Ens trobem amb els quatre integrants de l’Embarral, productora artística de la ciutat fundada ara fa tres anys pel jove actor i productor Pau Gómez i la il·lustradora Mariona Alberich.
El Pau i la Mariona ens expliquen que l’origen de l’Embarral es troba a París, on el Pau va assistir durant una setmana a un curs de «màscara neutra» a l’escola de Jacques Lecoq acompanyat per la Mariona, que es dedicava aleshores a pintar pels carrers. Allí es van inspirar per organitzar alguna mena d’espectacle que combinés teatre i pintura, i van configurar el que serien «Els contes del Neret», espectacle infantil que combina teatre i il·lustracions amb el que han girat per diversos espais arreu del territori. Amb aquest espectacle sota el braç decidirien després anar més enllà i crear una plataforma des d’on gestionar la seva tasca com a programadors culturals a l’Ateneu Candela i la seva intenció d’oferir tallers de formació artística. Naixia així, al 2014, l’Embarral.
En els anys posteriors, els camins artístics de la productora van anar entrecreuant-se de manera insistent amb els de l’Anna Brullet, periodista que aleshores col·laborava amb Final del Trajecte i amb la companyia de teatre La Valenta, on l’Alba Valldaura protagonitza «La Iaia». El primer projecte oficial que vam organitzar de manera conjunta tots quatre va ser Terrassa Secreta, ens expliquen, però també haviem coincidit a La Descomunal… ens trobàvem a diferents projectes i veiem que treballàvem molt bé junts. Així doncs, van oficialitzar «el casament», com ells diuen entre bromes, i tant l’Alba com l’Anna van passar a formar part de la productora. Quedava configurada així, durant el 2016, aquesta unió de quatre perfils molt diversos però que encaixen a la perfecció amb el què una productora seriosa ha de ser.
Parlem de la dimensió social de la seva feina i en el què ells anomenen la municipalització de la cultura, és a dir: la necessitat de crear bones xarxes de creació especialment en un context on, com altres artistes de la ciutat, es queixen de la manca de suport de les institucions a projectes petits com el seu. «Costa que se’ns creguin» apunta el Pau i expliquen que només ara, tres anys després d’haver engegat la màquina, comencen a tenir projectes remunerats i que cada cop accepten menys feines gratuïtes perquè, precisament, estan lluitant per dignificar el què fan.
La cultura és deficitària, afegeix l’Alba i unir-nos és una manera de fer front a aquesta situació de manera digna. A més a més, afegeix l’Anna, els espectadors o consumidors culturals estem acostumats a que els actors visquin en la precarietat i s’ho hagin de fer tot: s’han de fer l’espectacle, han de promocionar-se, han de produir…
El punt fort de l’Embarral, doncs, és clar: cadascú fa el que sap fer i el que se li dona bé i, d’aquesta manera, treballant en conjunt, surten idees molt millors que combaten aquesta soledat en què la precarització ens ha sumit a tots.
La participació al Festival Didó , les representacions de Flor de Neu i La Iaia, la presentació del MicroArts Terrassa 2017, la segona edició del Terrassa Secreta… el futur immediat d’aquesta petita i jove productora egarenca s’endevina ple de projectes engrescadors i no podem evitar preguntar-nos si hi ha suficient públic a la ciutat per apostar per una programació forta en les arts escèniques.
Ells són optimistes. Gent n’hi ha afirmen amb fermesa. Sempre pensem que a Barcelona es fan moltes coses i que aquí no cal fer-ne tantes però si no es comencen a fer coses des d’aquí la gent de Terrassa marxarà fora a fer-les i, aleshores, perdrem aquest potencial.
Cal mimar i recolzar, doncs, projectes com l’Embarral, locals i independents, que naixen sense cap altre pretensió que la de «viure dignament fent allò que ens agrada fer» i que tenen, a més a més, un alt potencial transformador social.
Deixa un comentari