Una porta per ventilar i compartir el pensament… Arts, solidaritat, dubtes, certeses…
Per què investiguem? Sempre he pensat que la resposta a aquesta pregunta connecta directament la recerca amb la creació artística: fem recerca perquè som capaços d’imaginar el que no veiem, d’inventar noves teories, noves tesis que han de ser explorades, demostrades, malgrat que en el seu inici puguin semblar tan fantàstiques com una obra de ficció.
Investiguem també gràcies a aquesta incapacitat, tan humana, d’evitar el fracàs eludint l’obstacle: l’home (i la dona, és clar) és l’únic animal que ensopega dos cops amb la mateixa pedra, fa la dita. Però és justament aquesta insistència a seguir recorrent un mateix camí malgrat els entrebancs —i la capacitat per pensar maneres de retirar les pedres enlloc d’evitar-les— el que ens fa capaços de mantenir la perseverança que requereix la recerca. No evitem la pedra per instint, innovem per superar-la.
Havia enfilat aquí aquest pensament tot reflexionant sobre el sentit i els objectius del programa de difusió de la ciència del Parc Científic de Barcelona —una de les meves diverses responsabilitats actuals. Es tracta d’entendre quin impuls porta el científic al laboratori per connectar-lo amb els impulsos que mouen els joves, potser per explicar-los que darrere de qualsevol recerca que val la pena emprendre hi ha la capacitat d’imaginar un món millor que la ciència ens pot ajudar a construir.
Suposo que pensava en aquestes coses, perquè he estat llegint sobre RRI (Responsible Research and Innovation), que situa l’educació científica, formal i no formal, com una peça clau per construir una societat més informada i més implicada en la gestió de la recerca, més conscient del seu potencial, però també de les responsabilitats que té cadascun de nosaltres en el procés, des de contribuir a la identificació i priorització dels reptes socials als quals cal destinar més recursos fins a estar obert a les innovacions que milloren la vida de les persones sense apriorismes ni prejudicis. Seguint a autors com Richard Owen, es tracta de passar de la recerca en societat a una recerca amb i per a la societat.
Pensava en totes aquestes coses ahir [26/10/15], mentre escoltava els participants en la taula rodona sobre creativitat i innovació amb la qual es va cloure la jornada de celebració del 10è aniversari de l’IRB Barcelona (Institute for Research in Biomedicine). Una taula brillant, moderada per l’Antoni Bassas i integrada per Joan Massagué, director de l’institut Sloan-Kettering de Nova York i president del comitè assessor internacional de l’IRB; Ferran Adrià, el nostre cuiner-estrella a qui no cal presentar; i Toni Segarra, un creador publicitari a qui devem l’icònic “¿Te gusta conducir?”.
Es van dir coses molt interessants, des de la fal·làcia del concepte “natural” en la producció d’aliments (Adrià: “Natural, respecte a què i a quan. Els tomaquets que ens agraden no tenen res a veure amb la planta que creix de forma natural als Andes i de la qual procedeixen”) fins a l’amenaça que l’isolament del científic representa per a la seva creativitat (Massagué). Però també es va posar de relleu que la creativitat en ciència assumeix tot el seu sentit quan es dedica a donar resposta als reptes socials (Massagué: “La creativitat és trobar noves preguntes i la forma de portar-les al laboratori”. I també: “És essencial que els líders de grup estiguin atents al talent dels joves i que els ajudin a trobar els reptes per emprar-lo”).
Perquè la societat sigui oberta i flexible per acceptar nous enfocs que permetin respondre als grans reptes socials (sostenibilitat, equitat, creixement amb justícia) la comprensió de la ciència, la seva popularització, és bàsica, així que el programa del PCB té molt de futur.
Adela Farré
Deixa un comentari