Aprofitant que s’ha acabat l’any, voldria destacar la relació dels films que més bon record m’han deixat, durant tot aquest any 2016.
Tots aquests films voldria significar que els he vist projectats en les sales de cine del nostre país. És important ressaltar aquest fet, ja que reivindico que quan parlem de pel·lícules de cine, s’entén que estem parlant del format rodat i desenvolupat per ser vist en les sales de cinematografia. Altres format domèstics, crec necessari indicar que formen part d’una altre estètica reduccionista del fet cinematogràfic, i que per tant redueix el seu llenguatge.
Aquesta valoració vagi per davant, que sempre es subjectiva i molt personal, però si m’ho permeteu us donaré de forma resumida les motivacions i sentiments que m’han portat a destacar-les.
El Hijo de Saúl, de Laszló Nemes
Segons Georges Didi Huberman, aquest film és un monstre. Un monstre necessari, coherent. És el resultat d’una aposta estètica i narrativa extraordinàriament arriscada.
D’aquí el desafiament que va suposar per a mi el descobrir-la. En la sala fosca del cine, durant la projecció, vaig sentir desitjós en algun moment, no de tancar els ulls, sinó de que tot el que veia que treia a la llum aquesta pel·lícula tornés, encara que fos por poc temps, a la foscor, com si la foscor pogués oferir-me, en mig de la monstruositat, un espai o un temps per poder respirar, i per relaxar-me.
Muntatge de ficció que relata amb una poderosa proposta un debat estètic, i ètic, no tocat en el cine, que és el paper dels membres del sonderkommando, grup de presos hongaresos i polacs en el camp d’extermini d’Auschwitz, que obligats per les autoritats alemanyes treballàvem sota les ordres d’aquests, en les tasques d’enterrar totes les víctimes del genocidi organitzat per els nazis com a màquina de matar en els camps de concentració.
Elle, de Paul Verhoeven
“Algú ha dit que aquesta pel·lícula es amoral, això ho deixo en tot cas a l’opinió de cada espectador.
El director ens relata en clau de joc, la vida d’una executiva d’èxit, que es veu assaltada i violada a casa seva, a partir d’aquest fet, veiem com la protagonista de forma freda i calculada engega una recerca per trobar el violador, al que atrapa com una mantis religiosa a fi de venjar-se. (paper interpretat per la inigualable Isabelle Huppert). Film amb ressonàncies que beuen del sarcasme de Buñuel, de la intel·ligència d’Oliveira, la ironia de Chabrol, i la precisió fílmica de Hitchcock.
El sex-thriller i el melodrama dissolen les seves fronteres en aquest espai tancat d’una sàtira familiar”.
Carol, de Todd Haynes
“El cinema de dones de l’era clàssica era un cine d’emocions i de la vida íntima, enfront el cinema d’acció i de la vida pública. que tradicionalment sempre ha sigut masculí. Bona part del cinema de Todd Haynes explora i expandeix aquest territori.
D’aquesta pel·lícula cal també destacar especialment el treball de Ed Lachman, en qualitat de director de fotografia, en el que el llenguatge emocional de la llum, juga un paper rellevant.
Adaptació lliure d’una novel·la de Patricia Highsmith, relata l’història d’amor i passió entre una dona de classe alta (Carol) i un altre d’extracció humil (Therese), el relat fílmic flueix a mig camí entre la realitat i l’ensomni, i d’aquí potser prové part de la seva grandesa poètica. Interpretada magistralment per una actriu consagrada com Cate Blanchett com Carol i també magníficament per Rooney Mara en el paper de Therese. Cine en estat pur, amb un gran poder de seducció, que ens parla de la memòria, del poder i del desig”.
Paterson, de Jim Jarmusch
“Estem davant d’un insòlit artefacte fílmic que ve a inventar una nova forma narrativa, sota la qual batega una subtil i silenciosa vibració lírica, mancada de tot èmfasi i aliè a qualsevol subratllat d’expressió fílmica, que alimenta un quadre fet d’imatges que sembla que floten entre nosaltres, honestament crec que estem davant del retrobament del millor Jim Jarmusch.
Paterson, conductor d’autobusos de línia; en clau metafòrica tracta de la senzilla necessitat de poesia en les nostres vides, és la història aparentment rutinària i anònima de la seva vida quotidiana des de que es lleva fins que se’n va a dormir, durant els set dies de la setmana.
Paterson és l’alter ego de William Carlos Williams, poeta i metge nord americà, al que admira”.
Julieta, de Pedro Almodóvar
“Són tres relats literaris, estructurats en format d’una certa i reposada maduració. Aquest film en fa pensar que potser estem davant de la pel·lícula més concentrada i precisa del director manxec”.
La acadèmia de las musas, de José Luis Guerin
“Film molt sintètic i despullat, que pretén només anar cap l’essència, sense cap afegit estilístic, on només el moviment agafa protagonisme”.
El porvenir, de Mia Hansen-Løve
“Pel·lícula interpretada per la gran Isabelle Huppert.- Film aquest carregat de referències literàries del romanticisme francès, és una proposta reflexiva que ens vol fer reflexionar de forma simbòlica sobre el temps que està per arribar (por venir) -un temps inabordable i desconegut- crec que vol ser un tractat sobre la felicitat i la dificultat d’arribar a aconseguir-la, en definitiva una proposta filosòfica sobre la quotidianitat”.
Història d’una passió, de Terence Davies
“És un tractat d’alt nivell qualitatiu sobre el temps que passa, la vida que es dilueix i la relació entre imatge i paraula. Ens parla sobre la vida de la poetessa nord americana Emily Dickinson (1830-1886)”.
Ahora si, antes no, de Hong Sangsoo
“Lo millor d’aquest film, és la percepció d’un relat cinematogràfic separat en dos blocs, i la lògica d’aquesta segmentació fa que alguna cosa ens descentri i ens fa posar en dubte cada un dels dos blocs, en els que sembla que el director ens interpel·la perquè ens posicionem en quin dels dos blocs ens sentim més identificats, doncs de la mateixa història que arrenca igual, veiem que tenen un desenllaç final diferent”.
Fatima, de Philippe Faucon
“Film intel·ligent, amb un relat valent, d’una extrema nuesa formal, i d’una sobrietat mil·limètrica, on la càmera capta la situació quotidiana d’uns éssers que lluiten entre conciliar els seus orígens i l’entorn social al que s’enfronten cada dia i contextualitzat en un entorn urbà d’una gran ciutat de França.
Adaptació de les memòries i del diari escrit de la protagonista Fatima personatge aquest que posseeix una sèrie de característiques que el converteixen en una peça d’enorme interès, que te un missatge necessari dintre de l’actual conjuntura social en el continent europeu”.
Emili Díaz
Deixa un comentari