Del dret de vot als 18 anys, al dret de vot als 16, amb drets econòmics i socials! Atenes, Madrid, Barcelona, Brussel·les

Domènec Martinez

Aquesta és una crònica sentimental. Com ho són moltes de les coses que escric darrerament. Tenim una edat, i com diu el nostre amic historiador i arxiver Marià Hispano, convé anar endreçant els papers pel que pugui passar. Preservar la memòria documental, guardar i ordenar els arxius personals també és un acte de resistència. Amb aquesta vocació de transmissió de la memòria vull avui evocar un dels actes i dels mítings que més en van emocionar. Va ser a Atenes, un 23 de maig de 1977, ara fa 45 anys!

Ens havíem conjurat a Madrid per donar una dimensió europea a la demanda del dret de vot als 18. Espanya sortia d’una llarga dictadura “ha mort el dictador més vell d’Europa, una abraçada amor i alcem la copa”, ens convidava el poeta Joan Brossa, i a Grècia s’obria un nou temps d’esperança després de la caiguda de la junta militar a l’any 1974 (i la monarquia que li havia donat suport), amb l’establiment de la democràcia i la República hel·lènica.

Vaig conèixer a Manos Sotiriadisⁱ, secretari general de Rigas Feraios, l’organització de la joventut del Partit Comunista de l’Interior (KKE interior) —que molts observadors qualifiquen com els antecessors de l’actual Syriza—, al mes d’abril de 1977, en el marc d’una celebració a Madrid, festejant la legalització del PCE. Legalització —que com he explicat en alguna crònica anterior— ens va sorprendre el 10 d’abril, dissabte roig i de passió, a Brussel·les participant al Festival Europeo de la Juventud Españolaⁱⁱ.

He d’afegir que la presència dels dirigents de les Joventuts de Rigas Feraios (nom d’un poeta revolucionari de finals del segle XVII, assassinat a Belgrad) ja s’havia produït a la IV Conferència de la UJCE celebrada a Sentemenat i Barcelona, clandestinament, durant el mes d’octubre de 1976ⁱⁱⁱ. José Manuel Fernández, responsable de relacions internacionals de la UJCE, ja havia teixit relacions amb Sotiris Walden, responsable de relacions internacionals de Rigas, i havia participat l’any 1974 —una setmanes després de la caiguda de la dictadura dels coronels—, en un míting conjunt de Rigas Feraios i del Partit Comunista de l’interior a Grècia, com a únics convidats internacionals: la FGCI i la UJCE, italians i espanyols. Aviat ens vam familiaritzar amb noms propis: Manolis Gletzos, l’heroi del Partenó, que va col·locar la bandera grega arriant la bandera nazi, durant l’ocupació hitleriana. El compositor, intel·lectual i militant comunista Mikis Thehodorakis (ja molt conegut, impossible oblidar el sirtaki, la dansa popular de Zorba el griego!). Melina Mercouri, actriu, i cantant compromesa políticament, i primera dona en ocupar el càrrec de ministra de Cultura al Parlament Hel·lènic. Entre algunes de les figures més conegudes de l’antifeixisme.

Antecedents, la reivindicació i demanda de vot als 18

Convé situar alguns antecedents d’aquesta demanda del dret de vot als 18 a casa nostra. La JCC (i evidentment el PSUC i el PCE) va plantejar com una bandera principal la reivindicació del Dret a vot als 18 anys, a mitjans dels anys 70, i aquesta va ser incorporada a la declaració de la Permanent de l’Assemblea de Catalunya “Pels Ajuntaments Democràtics”. Campanya que vam escampar a la resta de l’Estat, i a d’altres capitals d’Europa amb l’impuls de la UJCE. Els testimonis gràfics de Carlos Azagra, Xesús Campos “Chichi”, entre d’altres, així ho acrediten. Adolfo Suárez no va acceptar aquesta demanda dels comunistes. “Se tiene miedo a nuestro voto, se teme que nuestro voto sea un decisivo NO a la dictadura. Teme el Gobierno a la juventud”, dèiem a les nostres publicacions. Cal recordar que segons el llibre del TOP. La represión de la libertad (1963-1977), de les gairebé 9.000 persones processades, 1.700 eren menors de 21 anys i 2.800 tenien entre 21 i 25 anys. Segons el seu autor Juan José del Águila, durant aquest període es van incoar 22.700 procediments que van afectar a 50.600 persones, això sense comptar les persones detingudes que no van arribar a ser processades però que van passar per presons i comissaries. Podíem treballar i ser condemnats legalment amb 16 anys, però no podíem votar. En qualsevol cas i una vegada convocades les primeres eleccions del 15J de 1977 la consigna era ben clara: Si jo tingués 21 anys, votaria comunista. Evidentment les candidatures més perjudicades van ser les del PCE. Josep Maria Riera o Pilar Brabo, diputats comunistes i implicats amb els temes de joventut, van treballar de valent per canviar les coses. La Constitució de 1978, va consagrar al seu article 12 la majoria d’edat als 18, dedicant un article específic al desenvolupament dels joves.

