Fitxa
Hacia una economia postcapitalista o cómo retomar el control de lo cotidiano
J.K. Gibson-Graham
Antònia Casellas (ed.)
Icaria editorial, març 2022
313 pàgines
Lluís Costa
Podem esclafar el capitalisme mentre treballem a casa en el nostre temps lliure? L’ordinador i les xarxes són la falç i martell o la bandera roig-negre dels nostres dies? J.K. Gibson-Graham i Geoffrey Pleyers s’aventuren en l’anàlisi del capitalisme i els moviments socials actuals, així com en les propostes per canviar el món, en dos llibres publicats per Icaria Editorial: Hacia una economía postcapitalista o cómo retomar el control de lo cotidiano i Movimientos sociales en el siglo XXI. Perspectivas y herramientas analíticas, respectivament.
«Què podem fer?», ens demana l’Antònia Casellas, (editora i selecció de textos i entrevista del primer llibre), en la presentació. Una demanda que, tal vegada, apareix lluny d’aquell imperatiu Què fer? d’en Lenin amb propostes concretes sobre l’organització i l’estratègia revolucionària a Rússia, principis del segle XX.
«Més del mateix o la nova normalitat», afirma, no són bones receptes per trobar solucions als problemes greus i urgents que enfrontem. Les autores darrere el nom J.K. Gibson-Graham (Katherine Gibson i Julie Graham), geògrafes econòmiques feministes, aporten «guies per trobar solucions des de la creativitat i l’esperança».
Transitant des de l’estructuralisme marxista i l’economia política al postestructuralisme, i incorporant teoria queer, pensament postcolonial i epistemologies del sud (Arturo Escobar i Souza Santos), J.K. Gibson-Graham viuen un punt d’inflexió en la seva visió del capitalisme i les alternatives al mateix, en els anys 90. En un congrés amb el títol «Repensem el marxisme», al costat de Nancy Fraser, Immanuel Wallerstein i Ernest Mandel, les autores presentaren l’article Esperant la Revolució, o com esclafar el capitalisme mentre treballes a casa en el teu temps lliure.
Proposen desenvolupar un nou vocabulari econòmic que permeti la interpretació de la realitat sense fer-nos presoners de la mateixa i sí transformar-la. Fugir de la síndrome de l’esclau, en aquest cas aquella anàlisi del capitalisme, tan gegant i poderós, que paralitza o empeny a solucions binàries: o tot o res. No tot és capitalisme ni allò que no ho és es redueix a quelcom residual, vell o marginal. Els nous conceptes permeten comprendre la «diversitat econòmica, efectiva i extraordinària». És una mirada feminista i «no essencialista» que s’orienta a cultivar-nos i cultivar a altres com a subjectes de desenvolupament no capitalista.
Així doncs, una política «postcapitalista» assentada en l’acció col·lectiva per a experimentar economies «alternatives i diverses», economies comunitàries.
Els textos de Gibson-Graham remeten, entre nosaltres, al discurs i propostes que, elaborades en les darreres dècades, ens arriben de diferents subjectes de l’anomenada economia social i solidària, com ara la Xarxa d’Economia Solidària i la galàxia del cooperativisme (revista Nexe i altres).
«La pandèmia ha fet quelcom que intentàvem assolir durant anys d’activisme d’economia alternativa. Ha llevat el vel que cobria les pràctiques d’economia comunitària, tot mostrant quant freqüents, fàcils, sostenibles i alegres poden ser»
Afirmen les autores que tota una «teoria forta» ha generat «impotència en plantejar el desplegament de lògiques i estructures que limiten la política». Mentre que, al mateix temps, la «teoria dèbil» podria fer que «el poder deixi de ser glamurós», i podria «fomentar ‘l’amor al món’, com suggereix Hannah Arendt, en lloc d’un coneixement magistral o allunyament moralista».
I això ja seria realitat. Molt concretament, diu Gibson en una carta de record i homenatge dirigida a Julie Granham (finada 10 anys abans): «la pandèmia ha fet quelcom que intentàvem assolir durant anys d’activisme d’economia alternativa. Ha llevat el vel que cobria les pràctiques d’economia comunitària, tot mostrant quant freqüents, fàcils, sostenibles i alegres poden ser».
En l’article que tanca el llibre, Casellas resum i afirma que el «voluntarisme optimista» de Gibson-Graham és una proposta sòlida d’estudi i acció que «focalitza les energies i imagina les alternatives de mons possibles», en una perspectiva que considera que no es tracta de «conèixer el món per canviar-lo», sinó que «comprendre el món és canviar-lo». Un comprendre que identifica les «classes socials com a processos i no com a identitats fixes ni estructures essencialistes»; així com, també, una «economia comunitària posthumanista», perquè el món en què vivim «no és només dels humans».
