Atrapats a la feina, Amelia Horgan (Tigre de paper)
Fitxa
Atrapats a la feina. Com escapar del capitalisme
Amelia Horgan
Tigre de paper Ediciones, Manresa, 2022
170 pàgines
Lluís Costa
«El treball és per a la majoria de les persones un atac a la llibertat», ens diu l’autora d’aquest assaig sobre aquesta activitat, tan central de la vida de la humanitat com difícil de concretar i definir, que podria ser, en la línia defensada per Horgan, una tortura (tripalium llatí, en l’origen etimològic del terme, segons molt ampli consens de filòlegs) o condemna bíblica; mentre en l’altre extrem, una l’activitat que dignificaria les persones.
L’hegemonia cultural del capital, i les relacions socials (econòmiques i polítiques) de domini que produeix i el mantenen, ha imposat, entre totes aquestes concepcions, una «narrativa de progrés que vol ser tranquil·litzadora». El treball esclau i forçat, que explotava, a més a més, les particularitats físiques de les dones i les criatures en la més tendra edat, seria cosa del passat.
Feliçment, ara viuríem ja en un món on ningú discuteix el respecte dels drets humans i col·lectius. Els problemes que, eventualment, poguessin aparèixer serien només «externalitats» o «conseqüències no desitjades» del sistema capitalista i la democràcia liberal.
Fins a on podem saber i entendre, el domini dels poders econòmics capitalistes i els seus governs és incontestat. Ni la Xina, governada per un partit dit comunista, proposa un sistema no capitalista; parlen, de fet, d’un «socialisme de mercat».
Les diferències es plantejarien entorn del sistema polític, d’acord amb la majoria d’anàlisis i estudis en els darrers anys i, ara especialment, quan s’escalfa el conflicte entre potències. Viuríem l’anomenada «lluita de civilitzacions» (cultural?) i un ressorgiment de disputes interimperialistes.
Tot això, tanmateix, semblaria deixar de banda el tema que ens ocupa gràcies a l’aportació que fa Horgan amb aquest estudi que publica Tigre de paper, una cooperativa i jove editorial, vull subratllar, que està fent una contribució importantíssima a la vida cultural del país amb les seves publicacions.
Recuperant el fil que ens ocupa, la realitat del treball avui dia, podem constatar de forma fefaent que tot contradiu l’idíl·lic discurs de progrés que ens volen fer creure. El pròleg al text de la investigadora britànica el signa el sindicat Las Kellys de Catalunya, denunciant: «El profund pou del treball precari que ens castiga per ser dones sense salaris justos, a no sortir-ne. I sense sortir del pou, sense un salari just ni una legislació social, la dona no pot accedir a estudis ni capacitacions que l’ajudin a conèixer els seus drets i tenir un camí que la porti al brocal.»
Parlen com a dones treballadores d’una realitat del treball que afecta tothom. Per si algú dubtava, afirma Horgan, «la covid va posar en qüestió la reconfortant idea que el treball millora amb el temps i va revelar el domini de noves feines dolentes». Totes les dades, a tots els països del món, mostren un «mercat laboral» radicalment polaritzat, «el centre s’ha desplomat», destaca l’autora referint-se a les feines considerades dignes i relativament ben pagades.
Paral·lelament, la protecció de l’estat de benestar que havien assolit els països centrals del capitalisme es troba «destruïda o erosionada».
En aquest context de realitats adverses, de degradació de les formes de treball i de vida que ningú nega, «la resposta de la classe política» insisteix en el vell argument que «la gent no sap del que és capaç, amb empenta podria trobar feina». La culpa de tot plegat, per tant, seria de l’individu que, en definitiva, no vol treballar.
El problema, no obstant això, argumenta Amelie Horgan, és que «no podem decidir en què ni com treballem», no tenim control suficient d’aquest procés. Ens trobem, doncs, en una situació «d’indefensió i falta de llibertat» que, com mostren els estudis històrics, és una «precondició del treball en si».
La investigadora, en la línia marxiana de les tesis de Feuerbach, fa l’anàlisi i estudi que vol «transformar la realitat», vol «entendre com és el capitalisme» i el treball en el seu cor: «En tractar del treball, aquest llibre tracta, per la seva naturalesa, de la violència», afirma manllevant una cita de l’historiador Studs Terkel, per superar aquesta forma imposada del treball assalariat.
No hi hauria res de natural en el desenvolupament del sistema capitalista, com proposen tota mena d’apologetes i defensors d’aquest: «les condicions indispensables per al capitalisme (acumulació de capital i assalariats «lliures») són creacions humanes».
Aquestes característiques, especialment la violència amb la qual ens roben el temps, ens consumeix la vida i lleva la llibertat, a més a més, determinen les relacions socials totes que es construeixen i reforcen en aquest sistema.
Un escenari, fins aquí, poc animador, però no apocalíptic. Històricament, el capital ha hagut de negociar i acceptar reformes que han millorat les condicions de vida d’amples majories socials en els països centrals del capitalisme, especialment, amb el ja citat model de l’estat del benestar social, tot i que en les darreres dècades visquem el també citat deteriorament dels drets assolits. Amb tots els seus límits, aquests drets han estat aconseguits només gràcies a les lluites portades endavant per les organitzacions de la classe obrera, les lluites populars i de les dones.
D’acord amb l’anàlisi militant d’Horgan, una part de la regressió que vivim es podria explicar per la pèrdua de força del moviment sindical, entre altres motius: així que «un moviment sindical fort i renovat podria millorar les condicions laborals mínimes», afirma i defensa. En tot cas, afegeix, «això no tocaria el problema fonamental: les relacions de poder i les formes de propietat que sostenen el sistema».
Caldria, per tant, mirar molt més enllà d’aquestes eventuals i necessàries millores per arribar al moll de l’os de la qüestió. Més encara en una situació com l’actual, on enfrontem com a societat i planeta dos problemes urgents: «la crisi climàtica i el fantasma de l’estancament de la demanda de treball». I planteja, «no n’hi ha prou amb reivindicar millores de treball en una activitat que destrueix el planeta».
En tot cas, la situació d’emergència fa que calgui una «acció més ampla i contundent que mai», i amb aquest objectiu «refundar les organitzacions de la classe, potser a partir dels fonaments que ja coneixem: programes de garantia ocupacional, gestió obrera de les empreses, reducció de jornada laboral, renda mínima, serveis universals, automatització; combinar tàctiques per reivindicar el control del nostre temps».
Deixa un comentari