El violeta [còmic] Autores: Juan Sepúlveda/Antonio Mercero (guió), Marina Cochet (dibuix) Editorial: Editorial Drakul Col·lecció: Likantro
Redacció
Són molts els anys i més, molts més, els crims comesos pel franquisme (guerra civil i dictadura). Han estat temps de silenci i por. La recuperació de la memòria es fa a poc a poc, no pot ser d’altra manera, i encara caldrà temps per acabar de delimitar l’extensió total, almenys pel que fa a les xifres i estadístiques; perquè l’altra part, tant o més important, del dolor de les víctimes directes i indirectes difícilment es pot recuperar o mesurar, quan no és ja directament impossible.
En el relat d’aquesta memòria hi ha també el de les persones homosexuals i amb altres identitats o orientacions de gènere o sexual. Publicat a finals del 2018 per l’editorial Drakul, el còmic El Violeta fa viure l’experiència de la repressió franquista, any 1955, en la història fictícia, però basada en fets reals, de Bruno, un jove valencià de 18 anys detingut per la policia en un cinema, sota l’empara de la coneguda Ley de Peligrosidad Social.
El llibre va ser presentar el 26 de juny a la Biblioteca Central de Terrassa, per un dels autors, en Juan Sepúlveda (guionista junt amb Antonio Santos, il·lustrat per Marina Cochet), acompanyat per en Lluís Rambla, del col·lectiu LGTB-Terrassa, i la regidora de l’àrea LGTBIQ, Jennifer Ramírez.
El fil d’aquesta història fou molt inspirat per l’experiència d’Antonio Ruiz, detingut amb 17 anys, violat, empresonat tres mesos a Badajoz i desterrat un any a Dènia, avui amb 61 anys i president de l’Associació d’ExPresos Socials, explica el mateix Ruiz en una entrevista publicada a eldiario.es el 28 de juny passat, per Lucas Marco.
Ruiz, publica el mitjà, afirma que la policia franquista «feia batudes totes les nits en els ambients que freqüentaven els homosexuals». «Era un ambient molt gris i fosc, sempre ens protegíem els uns als altres i ens posàvem malnoms, mai ens dèiem pel nostre nom, era un ambient molt negre i tètric», afegeix.
Més enllà de la història personal d’Antonio Ruiz, en el còmic, que ja va per la segona edició, apareixen altres qüestions, com el paper de l’Església, els tempestuosos matrimonis de conveniència o el camp de concentració per a homosexuals de Tefía que les autoritats franquistes van muntar a Fuerteventura entre els anys 1954 i 1966, un dels 296 que hi hagué durant la dictadura a Espanya, segons els càlculs del periodista Carlos Hernández de Miguel, autor de Los campos de concentración de Franco (Ediciones B, 2019), cita en Lucas Marco a eldiario.es.
El règim franquista reformà la Ley de vagos y maleantes el 1954 per a incloure-hi els homosexuals i el 1970 va aprovar la Llei de perillositat i rehabilitació social, que va endurir la repressió contra el col·lectiu LGTBI, informa en Marco, tot afegint que el 1976 hi havia 698 homes empresonats per “perillositat”; fins al 1978 no es va eliminar l’homosexualitat de la llista dels delictes perseguits per la llei del 1970, una norma legal que no es va derogar oficialment fins a la reforma del Codi Penal del 1995. “Encara estem fitxats en el sistema informàtic de la policia”, denuncia Ruiz en l’entrevista. Ho sap bé perquè va ser «el primer represaliat per la seua condició d’homosexual que va tindre accés al seu expedient i que va ser indemnitzat pel calvari que va patir», cita eldiario.es.
Deixa un comentari