Cartell interior publicat per la revista musical ‘Disco expres’
Records i memòria, encara, entorn d’un concert que va marcar una fita a Terrassa i l’Estat espanyol, encara en la lluita contra la dictadura franquista. En Marià Hispano, membre de la junta de l’Associació Catalana d’Expresos del Franquisme, historiador i arxiver, escriu per Malarrassa un article commemoratiu, que afegim al dossier iniciat el passat mes, sobre aquest important concert.
A la cerimònia d’assumpció presidencial de Barack Obama del 20 de gener de 2009, Peter Seeger i Bruce Springsteen van ser els convidats per actuar al Lincoln Memorial de Washington davant centenars de milers de nord-americans. Seeger i Springsteen simbolitzaven un segle XX on la música havia estat protagonista de la lluita popular contra la barbàrie i en favor de la felicitat i la justícia. Quan van interpretar This land is your land arreu va brollar l’esperit fundacional d’aquells colons que cercaren en el Nou Món una terra on poder viure lliures, allunyats de la injustícia social i de la misèria d’Europa. Ara, la ciutadania dels Estats Units havia elegit -quaranta anys després dels inicis del moviment pels drets civils- un president negre i ferm defensor d’ideals progressistes.
Quan el 7 de febrer del 1971, Peter Seeger sortia a l’escenari del pavelló dels esports de la Sagrada Família de Terrassa ho feia per a interpretar cançons que recullen i divulguen aquest pòsit cultural arrelat a les llibertats i a les lluites pels més desafavorits de la societat. És el primer cop que actua a Espanya. No ho farà per assolir més fama ni diners sinó en solidaritat amb un poble que lluita contra el feixisme. La convocatòria del concert la signava Càritas de la Parròquia de Sant Llorenç de Terrassa, però els promotors reals eren el Comitè de Solidaritat amb els Presos Polítics amb la col·laboració d’entitats cíviques i culturals de la ciutat, com la llibreria l’Àmfora, Òmnium, Amics de les Arts o Retaule Artístic de Terrassa. Comunitats de base de l’Església, l’esquerra clandestina i entitats culturals sumaren de nou les seves forces a una ciutat capdavantera de les lluites antifranquistes. Terrassa La Roja tensaria les autoritats i demostraria la seva capacitat de convocatòria.
Hores abans d’iniciar-se el concert, centenars de persones ja s’aplegaven als voltants del pavelló dels esports. Cotxes i autocars vinguts d’arreu col·lapsaven els carres adjacents davant la vigilància atenta de desenes de policies que, a peu o a cavall, envoltaven el recinte. Han estat mesos d’intens treball per a poder fer realitat aquest concert a Terrassa i qualsevol excusa donaria peu a la seva suspensió. Les autoritats saben del compromís polític subversiu de Seeger i del seu passat com a militant del Partit Comunista Americà. Ha editat discs amb cançons republicanes i enaltint les Brigades Internacionals. D’ençà del Decret d’estat d’excepció del 1969, motivat per les protestes del moviment estudiantil, el règim franquista ha reforçat tots els mecanismes de repressió, i, ara, en els inicis del 1971, la tensió social ha tornat a agrejar-se per l’augment de les vagues a les fàbriques i les manifestacions contràries al règim motivades per la recent sentència -de nou penes de mort- en l’anomenat Procés de Burgos contra setze militants d’ETA. El febrer del 1971 la policia estava en alerta màxima, i el concert de Peter Seeger a Terrassa tenia tots els punts per esdevenir un acte de reivindicació antifranquista que desbordés tothom.
A dos quarts de set de la tarda, davant l’allau de públic, un servei de seguretat format per voluntaris ja es veia incapaç de controlar la situació i deixava passar la gent sense cap mena de control d’entrades. S’havien venut 3.098 entrades, però finalment accediren al recinte més de quatre mil persones, quedant-se centenars a fora. Va ser l’acte més multitudinari celebrat mai a Terrassa. Dins d’un pavelló, ple de gom a gom, l’ambient era festiu i alliberador: nois i noies dels Minyons Escoltes s’asseien a terra a primera fila. Més enllà, entre la munió de públic, joves amb melenes, treballadors, dones amb fulards violetes o gent gran que reviu amb nostàlgia els temps de la Segona República. El murmuri esclatà en aplaudiments quan sortí a l’escenari Pete Seeger acompanyat de Raimon i de Jordi Llopart. Raimon havia estat l’artífex de la idea de portar el cantant americà de gira per Espanya. El va conèixer l’abril del 1970 en un concert que Peter va fer a Nova York, a l’església de Saint Gregory, i de l’amistat sorgida entre tots dos va néixer una complicitat artística i personal que perdurà per sempre més. Jordi Llompart, mestre d’escola de Barcelona, dominava l’anglès i faria de suport lingüístic.
