De clàssics i contemporanis, consagrats i novells, la tardor teatral terrassenca ha estat ben animada, interessant i encisadora. En Jaume Valls no s’ha perdut res i comparteix aquest relat crític, d’opinions i emocions, que informaran a qui no hagi pogut assistir-hi i ofereixen una nova perspectiva a qui ja ho ha gaudit.
L’escrit conté unes notes sobre Molt soroll per res, del grup de teatre d’Amics de les Arts; La taverna de la Rosita, del grup Qollunaka; també sobre Contes, un treball de Cesc i el Tinet; Concert d’amor i de mort, amb Jordina Biosca i David Garcia a la guitarra; Els secrets haurien de ser inconfessables, amb José Manuel Garzón. I una sorpresa final.
Jaume Valls
Diumenge a la tarda davant la sala Crespi s’hi arraïmava –com els grans de raïm- una bona colla de persones. Un cop dalt, la platea plena feia goig. Després, finalitzada la representació, el carrer Major de sant Pere bullia de grups degustant i garlant amb el vaset de “cremat” a la mà.
Un altre diumenge, bo i anant als Amics, els vorals i la calçada eren plens de gom a gom davant el Principal, esperaven Don Giovanni. Nosaltres vam passar com vam poder per arribar als Amics de les Arts. Dins la sala reduïda -és un bombonet-, plena, vam poder saludar amics i coneguts. Socialitzant-nos després del tancament.
Molt soroll per res
Prou de sospirs donzelles, que els amants/ són traïdors i poc constants. Ni a la terra ni al mar posen arrels/ ni a res no saben ser fidels. L’engany de l´home és tan viu/ com dolç és l’aire de l’estiu. Prou de sospirs: que vingui l’alegria,/sigueu felices cada dia. I abandoneu els planys del sofriment / cantant cançons alegrement”. Acte II, Molt soroll per res.
El dramaturg anglès es trobava en la plenitud del seu quefer teatral. En aquesta obra fa un bon plantejament i després d’uns quants revolts arriba a una satisfactòria resolució final. Un melodrama on l’amor triomfa, malgrat tot. En veiem la fragilitat, però. Amb el final feliç per a les dues parelles protagonistes se surt al carrer amb un bon gust de boca.
Dono per molt bona l’adaptació del Toni Garrich. N’ha esborrat fragments excessius, per exemple de Fra Francesc. N’ha esporgat referències que ara no entendríem. Ha fet parlar Leonora. Ha aconseguit uns diàlegs ajustats i ben comprensibles. Per donar fe del seu treball ingent comento que el setembre vaig voler parlar amb ell d’una nova proposta escènica al voltant de Leo Lionni i em va dir: Fins que no acabi amb la representació de Shakespeare no estic per res. Ha valgut la pena l’esforç titànic, Toni. Penseu que no he parat de recomanar a tot quisqui que no se la perdin! (van haver d’ampliar dos dies les representacions).
Val a dir també que tot i haver-hi molts personatges, la majoria tenen el seu moment de glòria. En destaco les mueques de l’Ernest Castañé, inoblidables. Les paraules tallants com un ganivet de la Maria Miralda. La mirada perduda del Mènec Carreras, antològica. Els personatges de la Cirereta i l’Agràs, a càrrec de la Montse Martínez i l’Anna Clariana, sublims.
Crida l’atenció veure-hi els actors veterans de la casa amb la incorporació jove, la pedrera dels anys a venir. L’ambientació minimalista però suficient per saber-te en un palau renaixentista. Un vestuari esplèndid, d’època, però portat amb tota naturalitat. No els engavanyava gens.
No em puc estar de parlar de Jordi Estivill en el paper de Don Juan, el germà bastard de Don Pedro. Representa el dolent, el malvat que embolica la troca. Va haver-hi moments que hi vaig veure el dimoni dels Pastorets de Folch i Torres. De fet, aquest grup mateix els va representar fa anys a l’Arxiu Tobella amb un èxit estrepitós.
La taverna de la Rosita
“Pinto les notes d’una havanera, blava com l’aigua d’un mar antic, blanca d’escuma, dolça com l’aire, gris de gavina, daurada d’imatges, vestida de nit”. Havanera: Vestida de nit.
El grup de teatre Qollunaka n’ha fet una altra de grossa. Ens ha regalat un musical mariner. I quin un! Segueix el fil dels amors de dos xicots per una mateixa mossa, la Marina. Ambientat a finals del segle XIX en un poble de pescadors català. La guerra de Cuba en fa marxar un dels dos que és donat per desaparegut… de seguida em va venir la Colometa de la novel·la La plaça del Diamant. El seu marit també es dona per desaparegut encara que en una altra guerra, la del 36 al 39.
Tornem a la Rosita que té una taverna portada per la jove Marina. La noia es casa amb l’altre pretendent davant la desaparició del primer. Quan finalment torna el desaparegut al poble sa i estalvi, adonant-se de la situació, no mou brega. Accepta a contracor el fet dur de la pèrdua de la xicota i s’incorpora a la vida al poblet de mar.
