La històrica i centenària entitat Amics de les Arts i Joventuts Musicals compta amb un nou president des del passat gener. Jordi Chueca encapçala una nova junta amb esperit de renovació.
Jordi Chueca al bar dels Amics de les Arts. Foto: PV
—Quina ha estat la teva vinculació amb l’entitat?
—De jovenet venia sovint al bar de l’entitat, on ens trobem ara. Tinc 56 anys, i en aquells moments del tardofranquisme i la mal anomenada transició, aquí se’ns obria tot un món de llibertat. Participava en espais contraculturals, shows amb la Verge de Montserrat vestida amb bikini… És a partir d’aquí quan entaulo relació amb l’entitat. Participo també, parlo de l’any 1976 o 77, en els pastorets de les primeres edicions amb l’Arxiu Tobella, quan no estava clar que ens quedéssim en aquest edifici. Tot el que es feia aquí era vist per la societat del moment com molt transgressor.
He de dir que als anys setanta, pertanyia al Sac Ambulant (d’on va sorgir Treure Ball). He fet la coreografia d’alguna pel·lícula, i quatre musicals a un poble del Berguedà. Puc dir per tant que he format part de la faràndula, i he mantingut sempre l’afany de no parar quiet.
No em faig soci dels Amics fins fa uns dotze anys, quan penso que s’ha de pagar una quota ‘per amor a l’art’. Jo no sóc ni pintor, ni escultor, ni dibuixant, ni literat, però vaig pensar que era l’hora de col·laborar perquè m’estimo l’entitat.
—Quina és la teva professió?
—Jo sóc tècnic de parc i jardins, i ara porto el manteniment de la ciutat des de l’Ajuntament: clavegueram, asfaltat, voreres, jardins.
Fa tres anys faig un canvi professional a la meva vida. Ja l’any passat, el Josep Casajoana, el president sortint, em truca i em proposa que em faci càrrec de l’entitat, potser per les meves habilitats organitzatives, no ho sé. Li dic que em fa una mica d’angúnia dirigir una entitat que no conec. Al final però, em convenç. Li demano que em doni un any de marge, per buscar algú, i que si no apareix, ja m’hi poso jo. Sempre he dit que qui vulgui venir, endavant, fem un pas enrere. No havia estat mai la meva ambició presidir els Amics.
L’Ajuntament fa massa competència amb la resta d’entitats culturals. Potser ha estat massa intervencionista.
—Què voleu fer a l’entitat?
—Vaig trobar a la Montse Martínez (actual vicepresidenta). La busco per què és dona, coneix prou l’entitat, ha estat abans a la junta, fa teatre. A més té un valor important: és jove. Socis menors de 45 anys hi ha unes trenta persones, molt poques, del total de 400 i escaig que té l’entitat. S’ha de dir que la programació dels Amics, unes 250 activitats anuals, es poden dur a terme gràcies a les quotes dels socis. O sigui que ni molt menys és una entitat altament subvencionada, com de vegades s’ha dit. A banda del jazz, que és un esdeveniment de vital importància per a la ciutat.
Estem integrats a la Federació d’Ateneus de Catalunya, on hi ha ateneus que reben subvencions molt per sobre de la mitjana del que rebem nosaltres. Per exemple, l’Ateneu de Caldes de Montbui, amb setze mil habitants, rep 60 mil euros de l’ajuntament, nosaltres amb prou feines arribem a un 15% d’aquesta quantitat.
—Alguna estratègia per apropar gent més jove?
—Hi ha un problema de relleu generacional. El repte no és tant fer nous socis, sinó atreure gent que fa coses relacionades amb l’art. Que després es faran socis? perfecte. Tot i això, la renovació ha de ser més d’edat que no pas per rebre ingressos, que els hem de buscar per una altra banda.
Hem d’obrir l’entitat a la ciutat, fins i tot hem d’obrir físicament les finestres de l’edifici del carrer Sant Pere, que no es vegi com un espai de quatre pintors que no se sap què fan. És una entitat poc coneguda, la gent no sap quines coses que s’hi fan, i hem de fer aquesta tasca d’obrir-la.
Volem que la sala d’actes sigui un espai de referència a la ciutat, per exemple per veure un tipus de teatre que no pots veure enlloc més de la ciutat, compaginant amb exposicions, i d’altres activitats culturals. Això es veurà molt plasmat en la programació del 2017 que ja estem elaborant.
—Creus que les noves tecnologies han canviat molt les formes de relacions entre la gent?
—Hem de trobar la sinergia entre el passat i el present. I penso que hem de fugir de la banalitat de fer cursos de fotografia digital, potser hi ha un camp obert fent foto analògica, per posar un exemple. Sentir un piano en directe, contemplar arts plàstiques… Pots veure dansa al mòbil o la tauleta, però no és igual que en directe. Aquesta necessitat és la que hem de saber rescatar, buscar allò que no trobes en altres llocs. Hem de trobar el valor afegit, cercar aquest nínxol de creació que no és possible trobar a les xarxes socials.
També hem encarregat fer un nou disseny de la web, que permeti interactuar més i mostrar les obres dels artistes locals.
També és cert que no es fàcil trobar gent implicada social i culturalment. Fa 10 anys hi havia un endormiscament general, però afortunadament hem vist brots. Un 15-M o la mobilització per la independència, genera moviment en un sentit o altre: ens demostra que la societat no està tan dormida.
Hem d’obrir físicament les finestres de l’edifici del carrer Sant Pere, que no es vegi com un espai de quatre pintors que no se sap què fan.
—Trobes que l’ajuntament promou la cultura?
—Penso que l’ajuntament a la transició va fer una tasca molt bona. Però va arribar un moment en què potser feia competència amb algunes entitats. Nosaltres tenim una de les quatre sales d’exposicions privades, a més ara n’hi ha diverses públiques, potser no cal que existeixin tantes. Entenc que és difícil l’equilibri entre difondre la cultura i fer competència. Hi ha una usurpació involuntària de cultura? Segur. Tot plegat, sembla que hi ha coses en què l’administració potser ha estat massa intervencionista, massa proteccionista.
Com a dada a tenir en compte: crec que tenim dos regidors que són socis, quan al primer ajuntament democràtic tots els regidors eren socis. Això dóna a entendre el que era Amics de les Arts.
Miquel Gordillo
Deixa un comentari