Imane Raissal Salah, Miss Raisha. Foto: Cedida
Siscu Baiges
Es diu Imane Raissali Salah i fa servir el nom de “Miss Raisa” a Tik Tok i Instagram en tribut a un professor que va tenir que s’hi adressava com a “Miss Raissali”. Els seus ‘posts’ a les xarxes socials tenen un seguiment elevat. Va rebre el premi Tik Tok España 2021 en la categoria Diversitat i Inclusió. El seu perfil a aquesta xarxa té prop de 540.000 seguidors i el d’Instagram, 65.000. El seu canal de youtube supera els 43.000 subscriptors. Es va donar a conèixer gravant vídeos amb cançons estil rap. Va néixer a Tetuan fa 26 anys i, juntament amb la seva mare i germans, va venir a Barcelona quan en tenia 8 per reunir-se amb el seu pare que treballava de pescador a la Barceloneta. No ha tingut una vida fàcil, com tantes persones que han vingut a viure entre nosaltres. Ho explica al llibre “Porque me da la gana. Una vida contra los prejuicios” (Lunwerg Editores).
Expliques que quan vas començar el llibre eres una dona i ara n’ets una de diferent. Què ha canviat d’una Miss Raisa a l’altra?
Han canviat moltes coses. De fet, sempre estic en constant canvi. És una cosa que sempre deixo clara. A mesura que va passant el temps tens experiències diferents que et fan ser una persona diferent Vaig començar el llibre amb unes idees, unes conviccions, sent d’una manera, i en el transcurs del llibre he anat generant milions de reflexions dins del meu cap que m’han anat conduint a ser una persona molt més tolerant amb mi mateixa, molt més comprensiva amb el que em passa i el que passa al meu voltant. Han canviat moltes coses. Podria fer-ne un llistat, fins i tot.
Un canvi extern molt evident és que t’has tret el vel. Quan vas començar el llibre el portaves però aquest estiu te’l vas treure. A la portada del llibre surts amb vel
A nivell d’aparença, sí, però és el factor menys important. El més important és a nivell de consciència, la reflexió psicològica a la que arribes sobretot arrel de totes les vivències que he anat tenint aquest últim any. He tingut moltes responsabilitats imposades, moltes exigències i expectatives sobre la meva persona, també imposades d’alguna manera. El fet d’alliberar-me de totes aquestes exigències i desvincular-me, marxar, distanciar-me una mica, m’ha fet sentir bastant bé. La portada del llibre anava a ser la que ha sortit. No estava previst treure’m el vel. Aquesta portada és la que tocaria. Primer vaig pensar a canviar-la, però després de força sessions de fotos buscant la correcta pel llibre, vaig pensar que és molt més natural i té més sentit posar l’original, que és la que anava a ser. Explica que estem en un canvi constant. Vaig començar el llibre amb unes idees i l’he acabat amb unes altres. Tot té sentit si la gent està predisposada a entendre i empatitzar.
El teu gran impacte social es va deure al shock que representava veure una noia amb vel rapejant en defensa dels drets humans, inclosos els LGTBIQ+. Serà molt diferent aquest impacte ara que no el portes?
No hauria de tenir tanta importància. És com que una persona que porta barret durant molts anys, deixi de portar-lo. T’impressiona una estoneta però no hauria de tenir tanta repercussió. És una decisió molt personal, tant posar-me el vel com treure-me’l. El fet que se’m redueixi a l’ús d’una peça roba com és el vel per mi no fa justícia a tota la feina i les coses que faig com artista, com conferenciant, com escriptora… Tota la meva feina queda a l’ombra d’un vel. Em sembla injust que el que es destaqui constantment és que em posi, em tregui o em posi el vel d’una forma diferent. Fa poc honor a tota la feina que té valor i mèrit, a tota la feina de psicopedagogia que puc fer a les xarxes socials, als mitjans de comunicació, a través de la meva música, des de fa tres o quatre anys, tractant de temes superimportants. És una pena que la gent es quedi amb el tema del vel. Ho entenc. És el que crida l’atenció perquè és imatge. La Miss Raisa no ha canviat en essència perquè s’ha tret el vel. La Miss Raisa segueix sent la mateixa dona lluitadora, valenta, hiperlluitadora que era abans de treure’m el vel. Ara només m’he tret una peça de roba. El dia que em posi un barret o el que sigui al cap, també he canviat? És un símbol religiós que impacta però no m’agrada que em defineixi. Abans era la noia del vel i ara sóc la noia que s’ha tret el vel. És com una cosa que em persegueix tot i que ja m’he desvinculat.
