Lluís Paloma, entrevista a Amics de les Arts. Foto: PV
Pep Valenzuela
Amb nom artístic Patinet, en Lluís Paloma és un popular creador terrassenc, música, fotografia i literatura, 38 àlbums i 10 llibres, tot autoeditat; fa també cant coral i la promoció de l’art, al mateix temps que forma part del grup literari Un munt de mots i de l’equip del programa de ràdio Pluralment. És promotor, junt amb la Marie Lottré, del grup Minerva d’intervenció artística. El novembre de l’any passat estrenaren el premi de dibuix i pintura Floreal Soriguera, i el mes de maig d’aquest 2023 un altre de poesia en homenatge a la poetessa terrassenca noucentista Assumpta Caparà. De cara a aquest nou curs, encara un altre premi de fotografia, en homenatge a Joan Biarnès, pare de la reconeguda Joana Biarnès.
Els teus estudis van estar orientats a l’art? Quin balanç fas de l’escola?
De l’escola vaig haver de desaprendre tot i aprendre des de zero, menys algun professor. Dic que vaig començar a aprendre a 18 anys, un cop que vaig sortir de l’Escola Pia, després de fer el batxillerat artístic. De professors, hi ha alguna excepció, com l’Àngel Rodríguez, que ens va fer estimar la història, termes com pensar històricament o aparell crític els he après a partir de la seva introducció.
La família, després, em va fer anar dues vegades a la universitat. Primer, per fer Belles Arts, i en tres mesos em van fer avorrir el dibuix i la pintura, vaig estar anys sense agafar un llapis. La segona, va ser Història, però jo tenia massa feina a Terrassa i no estava per una carrera; ho vaig deixar que em faltaven 48 crèdits pel primer cicle. Però vaig aprendre a pensar, el mètode, pensar de manera estructurada, argumentar, qüestionar-me les meves pròpies afirmacions. Aquí vull retre homenatge a la professora de música Rosa Alamany, que en un moment en què jo podia bloquejar-me em va obrir la ment.
Comentes que treballant vas aprendre encara més?
Vaig estar una dècada llarga com a mosso de magatzem, allò va ser la meva escola de la vida. Vaig aprendre com funcionava la societat i això em va canviar completament les perspectives. De sobte, en lloc de ser una persona enclenque, vaig aprendre a viure en la vida real, i a més em vaig posar catxes, perquè era una feina dura.
Et vas fotre unes quantes hòsties?
Només vaig agafar dues baixes al llarg d’aquest temps i van ser per poca cosa. Però sí que vaig sortir d’allà com a persona d’esquerres. A més, com que molta de la gent amb qui treballava era de l’antiga migració andalusa, doncs a partir d’aquí sempre els he tingut molt en compte.
En gran part, això ho vaig combinar estudiant solfeig, fins a 4t, a l’escola de música Sembra de la Beneta Trullàs, que va ser una pedagoga molt important a Terrassa. Vaig fer el 5è de solfeig al Conservatori, i després de tres anys de pausa, vaig fer fins al 3r d’Harmonia, i tinc un grau elemental de percussió. I després, això, molt important, set anys al conservatori, fent l’ensenyament avançant de cant, amb Montse Solà i, sobretot, amb Maria Mateu.
“De l’escola vaig haver de desaprendre tot i aprendre des de zero, menys algun professor.”
Abans de seguir amb la música, dius que et vas fer d’esquerres.
Sí, en el sentit d’estar en una feina eminentment obrera. Clar que no tots eren d’esquerres, però sí que hi havia aquesta perspectiva de classe obrera, un sentiment molt de classe.
Et vas afiliar al sindicat?
No. Però sí que vaig militar uns anys a ERC, i després alguns mesos a Reagrupament. Abans m’havia identificat com a anarquista. Però ho vaig deixar quan em vaig assabentar del que havia fet la FAI el 1936 aquí a Terrassa. Quan vaig entrar a Esquerra ho vaig fer dient: ja que sembla que no puc prescindir d’un estat, almenys vull decidir sota quin estat vull viure. En tot cas, mai he trobat una manera d’identificar-me a la vegada com a independentista i la part de classe. Normalment, he triat el front nacional, però reconec que no hi veig una opció nítida per a mi.
Com a creador i artista sembla que t’has sentit més en el teu lloc. Què et motiva més?
Sobretot he compost, he gravat la meva pròpia música, tinc un estudi gairebé complet, he fet 38 àlbums. El passat 21 abril en vaig treure 4 i vaig dir: para! La veritat, m’estava matant a fer els millors àlbums possibles i només m’escoltaven o altres músics independents o poca gent aquí a Terrassa. Com a músic necessites resposta del públic i, per què no dir-ho, cobrar algun dret d’autor de tant en tant per poder complementar la pensió.
Amb quin estil musical t’identifiques?
Em considero un compositor tècnic. Basant-me en la pura tècnica faig música amb sentit. Més ben dit, la considero so i treballo amb física del so i teoria de la informació. En això soc molt d’Umberto Eco, els seus dos primers llibres d’assaig m’han influït molt.