Andreu Mayayo ho va explicar molt millor en un article recent, publicat el 14 d’abril de l’any passat, reclamant una renda bàsica universal pel jovent^iv. Una data molt significativa. “La vindicació dels de la Transició va ser la reivindicació de la majoria d’edat i el dret de vot als 18 anys. Un reconeixement civil i polític necessari per construir els nostres projectes de vida i de participació democràtica. No va ser gens fàcil. Dos milions i mig de joves de 18 a 21 anys vam ser exclosos de les primeres eleccions generals, no democràtiques, del 15 de juny de 1977. Vam aconseguir, però, que la Constitució de 1978 contemplés al seu article 12 la majoria d’edat als 18 anys. Una fita històrica, en comparació fins i tot, amb altres joves europeus. Encara avui a Itàlia els candidats al Senat han de tenir més de quaranta anys i els electors més de 25. Tal vegada l’aprovació de la participació electoral a partir dels 16 anys, aconseguiria una major atenció dels poders públics”.

Atenes, Estadi de Kallithea, 23 de maig de 1977

Tornem al mes de maig i la meva primera visita a Atenes. No recordo haver tingut temps per fer turisme, ni tant sols visitar el Partenó, però van ser jornades molt intenses. Fa uns mesos vaig fer una còpia de diferents retalls de diaris d’aquells dies que conservo i els vaig fer arribar a la meva amiga grega Katerina Berli^v. Ella, ha fet la traducció en castellà del seu contingut. Sempre fraternal i solidària. Jo he volgut intercalar imatges i algunes referències dels textos.

“Ahir a la tarda —segons el periòdic H AYGH (El amanecer)— va arribar el Secretari General de la UJCE, Domènec Martínez, que va ser rebut a l’aeroport d’Elliniko amb un ram de clavells per una delegació del Comitè Central de Rigas Feraios, els companys Victor Arditi i Pano Rapakoulia. (…) Tot està llest per l’acte que demà es farà a l’estadi de Kallithea a on milers de joves reivindicaran “el dret de vot als 18”. Es diu en aquesta informació que l’agenda està ben atapeïda de trobades. Des del secretari del KKE (partit comunista de l’interior) Drakopoulos^vi, fins a la reunió prevista a la seu del KKE (Partit Comunista de Grècia), l’organització local d’EKON Rigas Feraios, el PASOK, entre d’altres.

“El Secretari General de la UJCE —segons el periòdic TA NEA (Las Noticias) — es troba a Atenes des de dissabte a la tarda. Corresponen d’aquesta manera a la recent visita d’una delegació de Rigas Feraios a Madrid encapçalada pel seu responsable Manus Sotiriadis. A tres setmanes de les eleccions a Espanya hem preguntat, quina és la situació? DM ha contestat: una febre sense precedents de les forces democràtiques que volen que es puguin celebrar les eleccions, després de més de quaranta anys. El PC reuneix desenes de milers de persones als mítings de Sevilla, Málaga, Córdoba o Barcelona. Una gran capacitat de convocatòria. Per això no podem subestimar els intents violents de desestabilització per part de les forces reaccionaries que no volen que es celebrin eleccions (…), tampoc compartim les reticències d’algunes forces nacionalistes, bascos i catalans. La posició del PCE es ben clara. Hem de fer les eleccions per poder abordar una Constitució democràtica”.

