La Fundació Torre del Palau acaba de culminar l’obra Teatre vuitcentista d’autor terrassenc, sota la direcció de Guillem-Jordi Graells. Es tracta d’una obra magna, de prestigi, de gairebé 1.200 pàgines, que abraça el període del 1865 al 1900. En els seus 3 volums, a més d’incloure els textos dels autors terrassencs de l’època, hi trobem una bona introducció a la vida teatral del moment.
Per parlar del darrer volum, que acaba de sortir, i de tota l’obra en general, hem entrevistat en Guillem-Jordi Graells, l’autor i editor dels textos d’aquest fantàstic treball.
Guillem-Jordi Graells amb els 3 volums del “Teatre vuitcentista terrassenc”. Foto: Eloi Falguera
Eloi Falguera
Director i autor
Com neix la idea de fer aquest extens treball?
Tot neix quan compro un parell d’obres, una de Joaquim Marinel·lo Bosch i una altra de Pere Antoni Ventalló. Obres en edicions antigues, de l’època, i descobreixo amb sorpresa que eren d’autors terrassencs. Autors dels quals no se’n parlava pràcticament enlloc o se’n parlava molt de passada. A partir d’aquí em plantejo que estaria bé recuperar aquests textos terrassencs, sense saber on em ficava, perquè la meva primera idea era fer només 1 llibre.
Què va passar?
Que quan vaig anar a veure en Josep Maria Font, de la Fundació Torre del Palau, per parlar del projecte, em diu: “Al nostre consell en tenim un que em sembla que té coses de teatre”. Va resultar ser en Rafael Comas i que tenia totes les obres d’en Marinel·lo inèdites. Obres que s’havien estrenat, però que no s’havien arribat a editar.
I a partir d’aquí…
Vaig anar estirant del fil i tot plegat s’ha convertit en una obra de 3 volums, amb unes 20 obres d’uns 12 autors, cosa que ens dona una bona dimensió del que era el teatre a Terrassa entre el 1865 i el 1900.
Són autors que comencen al mateix temps que Frederic Soler.
Exacte. Joaquim Marinel·lo i Pere Antoni Ventalló comencen a escriure al mateix moment que ho fan Pitarra i els altres autors barcelonins. Per tant, els nostres autors terrassencs són d’aquesta represa del teatre català. De fet, havien estrenat en teatres de Barcelona, en els mateixos anys que Pitarra estrenava L’Esquella de la Torratxa (1865). El que passa és que Ventalló no va seguir escrivint i Marinel·lo va quedar circumscrit en un àmbit local. Per això són tan desconeguts avui dia.
De tots aquests autors, Joaquim Marinel·lo Bosch seria el més destacat?
Sí, és l’únic que apareix als 3 volums. Això vol dir que va tenir una dedicació més constant i, segurament, la més interessant. Va cultivar una mica la comèdia, però sobretot el drama, on aprofitava per posar sobre les taules temes socials i més seriosos.
Estem parlant de drames romàntics.
Eren drames on tot passava per una trama sentimental. Bàsicament, sempre hi havia una història d’amors contrariats: una noia de bona posició s’enamora d’un noi de condició més baixa i el pare, lògicament, no vol ni sentir-ne parlar. Però, a través d’aquesta trama, s’expliquen altres coses. A El fill del treball, de Joaquim Marinel·lo, per exemple, es parla de l’atur, de la falta de feina dels obrers o del seu dia a dia. És una defensa de l’honradesa del treballador català. S’usa la trama amorosa, doncs, per parlar d’altres temàtiques més problemàtiques.
Però qui va ser Marinel·lo Bosch?
Marinel·lo Bosch va ser un sastre, un menestral. Va tenir sastreria primer al carrer de La Font Vella i més tard al carrer del Nord. Però també era un home de fortes conviccions polítiques i va arribar a ser el primer alcalde republicà de Terrassa, l’any 1883. Per tant, un home d’idees fermes que es barallava amb qui convingués, començant pels mateixos republicans. Val a dir que era una època on a Terrassa hi van arribar a haver fins a 8 grups republicans, tots barallats. La política terrassenca d’aleshores era una olla de grills. Marinel·lo, a més, és un dels escriptors més reivindicables del moment. És el fundador de la literatura dramàtica terrassenca.
Quina obra teatral en destacaries?
Una de les obres més interessants de Marinel·lo, i que penso que caldria recuperar, és Lo Rei tranquil. La Societat carnavalesca, de la qual ell n’era membre, li va demanar una sarsuela i ell va escriure aquesta peça. És la història del carnaval de Terrassa. Des de l’arribada del Rei carnestoltes fins a l’enterrament. Tot en sarsuela. La música, que jo sàpiga, està perduda, però l’obra es va editar en el seu moment. Es va estrenar al Teatre Principal i es va anar fent diversos anys. Sortia molta gent, amb els balls del carnaval, les serenates… Sortia fins i tot l’alcalde. És una obra que perfectament podríem recuperar i fer cada any.
Marinel·lo Bosch és personatge malauradament desconegut, doncs.
Per mi va ser un dels personatges més interessants del segle XIX terrassenc. És una vergonya que en 40 anys l’ajuntament socialista no hagi estat capaç de declarar-lo fill il·lustre i penjar un quadre seu a la Sala de sessions. I més, tenint en compte que segurament és el seu antecessor ideològic més proper. I encara més, quan la Sala de sessions és plena de gent de dretes.
Tots aquests autors, on estrenaven les seves obres?
Les primeres les van estrenar a Barcelona, però després pràcticament totes es van fer a Terrassa. En alguns casos s’estrenaven al Teatre Principal. Cal tenir en compte que, en aquells moments, hi havia dos teatres públics: el Principal i El Retiro, que es trobava darrera on ara hi ha la Societat Coral Els Amics. Després hi havia tota una munió de grups d’aficionats que actuaven en els diferents casinos que hi havia a la ciutat. A finals de segle van arribar a coexistir fins a 8 casinos diferents, que tenien les seves companyies d’aficionats. Una de les més actives era la de l’Ateneu Terrassenc, fundat pel mateix Marinel·lo Bosch. Algunes d’aquestes companyies eren molt intermitents, però d’altres tan actives que fins i tot feien gira per la comarca: pels pobles de Rubí, Vacarisses… Estem parlant d’una Terrassa d’entre 10.000 i 14.000 habitants.
Deixa un comentari