Ferran Dinarés: “Aquest Nadal farà 45 anys seguits que faig Pastorets”

Eloi Falguera
Director i autor

Qui no coneix el Jeremies d’Els Pastorets de Terrassa? Potser n’hi ha que no saben el nom de l’actor, sobretot els espectadors més petits, però segur que tenen ben gravades a la memòria la seva fesomia i, sobretot, la seva gràcia dalt de l’escenari.

Aquest actor és en Ferran Dinarés (60 anys), un històric del grup de teatre de El Social, que aquest Nadal (si la pandèmia no ho esguerra) farà 45 anys seguits que representa Els Pastorets. Ell, amb modèstia, em diu: “Que no, que hi ha hagut molts bons Jeremies abans del meu”. Però la veritat és que per als terrassencs és la imatge actual del personatge, així com anys enrere també va ser la imatge i l’encarnació del mític Rovelló.

Però Ferran Dinarés és molt més que el Rovelló o el Jeremies. Podríem dir que és “el personatge còmic” per excel·lència de El Social. I és que, si un tret caracteritza els seus 45 anys als escenaris, és haver fet riure el públic de valent en la trentena d’obres diverses que ha representat.

Amb aquesta breu entrevista intentarem repassar la llarga i divertida trajectòria del Ferran, un dels mites del grup de teatre de El Social.

Ferran Dinarés. Foto: Eloi Falguera

Quan vas començar a pujar als escenaris?

Començo a fer teatre cap a l’any 1976-77. Anava a l’Acadèmia Fuster i un company, el Josep Riera, un dia em va dir: “Escolta, no t’agradaria sortir als Pastorets?” “Ah, doncs sí”, li vaig dir. I així vaig començar: fent de pastoret, d’aquells que no parlen. I, mira, ja duc 45 anys seguits fent Els Pastorets amb El Social.

I a partir d’aquell pastoret que no parlava…

Aquella experiència em va agradar molt i l’any següent ja vaig fer d’un dels tres pastors que sí que parlen. Bé, que diuen alguna frase. I el següent any em donen un paper de fúria, el de Peresa. Uns anys més tard faig de Llucifer, un personatge ja seriós. Després, altre cop de fúria. Així vaig fent fins als anys 90, quan coincideix que els dos protagonistes ho deixen i m’ofereixen fer de Rovelló. “Va, et provarem”, em van dir. I, mira, vaig fer de Rovelló 10 o 12 anys. Després d’això començo amb el Jeremies. Primer ens vam alternar el paper amb el Quimet Vidal fins que, finalment, van decidir que el fes jo sol… i fins avui dia.

Després de tants anys, hi ha gent que et reconeix pel carrer pels teus personatges?

Encara hi ha gent que em coneix pel Rovelló, però cada cop menys. Ara, sobretot la canalla, quan em reconeixen pel carrer em diuen: “Mira, el tartamut!”.

Aquest any arribeu al centenari de Els Pastorets. Fa il·lusió?

I tant, imagina-t’ho! Formar part d’una entitat que no ha deixat de fer-los durant cent anys. Fa molta il·lusió. S’està preparant alguna cosa especial per celebrar-ho.

D’on et ve la faceta còmica? Comença precisament quan fas de Rovelló?

No, sempre he fet obres còmiques. Ja abans del Rovelló havia fet papers secundaris. D’aquests que surten, enreden la troca i llavors se’n van.

Quantes obres deus haver fet en aquests 45 anys?

Doncs, a més de Els Pastorets, he sortit a unes 25 o 26 obres més.

Amb quina t’ho has passat més bé?

N’hi ha moltes. Per exemple, amb El sopar dels idiotes m’ho vaig passar molt bé compartint escenari amb el Quique Quera. A més, es pot dir que van adaptar el paper de l’idiota per mi, fent tota una sèrie de canvis. També guardo un bon record de No et vesteixis per sopar, on tenia un paper molt mogut. I l’obra Terra, S.A., escrita pel Joan Salvador, també va ser fantàstica. Hi feia un munt de personatges. El muntatge era espectacular, parlava de la història de Terrassa. Hi havia músics i, fins i tot, hi sortia un tros d’un 600. Però, en general, gaudeixo amb totes les obres perquè el que m’agrada és estar dalt de l’escenari.