Les cançons de mar, alegres, també melangioses, acompanyen la història explicada. Van despertant sentiments, obren els cors. Només encetar la funció, abans de córrer les cortines, es presenta la Marina, radiant bo i cantant l’havanera Vestida de nit. Després apareixen uns actors que li porten la faldilla i la brusa, ajudant-la a vestir-se i cap a la taverna. Un cop d’efecte aquest començament. Avença l’acció sempre amb les cadències suaus i enceses de moltes cançons. Un musical mariner amb tots els ets i uts.
El Ramon Alcaraz, alma mater i factòtum del musical, fa un tribut als homes de mar i a les seves músiques i cançons. Els companys l’anomenen afectuosament “el pulpo de las Medas”. Perquè allà al davant de la Meda gran i tots els altres penyals que surten de les aigües ha viscut molts estius. Ha escoltat el mar cançoner, n’ha vist tots els seus colors. Sí, el Ramon està amarat!
Ell mateix músic, durant l’obra, des del final de l’escenari surt fins i tot al davant amb la guitarra perquè la festa sigui més gran. I convida a cantar i el local vibra, les emocions esgarrapen la pell de l’ànima. En surts optimista, havent deixat per una estona els maldecaps diaris. No us sembla poc que el teatre ho pugui proporcionar?
Contes
L’associació novella Vet aquí que, que vol promoure la narració oral, va fent feina sense fer massa soroll. Anem a pams. L’any passat tenia preparat un cap de setmana d’històries, l’Enfila’t. Però el confinament el va escapçar. I aquest octubre s’ha reprès en una tarda, amb espectacle familiar i al vespre per adults, a l’Ateneu Terrassenc que obrí les seves portes. Era una manera de mantenir enguany la fira de l’Enfila’t i agafar aire per a poder fer-la més grossa l’any que ve. Està pensada per ser anual, vol arrelar.
El Cesc (Cesc Serrat) acompanyat del Tinet (Agustí Planas) van entendrir-nos amb un seguit d’històries i cançons. El Cesc portava la veu cantant amb l’attrezzo corresponent, confeccionat amb gust per ell mateix, i el Tinet feia intervencions musicals, comentaris adients… Bo, bo de debò.
Concert d’amor i de mort
Al vespre va venir la Jordina Biosca amb el seu espectacle Concert d’amor i de mort. L’acompanyava a la guitarra el David Garcia. Quin bon tàndem feien. La seva paraula, la seva presència ens va atrapar una hora llarga. Beu de bones narracions, de literatura fina. Quina artistassa! Era un espectacle subvencionat, gratuït, per tant. Però la demanda anticipada va fer catxa (un 30% no van venir o van avisar a darrera hora). Vam haver de córrer a buscar familiars per a aprofitar la sessió.
Els secrets haurien de ser inconfessables
I per si no fos poc, el divendres 22 a l’Ateneu Candela, vam fer venir el José Manuel Garzón amb l’espectacle Els secrets haurien de ser inconfessables. Va ser una extensió del festival de narració oral barceloní Munt de mots -dotzena edició-, a casa nostra. El narrador d’Elx i ara establert a Manresa ens va delectar amb mil-i-una històries personals i de la bona literatura.
Pretenia fer l’actuació sense el micro, però el soroll que regnava dins el local i fora al pati va fer-ho impossible. Es comparteix espai amb el bar. Creu i ratlla a l’Ateneu Candela en aquestes condicions. Tot i que hi havia una cortina per delimitar l’espai escènic el xivarri no el tapava gens.
La sorpresa final
Des de fa anys s’havia anat fent una presentació dels diferents grups amateurs de la ciutat amb els seus treballs. Era una oferta municipal, des de Cultura. Però tenia dues pegues grossotes aquesta empresa. Si bé es feia per a donar-los una oportunitat i fer-los conèixer, es feia en unes pèssimes condicions. Primerament, perquè es programaven a la primavera enllà quan el bon temps no convida a tancar-te en cap local, i en segon lloc, que intentant portar cultura als barris es feien servir centres cívics sobretot, que no tenen cap condició per a fer-hi arts escèniques. Sales grans però fredes, amb un simple alçat al final i ala, ala… espavileu-vos a esgargamellar-vos com pugueu. Quina poca consideració pels esforçats actors i actrius que havien d’actuar.
Ara s’ha corregit aquest desastre i ahir el grup Pam va poder gaudir d’un espai escènic al Teatre Principal. Ja era hora! La nit de Sant Joan va brillar. Un espetec jove que promet, si continua treballant. Altres grups ho van fer el dia abans, també comptant amb la sala de l’Alegria (Qollunaka, Farga’m…). Aquest minicicle malauradament no consta al programa “Terrassa té cultura”. Per això he hagut de deixar punts suspensius.
Deixa un comentari