Recordo perfectament la roda de premsa al Teatre Kava amb Manos Sotiriadis, encara que no conservo les notes de la meva intervenció, però tinc la sensació que tothom va sortir content. Era el preludi del gran acte a l’estadi Kallithea. Els cartells de convocatòria eren ben visibles als carrers de la ciutat.

Les fotografies i els titulars dels diaris són inequívocs: “L’estadi de Kallithea va viure ahir un moment històric. Hi va haver parlaments de M. Sotiriadis, D. Martínez i L. Kyrkou, i un missatge de la FGCI. Milers d’homes i dones joves, convocats per EKON Rigas Feraios, van convertir el clam “Vot als 18” en un gran eslògan panhel·lènic per a tota la joventut. En una apassionada intervenció Manos Sotiriadis va destacar que el Vot als 18, és un reconeixement a la capacitat i madures de la gent jove, que està lluitant pel dret a l’educació i a un treball digne. És per tant una reivindicació nuclear per assumir els problemes, promoure els canvis i la participació institucional del jovent a tots els àmbits de la vida política i social. No es possible que els joves amb 18 anys no puguin votar i en canvi si entren al sistema productiu, s’associen als sindicats i creen comunitats d’estudiants amb capacitat ben reconeguda al món desenvolupat. Cal proposar a totes les forces progressistes de la joventut un mapa dels drets individuals, polítics i socials, va concloure. El majestuós míting de Kallithea és l’inici de la lluita de la joventut a la conquesta d’aquest dret bàsic. El dret a vot als 18”. Com ja he dit no he sabut conservar o trobat les notes de la meva intervenció. Però segur que van ser de suport a aquesta iniciativa que ens agermanava i que servia també per projectar una dimensió europea a les nostres justes reivindicacions. La solidaritat internacionalista, des del pluralisme i les llibertats, i l’antifeixisme resistent. Les cròniques escrites diuen que es van escoltar cançons de resistència de la resistència republicana i de l’exili espanyol. També músiques gregues tradicionals. Les bandes d’Eleni Tsauli, Domna Samiou, i de la banda de l’Ajuntament d’Atenes. Si que tinc molt present les rotllanes de centenars i milers de joves, i jo formant part d’ells, d’aquell sirtaki que va posar punt i final a l’acte.

Durant aquest segle he tornat a Grècia en dues ocasions més. He visitat l’Acròpolis, el barri de Plaka, el Temple de Zeus, l’Àgora i la plaça Sintagma. La darrera vegada va ser al mes d’agost del 2011, formant part d’un grup de nois i noies de la militància dels anys 70 a la UJCE, i vam navegar fins a l’illa de Vathi (la mítica Itaca). Allà vam tenir coneixement de la reforma exprés del Govern presidit per JL Rodríguez Zapatero (i l’aval dels dos partits majoritaris: PSOE i PP) per modificar l’article 35 de la Constitució espanyola. L’estabilitat pressupostària, pagar el deute per sobre d’altres consideracions i prioritats es va convertir en norma. La UE aprovava el fonamentalisme de les retallades socials i atiava reformes draconianes contra les economies del Sud. Grècia, va ser sotmesa a una cruel vigilància i extorsió dels homes de negre. Calia estrangular a Syriza per haver desafiat les normes. Començava el desmantellament accelerat dels drets socials i laborals. Un preu molt alt. Ens ho han explicat alguns dels autors del país hel·lènic, Petros Márkaris, Theodor Kallifatides, Vasilis Vasilicós, i també Rea Galanaki amb “L’última humiliació“.

És ben cert, com afirma l’Andreu que el principal problema dels joves d’avui no són els drets civils i polítics, sinó els laborals i els econòmics per poder disposar d’un projecte de vida emancipador. Un treball digne i accés a l’habitatge. Han passat quaranta-cinc anys i cal plantejar el dret de vot als 16 anys. Però ha d’anar acompanyada d’alguna proposta com la de Thomas Pikety, una renda bàsica universal pels joves. Per evitar noves fractures generacionals, per solidaritat i per dignitat democràtica.

Tanco aquestes notes sentimentals amb la veu de fons de Maria Farandouri, del Canto General de Theodorakis i Neruda. I també amb la banda musical de Manos Hadjidakis, que tantes hores ens ha acompanyat, brindant per la vida, al pati de casa les jornades d’estiu.

Domènec Martinez, La Cogullada, Terrassa, 23 de maig de 2022