Què t’ha complicat més la vida? El racisme de la nostra societat o la visió conservadora de la religió musulmana amb la qual has conviscut tants anys?
La veritat és que la màxima discriminació l’he patit des de la meva pròpia comunitat. Em fa mal i em preocupa perquè em fa por perquè la gent s’ho prengui com una ofensa i no com visibilitzar una realitat que existeix. He patit molt sobretot per tradicions, per maneres de fer, per pressions que he rebut en molts moments de la meva vida. He patit discriminació per part de persones que haurien d’entendre la meva posició més que ningú, persones de la meva pròpia comunitat que haurien d’empatitzar més amb mi i no ha estat el cas. Sobretot dones. Em causa curiositat i tristesa al mateix temps. Les dones m’han discriminat i m’han fet mal en aquest sentit. A les xarxes socials, és brutal l’assetjament i ciberassetjament que rebo, fins i tot per coses del meu físic. No sóc una persona irrespectuosa que va per la vida ofenent. Sempre utilitzo el respecte i l’educació per comunicar qualsevol tipus de missatge. Tot i així, et guanyes molts enemics i, sobretot, enemigues.
A les xarxes socials, és brutal l’assetjament i ciberassetjament que rebo
Estimes molt la teva mare, tot i que representa aquesta visió conservadora de la vida i de la religió de la qual t’has anat allunyant cada cop més. Fins i tot dius que ella és feminista
És la meva mare, me l’estimo moltíssim i ella a mi, òbviament. La meva mare és una senyora molt estranya i no saps mai per on et sortirà. Ha format part de la meva història i han tingut moments molt delicats amb mi, prenent decisions pensant que era el millor que podia fer mi però sí que és cert que m’ha com sentenciat la vida, d’alguna manera. Tot i així, ens ha donat a mi i a la meva germana com a noies certs punts en l’educació com molt feministes, ser superindependents d’un home, d’estudiar, de treballar per nosaltres mateixes, de no deixar-nos manipular per ningú, coses d’aquestes… Ella ha tingut una educació, una experiència i una infància tan cruel i tan dura que no l’ha permès ni estudiar. No ho ha tingut fàcil. Ha actuat amb instint de supervivència, pensant que allò que ens estava inculcant era el millor per nosaltres. Empatitzo amb ella, no m’agrada jutjar-la. No sé com hauria actuat jo en la seva posició, de dona alfabeta, en un context cultural, religiós, molt complex. Vull estar com en pau amb la gent que tinc al meu voltant i sobretot amb ella, que és la meva mare. Molt respecte per ella i sense jutjar-la. És complicat ser mare i sobretot quan et toca en un context cultural com el nostre, on ser dona no és pas fàcil.
Volia que et casessis amb un home força més gran que tu
Als 18 anys hi havia un home que estava interessat en casar-se amb mi. La meva mare ho va veure com una bona opció perquè li anava molt bé econòmicament i nosaltres sempre hem estat molt pobres. Així no em faltaria de res. Parlava l’instint de supervivència de la meva mare. Ella ho veia com una sortida. Jo no el coneixia, no hi tenia cap mena de vincle. L’home tenia 30 anys. Ha estat el conflicte més gran que he tingut amb ella.