Passades les vuit del vespre Raimon presentava l’acte. Avui té prohibit actuar amb Pete Seeger a Terrassa, però pronunciarà el discurs de benvinguda i àcides paraules contra la repressió i la censura. L’artista convidat va inaugurar el concert amb la cançó Guantanamera, seguida per un programa que inclourà trenta temes que interpretarà durant més d’una hora i mitja, i un d’ells -El desembre congelat- en llengua catalana. En un ambient festiu, sense incidents i a vessar de llibertat continguda, moltes de les cançons són corejades pel públic. Peter Seeger se sorprèn quan el públic canta en català cançons interpretades per ell en anglès, però és que molts dels assistents ja les coneixen gràcies les versions que Xesco Boix interpretava a les escoles i auditoris d’arreu del país. Segons passa l’estona, les cançons immergeixen el pavelló en un ambient de solidaritat, respecte, educació i llibertat. També d’esperances quan clou el concert amb el tema Whe shall over come. Tot i la intensitat de jornada, els amics de Peter Seeger van organitzar un sopar amb un grapat de sindicalistes, molts d’ells també militants clandestins antifranquistes del Partit, del PSUC. L’intercanvi de vivències personals i d’històries de lluita i repressió deixaren palesa de la dramàtica situació política que vivia el país d’ençà de la imposició del franquisme l’any 1939.
L’endemà, Pete Seeger va llevar-se a la casa de Raimon i l’analitza, els seus amfitrions a Catalunya. Tots tres parlaran de l’èxit multitudinari del concert i de la seva repercussió cultural i política. Les notícies publicades a La Vanguardia seran discretes, i valoraran tan sols la qualitat musical del cantautor i la seva capacitat de comunicació. La premsa falangista local, a través del diari Tarrasa Información no farà pública la nota fins al dia 11, i ho farà des d’una capçalera que dirà “Organizadores desorganizados”, fixant la informació en el caos i la perillositat provocada per la desorganització de l’acte. Resulta evident que els agents del règim han pres nota del succeït a Terrassa. La policia secreta que va assistir al concert no passarà de puntetes. Els seus informes arribaran al Governador Civil de Barcelona, el coronel Bartolomé Barba Hernández, que prohibirà el concert programat pel dia 15 de febrer a l’Escola d’Enginyers de Barcelona, fet que va provocar una onada de protestes ciutadanes i catorze detinguts.
Finalitzada la gira per Espanya (va actuar a Sant Sebastià i a Sevilla, però les autoritats van prohibir també el concert de Madrid) va donar tots els beneficis econòmics al Comitè de Solidaritat amb els Presos Polítics i va pujar a un avió amb destí a Nova York. A tres kilòmetres de la localitat de Beacon, a la vall del Hudson, vivia en una casa de fusta que havia construït el 1949 amb l’ajuda d’amics i camarades. Aquí passava els dies amb la seva companya, la Toshi, i els seus tres fills. Era la llar familiar on custodiava els seus somnis i projectes forjats el 1938 quan, en companyia del músic Woody Gothrie, viatjaven en vagons de mercaderies arreu dels Estats Units. Va ser una experiència que mai no oblidarien. Eren uns joves idealistes plens d’energia i no deixaven de xerrar sobre el moviment obrer, el compromís amb l’antifeixisme o la cultura popular. El futur d’ambdós s’idearia dins d’aquests vagons de tren: el de ser uns trobadors del segle XX, conta contes d’històries i memòries de justícia i llibertat.
Epíleg.
El 26 d’abril de 2014 quaranta mil persones es concentren davant la presó d’Oslo per cantar la cançó de Peter Seeger My raimbow race. És la resposta democràtica a les declaracions fetes per l’intern Anders Behring, autor de l’assassinat de seixanta-nou joves al campament d’estiu de les Joventuts Socialdemòcrates a l’illa d’Utoya, assenyalant aquesta cançó com la responsable del rentat de cervell marxista que -segons ell- han patit els nens del país.
La solidaritat, el coratge i la defensa que es fa de les llibertats en aquest acte multitudinari l’agermanen amb el concert que es va viure el 7 de febrer de 1971 a Terrassa. Us deixo amb la lletra My raimbow race en l’adaptació al català feta per Joan Dalmau i Xesco Boix: “Un cel blau per sostre,/ un mar sovint tan serè,/ un món rodó i preciós,/ què més puc voler? I és perquè us estimo/ que ho intentaré de nou,/ mostrar-vos vull el meu arc/ és l’arc de sant Martí. Hi ha gent que sempre estarà cega,/ no vol saber res de ningú. /Hi ha qui creu que això que fem,/ no servirà per a res./ D’altres busquen el camí fàcil,/ bombes -diuen- les necessitem,/ digueu-me, qui pot matar a un que no creu?/ La llibertat no té dreceres./ Aneu a avisar a tots els nens,/ a tots els pares i a les mares, també,/ aquesta és la darrera oportunitat/ per aprendre a compartir”.
Marià Hispano Vilaseca, dilluns@monday.cat, membre de la junta de l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme
Deixa un comentari