Una porta per ventilar i compartir el pensament… Arts, solidaritat, dubtes, certeses…
No us ha passat mai de no saber com escriure una carta que fa temps que us dóna voltes pel cap? Escrius un paràgraf, n’esborres un tros i deixes una frase isolada. La rellegeixes i retoques diverses vegades i, al final, tornes a començar. Compons un paràgraf nou i l’abandones uns quants dies i, quan hi tornes, tot plegat et sembla una mica ortopèdic, artificial, perquè el que expressen les paraules no és el que sents, i el que sents no ho saps explicar —o potser és que et fas trampes al solitari i tries les paraules només pensant en la resposta que vols propiciar; o potser és que resulta impossible ser natural expressant allò que ni tu mateix reconeixes.
Aquest estiu em van ensenyar que, per a fer una glossa, una bona tècnica és començar el poema havent compost els que seran els dos últims versos, però a mi em costa saber on em porten les meves rimes. De vegades em sembla que la vida és com sorra que se’ns esmuny entre els dits i que l’única cosa real és l’home que estimo; i tanmateix aquest amor és com una ombra xinesa que balla al fons d’un escenari. Com trobar, doncs, els mots adients per no tenir la impressió que el sentit s’escola pel desguàs?
Escrius amb el desig d’atrapar papallones fetes de llum i records en la fina xarxa dels mots precisos. Però en les cartes, a més, vols ser capaç de pintar davant dels ulls del destinatari els colors exactes, els matisos més subtils; vols que les paraules siguin un abracadabra que porti la màgia al cor del lector distant i hi faci esclatar l’encanteri de la comprensió, la comunió del sentit.
En els temps apressats que vivim, les cartes són una relíquia. El missatge electrònic està més a prop de l’apressada targeta postal que enviàvem a casa quan arribàvem al nostre destí, un més dels fils amb els que anem teixint el cordó umbilical que ens manté units a la gent que ens dóna seguretat: la família, els amics, els companys de feina… En la targeta, en el twit, en l’entrada a Facebook, en molts correus electrònics sovint és més important haver-lo enviat que el contingut. Una foto, una icona divertida, un “Hola, hem arribat bé” o un “Mira què interessant” són tot el que ens cal per sentir-nos units als que ens importen. Desenes, centenars de curts missatges formen un corrent imparable que ens arrossega i que, alhora, constitueix el mapa de la nostra vida.
Però a mi, amb l’esperit ancorat en l’enyor dels temps antics, m’agraden les cartes, tot i que de vegades, com ara, no sé trobar el to correcte ni les frases escaients. Cartes que es fan esmunyedisses, com la sorra entre els dits, perquè se saben solitàries, mancades d’una invitació i d’una resposta; cartes que, malgrat tot, són dins meu i, com un perfum dens, acaben impregnant tot el que escric.
Adela Farre
Deixa un comentari