Miquel Pujadó. Foto PV
Pep Valenzuela
En Miquel Pujadó treballa i crea cançó des de finals dels anys 70, amb 23 discos de cançons pròpies i versions del francès Georges Brassens. Però, a més, escriu contes per a infants i novel·la juvenil, al temps que adapta clàssics i escriu guions de teatre, entre altres activitats creatives i artístiques.
Nascut a Madrid, al setembre del 1959, per circumstàncies laborals del pare, és veí de Terrassa des dels 5 anys. Encara el llunyà record d’un lleó a la porta de casa, que havia cregut gegant i feroç, i que però, acompanyat de Javier Krahe, va redescobrir com un petit i insignificant vell pom de porta, «hòstia com canvien les perspectives…»
L’interès per la cançó arribà cap als 13 o 14 anys, descobrint la que es feia aquí, però també la cançó francesa, perquè des dels 10 anys s’havia interessat pel francès, «no el de l’escola, que no servia de res, sinó llegir i escoltar i vaig aprendre molt de manera autodidacta». Més tard faria el doctorat en Romàniques.
Les primeres cançons les va fer als 14 o 15 anys, «ja ni me’n recordo de què parlaven». Als 16 va començar a fer actuacions amb una gent a Ripollet, una mena de promotora cultural que es deia Enllaç. L’havien portat el Cesco Boix i altres, era un projecte dit Terra Viva, amb cantants joves que actuaven per parelles pels pobles. «Em va tocar amb l’Òscar Mas, que després es va fer conèixer més com a actor de musicals, del Dagoll Dagom».
Als 17 anys va estar a punt de fer un primer disc, que «per sort no va ser, sinó ara n’estaria buscant tots els exemplars per destruir-los». Va ser als 18 que decidí «fer una parada, començar de zero i crear una veu pròpia, una manera d’explicar les coses». Era l’època dels grans concerts multitudinaris de la cançó d’autor i antifranquista, «per sort jo tenia la perspectiva de saber també el que s’estava fent a França, també a Itàlia, i veure com es pot fer un tipus de cançó crítica, intel·ligent, sense necessitat també d’urgència, cançons que poden durar, no només del moment polític, que poden tenir un valor similar al que pot tenir un poema o una peça musical…»
El primer disc el fa el 1982. Just acabar la carrera de Filologia a l’Autònoma, amb 22 anys i companys de Terrassa que més tard també seran coneguts, com ara el Jaume Aulet i el Salvador Comelles. Al temps començava a treballar de professor, simultaniejant amb petites actuacions a Radio Reloj, «llavors s’anava a la ràdio amb la guitarra a cantar en directe». Casualitat, com moltes a la seva vida, uns senyors que estaven creant una discogràfica es van interessar i van proposar-li gravar. Va ser El temps dels fanals en flor, que recentment ha reeditat al disc 35 anys, recuperant les cançons gravades llavors de forma «poc madura com a cantant, i amb uns arranjaments sense dret a opinió».
Estrenà a finals del 1982 al Centre Cultural «que encara feina olor de nou», presentat pel Salvador Escamilla, «uns dels primers locutors que als 60 ja introduïa cançons en català amb totes les dificultats del món». Els anys 80, però, no van ser bons per a la cançó. Política i cultura bufaven ja en altres direccions; ara interessava més el rock català i altres productes més suaus.
En Miquel, de totes formes, va anar fent un disc nou cada dos anys. Al 84, Calaix de sastre, i al 86 Papiroflexia. Al 88 surt Mel i Vinagre, amb una cançó que ha estat bastant adaptada, es diu «Sóc un peix de terra endins». Al 90 arriba Ambaixador d’enlloc, amb el seu propi capgròs de l’any a la portada, en una època en què ja havia començat a escriure sobre cançó. Altra casualitat, el 1985, en una trobada amb un exprofessor meu i amb en Jordi Sarsanedes que era redactor en cap de la revista Serra d’Or, aquest li proposà escriure sobre la cançó francesa a la revista, una col·laboració ampliada a altres cançons que no ha deixat de fer mensualment des de llavors.
Després, en una etapa «d’angoixa, amb por de començar a repetir i de no tenir idees», decidí deixar passar el temps, i anar fent adaptacions del que «per mi és el més gran autor, no intèrpret, perquè n’hi ha millors que ell, però el més gran autor de cançons a nivell europeu que és en Brassens». Aquest disc li va permetre cantar per fora, fins i tot abans de sortir, al 1991 el van convidar a un festival a Milà, amb gent que havia adaptat Brassens a diversos països. Després, actuà també a París. El disc, publicat al 1992, es diu La Mala Herba. Va publicar encara un disc complementari, Els Companys primer, al 1993, amb versions seves però cantades per altres, ell només en cantava dues.
Després, al 95, de nou amb producció pròpia, publica Brasa de Fènix. I abans del 2000 encara Núvols i Clarianes i Somriures que mosseguen, «treballant molt més les cançons, fent cançons més complexes, amb més densitat, i experimentant». En aquest últim «hi vaig fer una cançó amb tota la mala idea, «Dins el Ventre dels Estats» sobre la situació sociolingüística del català, amb elements de valencià, de mallorquí i del rossellonès, amb el Vicent Torrent d’Al Tall, amb Tomeu Penya i en Jordi Barre.
