Laura Sabaté davant de dos de les seves pintures. Foto: PV
Pep Valenzuela
Laura Sabaté (Sabadell, 1978) pinta sobretot paisatge, però no ho fa de manera meticulosa, detallada i concreta. Són paisatges profunds, íntims, que pretenen mostrar una determinada atmosfera relacionada amb les percepcions i els estats d’ànim. “Solc reflectir a les meves obres una atracció pel misteri”, assegura, amb la intenció de transmetre un seguit de sensacions que correspon a l’observador establir.
En aquesta exposició als Amics de les Arts i Joventuts Musicals presenta 23 quadres, acrílics sobre tela i cartó, i 3 gravats, realitzats durant aquests dos últims anys.
«Georg Simmel en la Filosofia del paisatge ens parla de l’Stimmung o totalitat espiritual del paisatge», explica la pintora en la preparació d’aquesta la seva presentació al públic. «És una paraula que vol definir una atmosfera, un estat d’ànim en concret, una totalitat espiritual. Ens qüestiona si aquest estat d’ànim, aquesta atmosfera, es basa en l’estat psíquic, en el sentiment de reflexió de l’observador o en les mateixes coses de la naturalesa que influencien a l’observador.»
«Seguint aquest concepte, en la meva obra intento crear sense buscar la part concreta i el detall que estic observant. Cerco que siguin més profundes i íntimes, intento incorporar el paisatge i sentir la naturalesa, adaptant els seus i els meus sentiments a cada moment».
Assegura que es poden tenir «moments reveladors si estan en conjunció aquests tres factors: l’estat físic apropiat, l’estat mental enfocat i una bona sintonia amb el territori. Una bona conjunció d’aquests tres factors, una passejada pel bosc, camp, muntanya… pot ser supèrflua o estar sembrada de paisatges evocadors». I cita encara el pintor romàntic alemany Gustav Carus: “… i fins es podria dir que els canvis del clima atmosfèric demostren ser en la vida de la Naturalesa exactament el mateix que els canvis de clima en l’ànim per a la vida de l’ànima.”
El dibuix i la pintura semblen haver estat una descoberta pausada per part de la Laura Sabaté. Estudia Belles Arts, a poc a poc, després d’iniciar-se, diguem-ne teòricament, a l’escola d’Arts amb el curs de dibuix i pintura, «primer, més per provar i millorar el dibuix, que m’havia agradat molt des de petita. Una vegada a l’escola, però, vaig sentir que allò m’agradava molt més del que pensava». Ha estudiat amb l’Artur Sansó i el Gabriel Verderi.
Això, s’ha de dir, després d’uns anys dedicant esforços a la dansa, «la feia per divertir-me», confessa, «però ja feia els meus bolos» amb el grup de l’escola de dansa Bots, de Sabadell, on va néixer i viure la Laura. Tot plegat, reconeix, començà a endinsar-se en el dibuix i la pintura «una mica tard, potser, per dir-ho d’alguna manera», fa uns 10 anys.
El dibuix era una passió infantil…
Sí. Recordo l’època de Bola de drac i altres dibuixos que es van posar molt de moda, em dedicava a copiar-los i em sortia bé. Però m’agradava més dibuixar el cos humà. Anava amb mare a comprar la roba per nosaltres i els meus germans i agafava els catàlegs per després dibuixar.
El dibuix, en tot cas, va quedar enrere?
Arribà un moment en què el dibuix no em permetia expressar el que sentia, m’interessava fer alguna cosa més abstracta. Amb el dibuix pots fer, però està més limitat. Jo veia que la pintura em permetia fer més. De fet, m’agradaven molt les pintures del romanticisme alemany i autors com Emil Nolde, Turner, Fredericks, pintors impressionistes. Segur que la influència d’en Nolde es pot veure bé en els meus quadres.
Algun aspecte en especial?
El tema de l’atmosfera, la sensació que et provoca això, una tempesta, les boires, aquesta part més mística de la natura, no?, això va ser el clac.
Vas fer una capbussada en el món del Nolde i els altres?
Hi ha una sintonia primera, i després anar explorant i investigant. Cercar les maneres,per representar el que sents i penses. Han passat uns anys que han sigut tot un període d’exploració i d’autoconeixement: per què tu pots tenir una idea o una sensació dintre teu, però no saps expressar-la, no? Clar, dius, aquests ambients, aquestes atmosferes, això que expressa una angoixa, una ansietat, una alegria, i que pot ser fascinació.
Parlem d’una pintura d’estats d’ànim?
Exacte, sí, a mi el que m’agrada és que expressar aquesta atmosfera, un cert misteri, un ambient que et porti a imaginar més coses, que hi ha més que el que es diu, insinua, amaga. Són quadres que et puguin transmetre sensacions o estats d’ànim, no vull reivindicar res.
En aquest període de temps, tu has canviat artísticament, també personalment?
Això es veu en el quadre, que he canviat o que he anat buscant fins a dir el que sento, que sempre és recerca. Però sento més maduresa. Amb la meva feina i seguint altres pintors et vas enriquint.
Els quadres semblen paisatges, de vegades és més evident d’altres no tant, podria ser una explosió, un ambient nebulós. Ets més nòrdica que mediterrània?
Aquesta és la idea, jo vull això, no soc extravertida, però tampoc no m’he plantejat que sigui d’aquí o d’allà. M’interessa l’ambient que dona el núvol, que està com en suspens, que es fica dintre les coses. M’agrada aquesta sensació, com més tempestuosa més gràcia té, perquè transmeten alguna cosa més.
Tens clar, quan comences un quadre, a on vols arribar?
Sí. Tanmateix, hi ha una part també de gaudir en veient cap on pot anar. De fet, sovint tens una idea i, després, acaba sortint una altra cosa.
Aquesta és la primera exposició que fas?
Per mi és una presentació. Fins ara he treballat més per a mi. He compartit poc. Ara ja, com que em sento com una certa maduresa en la pintura, ja vull mostrar-les: Aquí estic jo. Aquesta soc jo.
Vols establir un diàleg amb la gent?
M’és igual. Jo mostro el meu treball. Si la gent em vol dir coses, fantàstic, no? Però no és el meu objectiu. Fins i tot, al contrari, em fa un pèl de vergonya mostrar. Perquè és que m’estic mostrant a mi. És com despullar-se una mica.
Deixa un comentari