Des de Migjorn, casa de naixements s.c.c.l. presenten aquest conte, que forma part de la col·lecció de contes Migjorn que edita Pol·len.
Aquest conte porta al final unes “Paraules de l’autora“, que és la Montse Catalán.
Però és molt més que un conte. Caldria, de fet, que n’hi hagués un a cada casa.
«Disfrutem-lo!!!…………… Una abraçada molt gran….»,
Montse
Col·lecció de Contes Migjorn
Cuidar la vida des de el seu inici
2. Descobrint el cos, sembrant paraules
Text: Montse Catalán Morera, Il·lustracions: Aina Sallés Perramon
Amb la mateixa naturalitat amb la qual les criatures descobreixen cada dia nous detalls en el món, i aprenen a anomenar-los, en aquest conte descobrim el cos, i hi posem paraules.
- Un conte senzill, didàctic, pedagògic, revelador i reconciliador. Escrit per a qui vol explicar-se i li falten paraules. I per a les criatures que “tot” ho volen saber. Per les i els adolescents que cerquen persones a qui preguntar amb confiança i respostes clares i sinceres.
- Un conte que ens mostra aquelles parts del cos a les que moltes vegades ens referim amb eufemismes, en lloc d’anomenar amb alegria, respecte i confiança, la vulva, el clítoris, l’himen, el penis, el gland…
- Un conte que, donat el silenci i els tabús, hauria de tenir un lloc en cada casa i en cada família.
1. El primer joc d’en Jan i la Marina
Text: Montse Catalán Morera, Il·lustracions: Marc Rodríguez
El relat d’un embaràs vist per la germana del nadó que arrribarà i les il·lustracions mostren el part de la criatura. El conte exposa la relació de complicitat que estableix una nena amb el seu germà petit quan encara no ha nascut. La mare, entrant en el seu joc, els integra a tots dos, reconeixent les seves necessitats diferents. És l’art d’acompanyar el creixement intentant evitar l’inici de la gelosia.
Paraules de l’autora
Formar part de “Migjorn, casa de naixements, sccl.” des de la seva creació m’ha suposat una gran oportunitat de creixement personal i professional.
He tingut l’oportunitat de mostrar a les dones, de qualsevol edat, les seves parts més íntimes, els seus genitals externs i els més profunds –des de la vulva al coll de la matriu– de la manera més senzilla: mitjançant un mirall que elles mateixes sostenen, mentre que jo vaig descrivint la seva anatomia. D’aquesta manera canvia la seva percepció.
Durant l’exploració els he preguntat: “vols veure els teus genitals?” mentre els dono el mirall –que quan treballava en atenció primària de la Seguretat Social sempre era de la mida més gran que em cabia a la butxaca de la bata blanca– i m’han contestat tantes vegades: “No, no, quin fàstic!”
Tot fent l’ullet amb complicitat, els he dit: “Són teus…” I comença a sorgir un somriure.
Després de l’observació, l’expressió és una altra: “Quina meravella, mai no m’ho havien ensenyat.” “Mai no hagués pensat poder veure-ho…” “Per aquest foradet surt la regla i surten els nens?” “És un misteri, un miracle.”
D’això en dic jo generar autoestima, empoderament, salut, prevenció…
Durant els últims anys hem entrat a escoles i instituts per tal de facilitar tallers per a celebrar l’arribada de la fertilitat a les aules i apropar el naixement a escoles i instituts. Els hem reunit sota el títol general: «Aquesta assignatura pendent que és la Vida».
Habitualment ens ha passat el mateix: davant la visió d’imatges relacionades amb els genitals masculins s’han produït rialles, davant les imatges de genitals femenins: quin fàstic!
Entre les mil preguntes acumulades, les que mai falten són les referents al dolor en relació a la sexualitat femenina: la regla, el part, les primeres relacions sexuals…
De les reflexions sobre aquesta experiència ha sorgit el conte que tens entre les mans i també aquest escrit que ofereixo a continuació.
L’inici d’un diàleg
El naixement. La criatura treu el cap a l’exterior després de l’intens viatge des del ventre de la mare al món exterior. Mans afectuoses la reben, són les de la mare, les de la família, les de la llevadora atenta i respectuosa. Lentament, a poc a poc, acaba de sortir el seu cos, els seus braços i les seves cames. Amb molta cura, pell amb pell, sobre el ventre de la mare, comença el temps del reconeixement mutu: la mirada, l’olor, la humitat, el calor, el contacte… la mà materna acariciant el cos… llisca, el delimita, s’atura a cada plec, el temps no existeix… descobreix els seus genitals, els reconeix: són femenins?són masculins?1
1 Quan diem masculins i femenins ens referim als genitals i no al gènere de la persona.
Més tard, la seva mirada es diposita sobre ells: la vulva, els llavis externs, els llavis interiors, l’himen, i en ell l’orifici d’entrada a la vagina, el clítoris i la seva caputxa, l’orifici per fer el pipí… o un penis, uns testicles en la seva bossa, la pell recobrint el gland… La mare, la família, la llevadora els miren, els admiren –igual com fan amb els seus ulls, la boca o els ditets de les mans i els peus– els anomenen , els reconeixen…
A partir d’aquest reconeixement i diàleg inicial podran anomenar-los i reconèixer-los tots els dies quan la criatura gaudeixi, despullada, la seva llibertat de moviment. En cuidar-la, en netejar-la, en posar-li un oli o una crema, en donar-li un massatge infantil…
En moltes ocasions aquest reconeixement el reben més fàcilment les criatures amb genitals masculins perquè els seus genitals estan més exposats i perquè la nostra cultura es més favorable a anomenar-los, a expressions de celebració i a fer referències a la seva masculinitat.