Has viscut molts anys en un context de pobresa. El teu pare va morir molt jove, tot just quan us acabàveu de traslladar a Santa Coloma de Gramenet perquè el lloguer a Barcelona era massa elevat. Quines marques t’ha deixat aquesta pobresa en la teva forma d’enfocar la vida?
Madurar abans de temps. És el que més m’ha deixat marcada. El fet de fer-me adulta amb 10 anys. Escoltar converses sobre les nostres limitacions econòmiques a casa. Haver d’empatitzar amb els meus pares. Intentar gastar el menys possible, ser una preocupació menys per la meva família. No demanar molt o absolutament res. Créixer amb aquesta incertesa de no saber si teníem un futur viable o no. Em feia molta ràbia de petita no ser gran per poder ajudar-los. Somniava molt que si fos gran faria això, això i això i els ajudaria, aconseguiria treure moltes preocupacions del seu cap. La pobresa m’ha marcat sobretot en això. Tenia 11 anys com a molt i ja pensava en deixar de ser nena i començar a tenir preocupacions d’adults.
Vas per la vida amb un ampla somriure per davant. No costa de mantenir-lo quan t’han enviat missatges amenaçant-te de mort perquè deixes el vel o perquè defenses la comunitat LGTBIQ+ portant-lo?
Moltíssim esforç. Clar que costa. Em canso molt de fingir que tot va bé sempre i no va bé sempre. Tinc moltes ganes de plorar, de cridar, de dir el que em sembla malament. El meu somriure s’ha convertit en un escut per autoprotegir-me davant qualsevol situació incòmoda, que no m’agrada, que no hi estic d’acord. Davant una situació trista el meu cervell el que fa per autoprotegir-me el que fa és somriure. Això ho vaig començar a fer quan va morir el meu pare, que va ser la pitjor etapa de la meva vida. Em costa cada cop més mantenir el somriure. És molt cansat. Porto arrossegant un esgotament psicològic des de fa molts mesos, des de que em va passar el tema de les amenaces. Com gestiono jo totes aquestes emocions tan heavies que porto dins sense fer-me mal. En el meu entorn que puguin entendre’m, comprendre’m i escoltar-me no tinc moltes persones: la meva parella i dues o tres persones més, com a molt. Em costa expressar aquest malestar. Com sempre he estat una persona hiperpositiva, hiperoptimista i superguai tot, la gent dona per fet que sempre hi seré al cent per cent, seré forta i ho podré gestionar tot. Sóc un ésser humà molt vulnerable i sobretot en aquestes situacions en què sento com si el món se m’està menjant. És complicat, molt complicat.
S’han suavitzat les amenaces, el hate que reps a les xarxes, amb el pas del temps?
Sí. S’han suavitzat, s’han calmat una mica o almenys això vull creure. Algunes vegades em truquen d’Atenció a la Víctima per saber com estic, si necessito alguna cosa, si ha passat res de nou però el moment més heavy va ser fa mesos, durant l’estiu. Ara està tot bastant més calmat i ho agraeixo perquè arrossegar tot aquesta incertesa, por i preocupació desgasta molt emocionalment.
Algunes vegades em truquen d’Atenció a la Víctima per saber com estic, si necessito alguna cosa, si ha passat res de nou
Tens més gent que t’admira que no pas que t’odia, tot i que tu dius que no t’odien a tu sinó al que representes
No em pot odiar ningú. Ningú té cap motiu ni cap argument sòlid per odiar-me. Per odiar una persona has de tenir un vincle amb ella i que t’hagi ofès o t’hagi fet alguna cosa molt dolenta. Però sí que la gent pot odiar el que represento jo, la meva força, la meva valentia, com vulguis dir-li.
Què representes tu?
