhibir-se mostrant cada una de les cicatrius i marques i arrugues, que al cap i a la fi no són altra cosa que la seva humanitat, de la qual no crec que ens haguem d’avergonyir.

Com deia abans, se’m fa impossible parlar d’aquest llibre preciós que presentem avui sense parlar també de mi, perquè el que he vingut a explicar-vos és, justament, la meva història sobre la seva història, la meva mirada sobre la seva. Entre el meu pare i jo, i entre les nostres respectives narratives, sovint hi ha hagut diferències que en certs moments m’han semblat insalvables, i és que cada mirada —la seva i la meva, però també la de tots— obeeix a necessitats i a sentirs diferents. La teranyina de la família, com la defineix el narrador, arrela molt profundament en cadascun de nosaltres, i no sempre és fàcil deslliurar-se’n. Tanmateix, penso que apropar-se a l’altre i intentar comprendre els fils que ordeixen la seva trampa, quedar-se al bosc i parar bé l’orella, és l’únic camí possible per reconciliar-se tant amb un mateix com amb els altres. Així doncs, tot i que la meva mirada sobre la seva mirada sigui només la meva, crec que tots els qui sou aquí tindreu la vostra, perquè, per a mi, En braços del pare és, sobretot, un acte de vida i un acte d’amor, un lloc proper on aixoplugar-se i combatre la condició humana universal que és la intempèrie.

I acabo amb una última cita:

«La redempció per la creació. O per l’amor. O com, tenint les eines necessàries, podem assolir un estat més elevat de nosaltres mateixos que a més d’ajudar-nos a entendre’ns, a nosaltres, al món que ens envolta i a la forma que tenim de relacionar-nos-hi, ens facilita el camí de la redempció de les nostres culpes, siguin de l’índole que siguin. La creació com a coneixement, doncs, però també com a catarsi essencial de les nostres experiències. Com a nucli del que som: intel·lecte i emoció, raó i sentiment.»

Cigarettes and Whiskey and Wild, Wild Women

Perhaps I was born kneeling,

born coughing on the long winter,

born expecting the kiss of mercy,

born with a passion for quickness

and yet, as things progressed,

I learned early about the stockade

or taken out, the fume of the enema.

By two or three I learned not to kneel,

not to expect, to plant my fires underground

where none but the dolls, perfect and awful,

could be whispered to or laid down to die.

Now that I have written many words,

and let out so many loves, for so many,

and been altogether what I always was—

a woman of excess, of zeal and greed,

I find the effort useless.

Do I not look in the mirror,

these days,

and see a drunken rat avert her eyes?

Do I not feel the hunger so acutely

that I would rather die than look

into its face?

I kneel once more,

in case mercy should come

in the nick of time.

Cigarretes, whisky i dones molt molt salvatges

Potser vaig néixer agenollada,

vaig néixer tossint en el llarg hivern,

vaig néixer esperant el petó de la misericòrdia,

vaig néixer amb certa passió per la rapidesa,

i tot i així, mentre les coses avançaven,

vaig aprendre aviat sobre l’estacada

o el que es deixa fora, el vapor de l’ènema.

Als dos o tres vaig aprendre a no agenollar-me,

a no esperar, a sembrar els meus focs sota terra,

on a ningú més que a les nines, perfectes i terribles,

es podia xiuxiuejar o donar l’últim repòs.

Ara que he escrit moltes paraules,

que he deixat escapar tants amors, per tants altres,

i he estat enterament el que sempre vaig ser

—una dona d’excessos, de fervors i avidesa—,

l’esforç em sembla en va.

Que potser quan em miro al mirall,

aquests dies,

no hi veig una rata èbria que aparta la vista?

Que potser no sento una ànsia tan intensa

que preferiria la mort abans de mirar-la

directament a la cara?

M’agenollo una vegada més,

per si de cas la misericòrdia arribés

just a temps.

Anne Sexton

(Traducció de Jael Masllorens)