Anomenar i reconèixer els genitals de les criatures en néixer
Amb les criatures amb genitals femenins, en general, iniciem un tracte de no verbalització, un no reconeixement explícit, una no celebració… alguna família anomenarà la vulva però molt poques s’aturaran a desxifrar cada un dels seus detalls: llavis externs, llavis interiors, l’himen i, en ell, l’orifici d’entrada a la vagina, el clítoris i la seva caputxa, l’orifici per fer pipí…
La nostra cultura segueix encara sostenint el tabú de la virginitat: tenim interioritzat en el més profund del nostre inconscient que la visió, l’exposició dels genitals femenins per més infantils que siguin són més susceptibles d’induir la mirada eròtica i excitant de la sexualitat masculina imperant, la temptació de l’abús sexual, de la pederàstia… aquest fantasma, a les nenes –a les dones–, ens sobrevola i ens fa mal, ens discrimina des del dia en què naixem.
De manera conscient podem donar a la mirada del genitals masculins una dosi de tendresa on habitualment ha primat la picardia i la ironia, però en el més profund podem sentir una subtil i profunda sensació d’enveja: la que el petit en podrà gaudir, lliure dels patiments de la sexualitat femenina. Sincerament, alguna dona no coneix aquestes actituds de picardia, d’ironia o aquest sentiment d’enveja? És necessari que la tendresa prengui possessió de la mirada tant dels genitals femenins com dels masculins per tal d’accedir a unes relacions integrals més humanes.
El naixement és un moment clau per iniciar un tracte d’igualtat en el reconeixement dels genitals masculins i femenins per poder superar tabús que ens porten al silenci, a la falta d’acompanyament en el descobriment de la sexualitat, especialment de les criatures amb genitals femenins. Una absència que també poden notar les criatures amb genitals masculins, però en menor i diferent mesura i manera.
A nosaltres no ens ho van explicar
Que les teves filles, que els teus fills, no hagin de dir el mateix. Aquest reconeixement, des de l’inici, de la seva genitalitat, aquesta mirada als seus genitals, la descripció detallada en anomenar-los, en dir les paraules exactes, facilitaran tenir una continuïtat al llarg de la primera infància i el seu creixement posterior fins l’adolescència sense interrupcions.
Potser aquí rau una de les moltes claus encara per descobrir d’aquest acompanyament fins a l’adolescència, l’etapa en què les criatures maduren cap a la seva pròpia fertilitat en l’aspecte físic, emocional i social, en la que descobreixen el món més enllà de la família i de l’escola.
Probablement aquest reconeixement i aquestes paraules des de l’inici de la vida possibilitin el diàleg –trencat o mai iniciat– entre mares i criatures, entre una
generació i la següent. En realitat, a totes ens ha faltat i, de ben segur, l’hauríem desitjat. Totes les persones hem experimentat aquest buit, aquesta carència, la falta de complicitat, de confidencialitat entre mares i criatures. I sort que podem comptar amb valuoses excepcions que confirmen la norma i la possibilitat d’una realitat diferent.
No ha resultat fàcil per a moltes de nosaltres no haver observat amb gust i autoestima els propis genitals, amb confiança i respecte, fins i tot diria amb “orgull”, com han pogut fer majoritàriament els adolescents i adults de sexe masculí.
La falta de relació amb la zona genital del nostre cos crea un abisme: ens deixa sense paraules per poder-la anomenar amb tranquil·litat i amb estima. Les criatures aprenen, a través de la nostra actitud, l’existència d’un buit no anomenable en el seu cos. Creix dia a dia el silenci.
Que el diàleg no s’aturi
Quan arriba la pubertat i els canvis s’anuncien inevitables, desitjem comunicar-nos amb les nostres filles i fills, anunciant-los els canvis imminents i al mateix temps volem que ens tinguin confiança perquè ens puguin demanar ajuda en cas que ho necessitin. La necessitat de comunicar-se amb la encara es fa més notòria, per què la nena es senti acompanyada davant de possibles problemes. Però arribada aquesta edat el diàleg mai iniciat es fa més difícil de començar.
Els nens, en la seva majoria, senten també aquest silenci en la comunicació amb el pare i amb la mare, o amb la família en les seves diferents composicions, però no senten tan profund el buit de la falta de mirada i de paraules que donen valor als seus genitals. L’entorn cultural i social els tenen més presents encara que sigui d’una manera distorsionada. Si els genitals tenen característiques especials o si la identitat de gènere de la criatura es va configurant diferent a la sexual, la necessitat d’acompanyament, d’atenció i de diàleg, és encara més important i necessària.
Si ens decidim a acompanyar les noves generacions en el reconeixement i l’estima de la seva genitalitat segurament sorgiran canvis en les seves vivències més íntimes i en la cultura que ens envolta, i podrem donar lloc a noves relacions entre totes les persones.
Avui, coneixent només el nostre bagatge, no podem ni tan sols imaginar-ho. Cada canvi, per petit que sigui, crea condicions pel proper. Així neixen noves realitats.
Deixa un comentari