Puc representar moltes coses per diferents persones. És molt difícil descriure’m com a persona. És difícil etiquetar una persona perquè som moltes coses al mateix temps. Per una banda, et pots trobar amb el racista que li fa ràbia que una noia estrangera pugui haver tingut èxit al món musical, de les xarxes, del que sigui, portant un vel, perquè li agradaria que li passés a persones locals, d’aquí. També et pots trobar amb moltíssimes persones de la meva pròpia comunitat musulmana que els fa ràbia que Miss Raisa faci allò que a elles els agradaria fer però que els falta el valor suficient per dur-ho a terme. M’he trobat amb persones que m’insulten, que em diuen de tot, i després quan intento dialogar amb elles i els pregunto perquè ho fan, que què els he fet jo, resulta que són persones molt reprimides que els agradaria poder donar el pas per desenvolupar la seva passió, la seva vocació, i que no ho acaben fent per por del que sigui, del que els puguin dir. Són persones que no estan en pau amb elles mateixes i amb el món i tenen ràbia a una persona que fa el que ells voldrien fer.
Hi ha gent que diu que està amb tu però que no gosa reconèixer-ho públicament. N’hi ha molta d’aquesta gent?
Sí, més de la que a mi m’agradaria. Hi ha molta gent que em recolza, que té un discurs molt semblant al meu, però que, en primer lloc, per por a perdre seguidors i, en segon lloc, per por a no saber gestionar la pressió que et pugui arribar per dir la teva opinió públicament prefereixen mantenir-se en silenci. Això és molt trist perquè en comptes de fer soroll les persones que busquem la igualtat, la lluita pels drets humans en general, fan més soroll el crits, l’odi, la violència, l’agressivitat, les amenaces… Fa molt més soroll la part negativa, la violència i l’odi, que no pas la unió, l’amor i el recolzament entre tots, com hauria de ser.
La societat d’aquí i comunitats com la marroquina es barregen bé? O pesa molt el racisme d’uns i el tancament religiós i cultural dels altres?
Sense entrar en política, només des de la meva percepció i des de les meves vivències com a dona marroquina que ha arribat amb vuit anys i ha viscut entre dues cultures, jo sempre he tingut molt bona recepció, molt bon tractament per part de la gent d’aquí, fins i tot quan no sabia parlar ni català ni castellà. Sempre m’han tractat molt bé. He tingut un parell d’episodis de racisme, però no per això puc dir que Espanya és un país racista i em tracta malament. Seria una persona poc agraïda perquè aquí he construït la meva vida, m’han ofert un espai i força oportunitat de créixer. No podem jutjar per un o dos casos o situacions racistes. Des de la part de la comunitat marroquina sí que viscut un cert aferrament a la tradició, la cultura, la forma de ser del Marroc. Molts nens i nenes nascudes aquí s’aferren a la cultura dels seus orígens. No em sembla malament però cal conviure en harmonia i apreciar i valorar el que tenim aquí. No es pot veure la realitat d’aquí com una amenaça o ser desagraït. Jo he viscut aquesta diversitat cultural i lingüística de manera molt natural. M’he beneficiat de tots els recursos que he pogut, aprendre el màxim de llengües possibles, gaudir de totes les tradicions possibles. Ho veig com una riquesa brutal. Però sí que hi ha gent que tot i viure aquí no se sent identificada amb aquesta societat i la manera de ser d’aquí. Forma part de cadascú. A mi el que no m’agrada és mirar cap a un altra banda, com si no tinguessis cap compromís amb Espanya o Catalunya. De racistes n’hi ha a totes bandes. Al Marroc hi ha racisme per ser del nord o del sud del país. T’insulten dient-te que el teu accent és horrible. No podem dir que Espanya és un país racista quan el racisme i la discriminació forma part de tothom. Tothom ha discriminat algú en la seva vida per alguna raó una altra. No m’agrada apel·lar al victimisme. Tots, alguna vegada en la nostra vida, hem rebut alguna discriminació de tipus racial, per l’edat o pel teu tipus de cos, pel que sigui. La gent segueix endavant i construint la seva vida com pot. Regocijarme en el victimisme em sembla poc productiu per avançar en les nostres vides. Agafem els recursos que tinguem a les nostres mans i avancem com a persones.
