Encetem avui una secció sobre músics terrassencs, vius o traspassats, que hagin fet una aportació important a la ciutat. I ho fem amb un gran nom: Josep Maria Farràs.
Josep Maria Farràs Oliveras va néixer a Terrassa el 27 de març de 1942. Que es dedicaria a la música era previsible, inevitable: el seu pare tocava el piano, un oncle seu havia actuat al Liceu i, a més, hi havia la botiga. La botiga era i és Casa Farràs, fundada el 1916, la botiga “de sempre” per als músics de la ciutat i el lloc on Josep Maria hi ha treballat des que va tenir edat de treballar.
Josep Mª Farràs a la botiga de música. Foto: LP
Va estudiar Solfeig al Conservatori, però la seva formació com a trompetista (iniciada als 14 anys) va ser fonamentalment autodidacta. Només va fer una classe de trompeta i se les va veure venir quan el seu professor va opinar alegrement a mitja classe que “el jazz és una broma”. Com a conseqüència la seva formació real va consistir a escoltar discos, tocar damunt de discos… En aquest sentit, sovint refereix una anècdota sobre haver d’encarregar a Andorra un disc que li van haver de portar de França, cap al 1960. Clar, aquí arribava el que arribava, i res més.
Els seus amics i ell amb músics volien crear un club de jazz a Terrassa, però ningú no els entenia i a tot arreu els hi tancaven les portes. El jazz estava molt mal vist en aquella Terrassa desvertebrada. Malgrat tot, malgrat el migrat pressupost, aconseguien portar de tant en tant a Terrassa algun gran talent internacional amb l’atractiu de tocar en una sala petita, amb el públic a prop… i amb el Tete Montoliu al piano.
Han passat molts anys des d’aquells dies de dificultats i, en la conversa que vam mantenir mentre l’entrevistava, la seva veterania i maduresa actuals li permeten oferir reflexions interessants com les que resumeixo en dues frases: “El més important en jazz no és la improvisació, sinó el llenguatge”(atenció futurs jazzmen) o “La música negra en el jazz s’ha anat perdent” (un toc d’atenció important venint un home que va créixer amb música negra a la fonoteca); o una interessant observació sobre un possible paral·lelisme entre el jazz i l’impressionisme.
Si li haguéssim de fer cas, es tractaria d’un trompetista relativament menor, important tan sols a l’àmbit local, però aquesta afirmació seva és contradita pel seu propi currículum. Ha format part, des de 1959, dels grups següents: Swing Society, The Blue Angels, Modern Jazz Quintet, Jai Jazz Banda, Ramon Farran Grup, Lucky Gury Jazz Quintet, Quintet d’Egara, Ignasi Terraza Quartet, After Hours, més col·laboracions amb La Vella Dixieland. Ha actuat amb Pony Poindexter (saxo alt), Earl Warren (saxo alt), Jerome Richardson (saxo alt), Johnny Griffin (saxo tenor), Jim Leff (trombó), Lou Bennet (orgue), Tete Montoliu i Horace Parlan (pianistes) i amb els músics de jazz més importants de l’Estat. Ha participat als festivals de jazz europeus de Pau i Paris (França); Dresden, Wiesbanden i Dreieich (Alemanya); Breda, Enkhuizen i Eindhoven (Holanda); Edimburg (Escòcia), a l’ Heritage Festival de New Orleans (EUA); i, a l’Estat espanyol, als Festivals de Jazz de Sant Sebastià, Vitòria, Granada, Barcelona i Terrassa. I encara ha trobat temps per a gravar discos amb Pony Poindexter, el Modern Jazz Quintet, La Vella Dixieland («Ragtime» i «Hot Time»), Erwyn’s Hot 5, J. M. Farràs amb Jazz Spirit, i Dixie Jazz Terrassa. Tot plegat, un bon mareig.
Entre els premis que ha rebut hi ha els de Millor Solista al Festival de Jazz de San Sebastián de 1972, Millor Grup de Jazz Espanyol i Millor Grup de Jazz Modern (Modern Jazz Quintet) al mateix festival l’any 1973, Terrassenc de l’Any el 1996, Premi Altaveu (Sant Boi de Llobregat) l’any 1999, Premi al Millor Solista (vent) de l’Associació de Músics de Catalunya el 1996, Soci Honorífic de l’Associació de Músics de Catalunya el 1998, Jazzterrasman el 2005 i Capgròs de l’Any de Terrassa el 2006. Ara mateix, aquest 2016, espera rebre la Medalla de la Ciutat de Terrassa.
Si hem de resumir què ha aportat d’important en Josep Maria Farràs a la nostra ciutat, realment són aquestes dues coses: a) el fet de tenir entre nosaltres un trompetista tan prestigiós, que a més ha esmerçat força esforços a convertir Terrassa en la cita important que és per al jazz internacional; i b) que en el seu vessant professional continuï regentant la “botiga de sempre” on molts músics locals hem comprat instruments i partitures o hem encarregat petites reparacions, fins al punt que molts no ens sabem imaginar una Terrassa sense la Casa Farràs al carrer Gavatxons, 18. Tota una referència.
Lluís Paloma
Deixa un comentari