Hanna Arendt, poble jueu i democràcia com a participació. Nova publicació, editada per Stefania Fantauzzi

Stefania Fantauzzi, durant l’entrevista a la biblioteca de l’EOI Terrassa. Foto: PV

Edició a cura de Stefania Fantauzzi, doctora en Filosofia i professora d’italià a l’EOI Terrassa

Pep Valenzuela

El primer recull complet dels articles de Hanna Arendt que la revista Aufbau va publicar entre els 1941 i el 1945, després d’arribar als EUA, ha estat publicat, el passat novembre, per Lleonard Muntaner Editor, amb traducció d’Anna Soler Horta i d’Edgar Straehle. Una edició, amb pròleg i notes, d’Stefania Fantauzzi, professora d’italià a l’EOI de Terrassa, llicenciada en Filosofia per la universitat de Bologna, doctora en Filosofia per la Universitat de Barcelona, així com membre del grup d’investigació del Seminari de Filosofia i Gènere de la UB.

Fantauzzi declara, en entrevista amb Malarrassa, que «Arendt és un element central en el seu recorregut intel·lectual, des de la tesi de llicenciatura a Bologna, la seva ciutat natal, sobre la qüestió jueva en el pensament de la pensadora».

-Aquest llibre tracta el problema del poble jueu i el nazisme

Primer vull destacar el fet que aquests textos es publiquen per primera vegada traduïts de l’alemany, i això és una novetat a tot el món, amb les actes de les reunions del Jove Grup Jueu, organitzat per Arendt i col·laboradors, l’any 1942 a Nova York. D’altra banda, és el primer complet, hi ha tres articles que no s’havien publicat mai.

-A banda el valor documental, què us va motiva a fer aquesta publicació?

Vam veure com els texts responen al títol, participar del món. Què vol dir per Arendt participar del món? Vol dir la importància de viure en un context i també la possibilitat i la determinació d’actuar. En el cas específic del poble jueu, com es pot actuar en un món dominat pel terror, per la guerra, per l’extermini? I sobretot, com es pot construir una nova comunitat política?

A més, Arendt escriu no només preparant una reflexió posterior, sinó que parla de refugiats, d’apàtrides, com ella ho era quan els va escriure. Parla de minories i dels seus drets, i això és molt actual. I encara, va publicar en una revista, amb intenció de divulgació i obrir debat, que és el que fa en el Jove Grup Jueu.

-Comentaves la importància de la traducció dels textos…

Les traductores, l’Anna Soler Horta i l’Edgar Straehle, van haver d’entrar en el context, una feina molt d’equip, amb moltes referències històriques i intel·lectuals. Per sort l’Edgar és historiador i ens va ajudar molt.

-Entrant en el tema, hi ha un ABC per comprendre bé la qüestió jueva?

Puc contestar com ho va fer l’Arendt moltes vegades. Ella ve d’una tradició jueva assimilada. De cultura i formació és alemanya. Adonar-se del que volia dir ser jueva, que per ella no tenia massa importància ni religiosa ni cultural, com per a la majoria dels jueus a Alemanya en aquesta època, va ser un procés lent i dolorós, en viure l’inici de la discriminació i de l’extermini. En el seu cas, aquesta identitat va ser entesa més políticament que culturalment. Considerava fonamental defensar-se com a jueva, defensar el seu poble.

D’altra banda, Arendt descobrí, en aquesta època, els jueus no assimilats de l’Europa oriental. Una comunitat més aïllada i més fidel a les pràctiques religioses i culturals. També els jueus sionistes. Per Arendt, aquesta és una qüestió problemàtica. Defensa que la identitat jueva no és nacional, sinó supranacional. I ella creu que l’oportunitat del poble jueu és fer una proposta d’un món sense estats, o una estructura d’estats on les minories, les apàtrides no necessiten tenir drets, perquè la ciutadania no depèn d’un paper o de pertànyer a un territori o de ser nascut en un territori. La teva ciutadania és participar del món on estàs vivint.

-Polemitzà amb els sionistes?

Sí. A part el ja dit, creia que construir un estat a Palestina era com una aberració, crear un nou problema. També era contrària a la proposta de parlar només hebreu, perquè creu necessari valorar les tradicions dels que venien de països europeus. També rebutjava la relació política amb benefactors i patrocinadors, que podia limitar l’acció lliure. Veia en el moviment sionista molts lligams amb les grans famílies jueves potents econòmicament.

-Tema polèmic, Arendt defensa la violència en moments determinats.

És el punt més complicat. Ella defineix el poder com a una possibilitat, una potència, poder fer, no en fer. Cadascú de nosaltres té el poder, la possibilitat de fer, a escala política. En aquest punt, considera un error o problema delegar aquest poder. Donar el poder als representants és un greu problema per Arendt. Hi ha la voluntat de cadascú, després cal negociar, discutir, expressar les opinions amb tothom per arribar a realitzar una comunitat política comuna. En aquest context, la violència és només instrumental, per fer quelcom, totalment diferent de l’exercici del poder, afirma que on hi ha violència no hi ha política ni poder.

-Concretant aquesta violència com a instrument, ella va defensar la creació d’un exèrcit jueu?

Sí, primer perquè els jueus estan en situació de necessitat absoluta i s’han de defensar. Després perquè el poble jueu encara no té una dimensió política, no és poble ni espai comú on actuar, es mou en un àmbit prepolític, de preparació a l’espai polític.

Això és el que passa, diu Arendt, amb les revolucions: allò que trenca és un moment prepolític, prerevolucionari. Després, el problema és construir el nou espai de llibertat. Per tant l’exèrcit jueu era necessari per a construir l’espai polític pel poble jueu que, participant en la guerra tindria el dret a seure a les taules de negociació i dir la seva, i aquí començaria un primer pas polític.

En tots els processos revolucionaris hi ha una fase destructiva, després cal construir l’espai polític on cadascú exerceix el poder. En la revolució americana hi ha el poder dels consells, com també passa amb els soviets russos, el problema d’aquesta darrera és que, després, l’espai polític no va funcionar. El problema de la Revolució Francesa, segons Arendt, és que la revolució funciona només quan la qüestió social o econòmica està solucionada, si no fracassa, perquè no és una revolució política, és altra cosa.