Tots, alguna vegada en la nostra vida, hem rebut alguna discriminació de tipus racial, per l’edat o pel teu tipus de cos, pel que sigui
Dius també que tant te fan les banderes i les pàtries. No tens cap bandera o pàtria amb què t’identifiquis?
No. A mi el que m’agrada i amb el que gaudeixo són les cultures i són les persones. A mi em flipa conversar amb persones, xerrar amb persones, connectar amb persones i aprendre el màxim possible de les seves vivències i la seva història de vida. No crec en banderes perquè, al final, no em representen a mi. Quan vaig a un lloc m’agrada empapar-me de la cultura i del que em transmeten, no de la seva bandera. Tot i així, m’ha passat d’estar un en altre país i escoltar algú parlant en castellà o en català i m’emociono perquè em fa il·lusió trobar-me una persona del mateix que jo. No crec en les banderes. Crec que són molt inútils, la veritat.
La teva filla, que té 4 anys, es diu Sahar, que significa “despertar” o “sortida del sol”. La seva existència ha estat fonamental pel teu equilibri i realització personal. Desitges els lectors que trobin la seva Sahara. On estan les instruccions per aconseguir-ho
Faig aquesta puntualització perquè per a mi és molt important trobar la teva Sahar tant dins de tu com cap en fora. He necessitat que aparegui la Sahar a la meva vida per adonar-me que sóc més forta del que mai m’han fet creure i puc amb qualsevol cosa que em proposi. Quan la vaig veure per primer cop em vaig dir: “M’he convertit en la seva productora màxima. No vull que ella passi pel mateix que jo. Per tant, no ho puc desitjar per mi mateixa. He de fer les coses per mateixa”. És l’efecte Sahar. No hi ha instruccions. Cadascú necessita el seu temps, el seu procés, per adonar-se del seu valor com a persona, com a ésser humà. No cal que hi hagi una Sahar. Les instruccions només són necessàries pels mobles d’Ikea, però quan es tracta d’autoconstruir-se s’ha de fer poquet a poquet i aprenent de cada pas.
Cap on creus que anirà la vida de Miss Raisa o d’Imane Raissali Salah els propers temps? Quina de les dues s’imposarà?
Mai no ha estat una batalla. La Raisa és la versió més potent, més valenta, més forta que la Imane, però no són persones molt diferents. La Raisa és més extravertida i ja està, però no hi ha mota diferència. Li veig un futur excel·lent, més que res perquè sé que faci el que faci ho faré amb molt de carinyo, amb molta passió i que li posaré molta passió a tots els projectes personals i professionals que tocaré. Això ho tinc claríssim. Per mi, l’èxit mai ha estat guanyar de les coses sinó aprendre de les coses, tant positives com negatives. Sigui el que sigui sé que la Imane del futur ho sabrà gestionar molt bé i ho sabrà gestionar amb molt de carinyo.
La Raisa és la versió més potent, més valenta, més forta que la Imane, però no són persones molt diferents
Serà psicòloga o cantant de rap?
I perquè no les dues coses? O tres coses, o quatre coses, mai se sap. Vull acabar la carrera de Psicologia, estic fent concerts, seguiré escrivint llibres, que em fa molta il·lusió, impartint conferències, que m’encanta perquè aprenc moltíssim del públic, dur a terme totes aquelles activitats o exercicis que m’ajuden a connectar amb la gent i amb mi mateixa. És com un win win. Guanyo jo i guanya també la gent. Faré totes aquelles coses que em vinguin al cap i em generin un benestar emocional.
Periodista. És autor del llibre ‘Banca Catalana: Más que un banco, más que una crisis’ (1985). Especialitzat en política internacional, cooperació al desenvolupament i solidaritat. En l’actualitat és vicepresident de l’ONG Solidaritat i Comunicació (SICOM) i professor a la Universitat Autònoma de Barcelona
Miss Raisa: “Treure’s el vel no hauria de tenir importància”
Deixa un comentari