Alteractivisme, protagonistes en un món nou
Fitxa
Movimientos sociales en el siglo XXI. Perspéctivas y herramientas análiticas
Greoffrey Pleyers
Boaventura de Soluza Santos (Prefaci)
Icaria editorial
Barcelona, 2019
174 pàgines
Ll. C.
Tot trencant paradigmes, l’estudi de Geoffrey Pleyers (publicat el 2019) capta la gran diversitat dels processos i lluites de les darreres dècades, fugint de l’eurocentrisme, mirant des de les dites «epistemologies del sud», però amb una «perspectiva global», i identifica el que ha encunyat com a «alteractivisme».
En aquest llibre, prologat per Boaventura de Souza Santos, l’autor afirma que l’aixecament zapatista del 1994 marca el «nou segle pels moviments socials», amb clars objectius «altermundialistes» i «antineoliberals», sorgits del sud i amb nous protagonistes globals: pobles indígenes, moviments camperols i intel·lectuals compromesos.
També al sud, l’any 2001, naixia el Fòrum Social Mundial (FSM), un moviment global que animà la creació de xarxes de múltiples actors en diferents àmbits d’intervenció econòmica, política i social que han tingut una important rellevància i conseqüències fins als nostres dies. Tanmateix, considera Pleyers que la «dècada dels moviments socials» és la del 2010, amb tot de mobilitzacions que «reprengueren les lluites de l’altermundialisme i una part de les serves formes d’acció», afirma sense citar, però, l’FSM.
Moviments que es posen en marxa per canviar el món a partir de «les seves experiències de vida, la seva hiperconnectivitat, amb els seus somnis i les seves demandes d’una vida més digna i d’un món menys desigual i més democràtic». Tot plegat, un fenomen que té poc a veure amb la militància de les dècades de la segona meitat del segle XX, la dita dels «grans relats» o utopies revolucionàries. És interessant el fet que l’estudi de Pleyers considera també, com a part dels nous moviments, actors de caràcter conservador i alguns «promoguts pel capitalisme financer global».
«Moviments fruit del nostre temps i reflex de les societats, més fracturades, individualitzades i fragmentades»
Propostes i activitat que, en tot cas, remeten clarament al pensament i proposta d’economia postcapitalista del Gibson-Graham: «canviar la societat transformant-la en el dia a dia», canviant la vida quotidiana (la manera de fer política, de treballar, de produir, de consumir), amb un «compromís personalitzat i solidari, global i local». Pleyers fa referència, específicament, al títol i consigna de John Holloway, Cambiar el mundo sin tomar el poder, molt influent en el conjunt de moviments analitzats.
L’investigador i professor de la Universitat de Lovaina detalla en l’estudi les característiques principals d’aquests actors i les lluites, molt clarament significades per la diversitat, i desenvolupades des de l’any 2011, que ell marca com a fita. Característiques que, certament, mostren una cesura clara amb els temps anteriors, tot i que amb evidents continuïtats; per més que, en moltes ocasions, s’han intentat disfressar sota la forma suposadament inèdita de la reinvenció de la sopa d’all o la roda.
Fets que no desmereixen en cap moment la importància dels efectes produïts, alguns amb resultats molt evidents i concrets, com la transformació a la política de bona part de l’impuls de l’ocupació de les places a ciutats de l’estat espanyol, en forma d’organitzacions polítiques com Podemos, marees o Comuns. Altres, menys visibles, com són les de la promoció de noves formes de vida, consum i, en general, afirma en Pleyers la «producció de significats».
No es pot deixar de veure aquesta onada, així mateix, en els moviments de diversos països d’Amèrica del Sud, com Brasil i, potser, més clarament, Xile, on el sistema polític s’ha vist giravoltat i es treballa en l’elaboració d’una nova constitució, amb un sistema de participació popular i democràtica inèdita a la regió i el món.
Tampoc és menys clar, d’altra banda, que les transformacions desitjades, en la majoria dels casos «no han transformat les societats i les relacions amb la política institucional ni en la magnitud, ni en la direcció que molts esperaven en el 2011», any del nostrat 15M.
De totes maneres, més enllà de la valoració concreta de resultats, cal veure el moviment, tal com planteja el professor i investigador brasiler Breno Bringel, en el postfaci del llibre, com a «fruit del nostre temps i reflex de les societats, més fracturades, individualitzades i fragmentades». La pel·lícula, de ben cert, no s’ha acabat encara.
Deixa un comentari