“Vaig estar una dècada llarga com a mosso de magatzem, allò va ser la meva escola de la vida. Vaig aprendre com funcionava la societat i això em va canviar completament les perspectives.”
Podries explicar una mica més això?
A diferència de la resta de músics, que es posen allà pensant amb sentiments i cels blaus i etcètera, jo em limito a pensar: bé, com puc generar informació a partir d’aquí, i faig servir tot el que conec de física del so per aconseguir un so molt potent. Altres influències, vull destacar la tècnica de mur de so d’en Phil Spector, també tinc influència de Brian Wilson, de Philip Glass, d’Steve Reich, de La Monte Young, i dels clàssics, clar, Beatles, Pink Floyd…
És una barreja entre pop, psicodèlia i clàssica, i basada completament en l’estudi d’enregistrament. Quan em vaig posar a compondre ja volia fer això. Només que a Terrassa ningú no entén que et diguis músic i no facis coses d’escenari i etcètera.
No t’agrada l’escenari?
Els anys entre 2003 i 2022 els he perdut en assajos i concerts. Jo reconec que l’escenari només m’ha dut moltíssims atacs d’ansietat. Per això també he parat de gravar àlbums, perquè la gent, quan sentia que els treia, em demanava concerts. No, això he necessitat parar-ho. Necessito estar tranquil, treballant a l’estudi o al despatx. Al públic necessito trobar-me’l pel carrer i parlar tranquil·lament amb ell, però no haver d’estar en situacions d’escenari, jo no soc un intèrpret. La meva feina és tenir idees i materialitzar-les.
D’aquests discos, quin el teu preferit o que consideres la teva millor obra?
És molt difícil de dir. He aconseguit la regularitat, no hi ha uns pics, i no veig clar que tingui un millor disc. Tot i això, els dos últims són singulars, en un, Shut Down Vol. 3, vaig canviar de mètode, em vaig autosabotejar, està fet per ser molt radical. L’últim, fet entre el 2019 i 2020, titulat Jazz, i que es pot definir com Sinatra sense Sinatra, és potser l’únic disc meu que puc dir que hi ha alguna cosa més emocional al darrere.
També escrius.
Sí. En aquesta última dècada he creat bastant, i entre l’any passat i aquest he tret 10 llibres en format digital, autoedició, dos de narrativa curta, dos de poesia i la resta de fotografia: de Terrassa, d’arxivística, de viatges. L’últim, de la visita que vaig fer al camp d’extermini d’Auschwitz, amb la meva mare; l’he titulat simplement Auschwitz.
Tens un llibre més estimat?
Potser destacaré el meu segon llibre de narrativa: Estàtica a la ràdio del cotxe patrulla, sobre la presència o absència d’emocions. Hi ha dues meitats, la primera, amb tota mena d’històries que van des d’històries emocionals molt potents fins a històries on el protagonista no sent res; fins i tot la història d’un assassí serial que reconec que va ser real. Ho explico perquè forma part d’aquesta absència o presència d’emocions. És molt americà. La segona part és el relat del títol, i és el millor que he fet, penso.
Amb el Grup Minerva feu una activitat de suport a la creació. Per què?
Vèiem que hi havia una mena de gran ruptura a Terrassa, que no és una ciutat, sinó una simple agregació de barris, també amb la cultura, cada barri és una entitat independent. Només hi ha un ajuntament, però en podrien ser més. Hi ha una cultura imperant, la del centre, i una llengua imperant, el castellà. No es barregen. Això ens inquietava i volíem fer quelcom.
El setembre de 2019, amb la Marie Lottré, vam formar el grup i aquell novembre vam redactar el manifest, on afirmem que és possible la creació i difusió d’obres artístiques via pressupostos econòmics molt baixos, i també creiem que aquesta manera d’operar pot obrir el joc artístic a molta gent amb idees interessants que d’una altra manera s’haurien de guardar les seves creacions en un calaix. Així, reivindiquem la validesa de l’art popular i de base, fet a tallers, al carrer i a cases particulars.
La presentació del manifest va ser, al mateix temps, un homenatge al Suri.
Sí, el maig del 2022. El confinament de 2020 ens va fer parar quan preparàvem, ara sí, un homenatge especial al Floreal Soriguera. De manera que, durant el temps d’excepció per la covid, vam fer treball d’elaboració d’idees i propostes. Entre altres, la creació dels premis de dibuix i pintura Floreal Soriguera, el de poesia Assumpta Caparà, el de fotografia Joan Biarnès, i un pel futur, el de música enregistrada Beneta Trullàs, ella va ser directora de la Massa Coral i també pedagoga, va innovar molt en aquest camp.
Els dos primers ja han vist la llum.
El novembre del 2022 vam entregar el primer premi Floreal Soriguera, amb molta participació, perquè era l’oportunitat de retre homenatge al mestre encara viu. Hem tingut un autèntic geni que, potser, no ha tingut suficient reconeixement. El maig d’aquest any vam entregar el primer premi Assumpta Caparà de poesia, i preparem per a aquest curs que ve el primer de fotografia. El premi de música enregistrada haurà d’esperar, però ho farem.
Deixa un comentari