Al 2003, un tercer volum de versions d’en Brassens, El temps no té cap importància. És l’any que fa la tesi doctoral sobre cançó catalana i francesa, que esdevindrà llibre de l’Enciclopèdia Catalana, el Diccionari de la cançó. Mentre, al 2002 havia deixat de donar classes, després de 20 anys, i utilitza aquesta experiència i la de cantant per fer experiments didàctics, amb cançons en francès per a escoles d’idiomes, que encara continua. Un altre va ser la història de la poesia en català a través de les cançons, sobretot per a instituts i biblioteques, que continua fent, i és l’origen del disc Poemes de Capçalera, fet per Barcanova fa dos anys.
Al 2003, «per casualitat també», va fer un primer llibre de contes per a nens, amb el qual va guanyar el premi Lola Anglada. «A partir d’aquí em van començar a embolicar i demanar més contes». Al 2007 fa la primera novel·la juvenil, L’okupa de cervells, per Barcanova, amb molt èxit. A partir d’aquí farà tallers sobre clàssics i adaptacions de clàssics per instituts, «porto anys, és el que faig aquests dies, que no paro». Tant per Barcanova, en català, com per a Anaya, en castellà.
Al 2004, publica Entre la veu i els dits, amb un pianista i la seva veu, cantant temes propis ja editats i dos de nous. I al 2006 fa un disc en què «només se’m pogués valorar com a músic i interpret», i és La sínia i l’estrella. Suite d’Agustí Bartra, una monografia de textos d’Agustí Bartra, del llibre El gall canta per tots dos, afegint La fulla que tremola. Aquest va ser un experiment que va representar començar a treballar al teatre. Perquè de seguida el va trucar en Carles Canut per proposar-li un muntatge teatral dialogat sobre la figura de Bartra, que en Miquel, òbviament, va acceptar d’immediat.
Al muntatge, estrenat al Romea, amb els seus músics, eren 5 («ara sembla increïble que puguis portar un grup així»), el mateix, en Lluís Soler, la Rosa Cadafalch, l’Àngel Poch i el Pep Minguell. L’obra va arribar a Guanajuato, Mèxic, «encara no havia començat la crisi»; i allà havia viscut l’exili en Bartra, va traduir tot l’espectacle al castellà. Els treball amb en Carles Canut per a la Fundació Romea han continuat, a més de adaptacions d’aquestes en versions reduïdes per a teatres de pobles i viles, biblioteques i altres espais.
Al 2010 va fer l’últim disc de cançons totalment seves, Contraveu, reeditat ara també a 35 anys. Al 2011, un encàrrec sobre Joan Maragall, amb 14 poemes, gravat en directe, en una sola presa, a la nova Jazz Cava, per fer un CD, que va ser també DVD. Amb participació directa del net del poeta, Pascual Maragall, també Pere Tàpies, Núria Feliu, Lídia Pujol, Màrius Serra, i amb gravació especial d’en Serrat i Aute.
Al 2013 publica el tercer i últim Brassens, amb un èxit inesperat de la cançó «Enriqueta», «la cançó més porca», després de cantar-la a Els Matins de TV3. Un nou espectacle pel Romea, i més novel·les. Al 2016, a partir dels tallers per instituts, Barcanova li encarrega un llibre disc, Poemes de capçalera, amb 94 poetes de totes èpoques i àmbits lingüístics. Després ja va venir el darrer disc, el citat 35 anys, «de recordatori per tornar agafar ganes de tornar a allò meu, pensant en tenir 12 o 13 cançons meves a final d’any i muntar un grup nou i fer un disc cara a l’any que ve totalment meu, amb concepció d’espectacle diferent, això sense deixar totes les demes experiències.
-Què trobes d’especial en la cançó?
Vaig escoltar un tipus de cançó que no era el que es sentia per la ràdio aquí normalment i que en pocs minuts podies donar tanta emoció, tanta intel·ligència, tanta informació per dir-ho així com en una novel·la o en una obra de teatre. Era una manera de comprimir les idees, els sentiments. Em va venir de descobrir gent com en Leo Ferrer, Brassens, Brel, complementat amb la gent que aquí també treballava en la cançó.
-A finals dels 70 estava molt de moda, però després…
La gent que comencem als 80 som els que rebem les conseqüències de la castanya que ve d’una mena de reacció de certs sectors polítics que els molestava la implantació de la cançó, i van decidir que la cançó ja no interessava. El que és una imbecil·litat total, perquè si una cançó una mica intel·ligent depengués d’una dictadura no hi hauria hagut ni Brassens, ni Brel ni Ferré a França, però hi va haver una mena de consigna: la cançó no interessa, és cosa del passat, la van marginar totalment.
Hi va haver l’intent de substituir, inventant-se el rock català, on hi havia gent molt vàlida i que venien de comarques amb una creació pròpia però que van ser fins un cert punt utilitzats en contra de la cançó. Els cantants que ja tenien el seu públic fidel i més o menys gran no van patir tant, tipus Llach, però altres ho va passar malament, tipus Ovidi o Pi de la Serra. Els que vam començar a cantar en aquesta època va ser dur. Penso que sóc dels pocs que ha sobreviscut.
-Com t’ho has fet?
Potser tinc la sort d’anar cantant amb una certa regularitat, faig discos que no pretenen ser supervendes i, llavors, faig el que vull. He anat vivint de donar classes molts anys, de la música i la resta de les coses ja dites.
-I continues…
Sí, perquè m’encanta. La meva idea és que la cançó té elements de musica i de poesia, però és una altra cosa. Faig cançons i utilitzo elements musicals en funció del contingut de la cançó. Vaig experimentant, amb estils i instruments.
Deixa un comentari