Dues fotografies amb 20 anys de diferència.
Les dues fotografies, gairebé idèntiques, retraten dos moments del llarg recorregut de Ferran Dinarés pels Pastorets, però amb uns vint anys de diferència. A la primera, de voltants del l’any 2000, el trobem fent de Rovelló, juntament amb Quique Quera, que feia de Lluquet i Quimet Vidal, com a Jeremies. A la segona fotografia, dels Pastorets actuals, trobem el Ferran fent de Jeremies, envoltat del Lluquet (Oriol Salvador) i el Rovelló (Xavi Gabarró).

I el personatge o l’obra que més t’ha costat?

Recordo la dificultat de A llavi obert, perquè el final de l’obra tenia tres possibilitats diferents i el decidia el públic. M’explico: els espectadors decidien qui era l’assassí i, segons qui escollien, havies de fer un final o un altre. Te’ls havies d’aprendre tots tres i representar el que decidissin. Ara fa poc em vam fer una de semblant: Pel pèls.

I el personatge que més t’estimes?

El Rovelló, sens dubte. Em va marcar molt. Hi vaig connectar molt, el vivia a dins meu. És un personatge dolç, tendre. M’agrada la seva innocència i tota la complicitat que té amb el Lluquet. A més, és un personatge que et permet jugar a l’escenari.

També n’hi haurà algun que hauries desitjar i no l’has pogut fer.

Sí. Cap als anys 90, el Lluís Barón volia fer un Don Quijote. Tenia la intenció de donar-me el personatge de Sancho Panza, però el projecte va fer aigües. M’hagués fet il·lusió.

De quins directors en guardes un record especial?

M’ha dirigit molta gent: Robert Rué, Amadeu Aguado, Joan Salvador, Joan Antoni Cortina, Margarida Fabregat. Però qui em va ensenyar més va ser precisament el Lluís Barón. Et deia les coses d’una manera que et permetia veure el teu personatge clarament. Tots t’ensenyen, els actuals també. Però del Lluís Barón és de qui en guardo el millor record.

Com ha canviat el teatre des que vas començar?

Ha canviat molt. Abans sorties a l’escenari i a un costat tenies l’apuntador que anava dient el text, per exemple. Ara, ja pràcticament ha desaparegut. Amb els decorats també s’ha avançat molt. Jo havia actuat amb decorats de paper. Els anàvem a buscar al carrer Carretes de Barcelona, als germans Salvador. Llogàvem els decorats i el dissabte al vespre els col·locàvem al teatre perquè s’estiressin. Ara no, les escenografies són reals i tot es pot controlar pel mòbil. És diferent.

Ferran Dinarés a ‘No et vesteixis per sopar’

I la manera d’interpretar? S’interpreta millor ara o abans?

Ara s’interpreta més bé. Hi ha més assajos, més complerts, més seriosos. Abans, venien el dia de Nadal a fer Els Pastorets i deien: “A veure, tu de què faràs avui? Va, tu de Getsè, tu de Jepó, tu de…” Ho deien al mateix moment. Parlo de molts anys.

Com veus la situació actual del teatre amateur?

Fotuda. Perquè si abans costava fer venir la gent al teatre, ara amb la pandèmia… ho veig pitjor. Si no ens donen un cop de mà patirem molt. Per això, faig una crida perquè la gent no s’espanti i vingui a veure’ns, que riuran.

Amb tots aquests anys trepitjant escenaris, deus haver viscut unes quantes anècdotes.

Unes quantes. Recordo l’obra El fill de l’esquerda. Jo feia el paper de majordom. En el moment que sortia a escena també havia de sortir una altre personatge per un altre costat, que m’havia de dir: “Ah, és aquí vostè!” Doncs bé, no va sortir. Com que el meu paper era de majordom, vaig pensar: ep, no ens posem nerviosos. I vaig començar a netejar amb un plomall tot l’escenari: el mobiliari, sota la catifa… I després d’una bona estona, surt l’altre personatge i, tot espantat, em diu la frase: “Ah, és aquí vostè”, i jo li contesto: “Ja fa estona que soc aquí!”

Per acabar, el Ferran Dinarés no s’atura. Què estàs assajant en aquests moments?

Ara estem preparant una nova comèdia, Pel davant i pel darrere, que vam haver de suspendre per la pandèmia. Tenim previst estrenar-la a principis del 2021. Faig un paper on us tornaré a fer riure.