Organista titular de la catedral de Solsona, el terrassenc Roger Félez, guitarrista de jazz, llança el seu primer disc amb 19 anys

No Comment

Pep Valenzuela

En poques setmanes en Roger Félez, músic i compositor, publicarà el seu primer disc, La estación del Norte, un treball molt influenciat per la música new age i la world music. Combina aquest vessant creativa amb l’orgue a la catedral de Solsona, del qual és titular, i els concerts de blues amb el quartet egarenc Four against the Blues. Un bon recorregut, més si es considera que només compta amb 19 anys, de forma que anuncia un gran futur.

Nascut a Terrassa el 2002, en Roger sempre ha viscut a prop de l’estació del Nord, un fet que sempre ha tingut una certa influència en totes les seves obres. Amb 4 anys començà a estudiar CEM (Centre d’Estudis Musicals), als 8 inicià l’estudi del primer instrument, un acordió, durant dos anys a l’Aula de Música de Terrassa, amb Juan Carlos García. Amb la descoberta d’un dels que han estat principals referents, en Mike Oldfield, decidí canviar l’acordió per la guitarra. Als 10 anys, per tant, atacà la guitarra clàssica, de la mà de José Maria Rubio; i amb 13 la guitarra elèctrica, amb Moisès Solé, un camí que el porta cap a la seva professió actual, guitarrista de jazz.

Com diu la cèlebre cançó del Rubén Blades: «si naciste pa martillo del cielo te caen los clavos». Efectivament, als 18 anys, el pare i la mare li fan costat i començà estudis professionals al Liceu, a l’aula de jazz i música moderna, tot mantenint l’aprenentatge amb el mestre Moisès Solé.

Sempre ha viscut a prop de l’estació del Nord, un fet que sempre ha tingut una certa influència en totes les seves obres

«El primer concert en pla professional el vaig fer fa 3 anys i ja no he parat». Amb diverses formacions i provant diferents formats i estils, afirma que encara continua cercant. En tot cas, no es considera un músic d’escenari, «soc més de treballar en ambient d’estudi, i prefereixo sempre un ambient més rural, com ara Solsona», declara en conversa amb Malarrassa. Allà tenen una segona residència on es porta tot l’equip, a més de ser lloc i oportunitat per a l’exercici de l’orgue.

Efectivament, en Roger Félez és organista titular de la catedral de Solsona, una plaça que va aconseguir recentment, després de la jubilació de l’anterior. Aquí és on ell treu pols als coneixements de teclat apresos amb l’acordió i els recupera davant l’oportunitat. Explica que des dels 5 anys ha anat a missa allà, «no tant per la part creient sinó més aviat per escoltar l’orgue». Allà, relacions personals i musicals el facilitaren l’accés a l’orgue. Normalment, acompanya els cants de la litúrgia, i en determinats moments, com la comunió o tota la part de l’ofertori, fa improvisació o repertoris específics, per exemple d’autors francesos del segle XVIII, barroc, que considera «bastant virtuosos, alguna peça de Bach també».

Confessa que aquesta part de teclats l’ha fet «forma quasi autodidacta, a partir del que tenia, que no era molt». Però va anar ampliant a poc a poc, explica, fent una mena de similitud entre la guitarra i el teclat, que són instruments bastant diferents, però la forma de pensar els fa connectar.

Aquesta combinació d’estils, continua explicant, «enriqueix, i tot el que es va aprenent et fa anar creant un estil propi». Les referències i inspiracions més importants pel Félez són el Mike Olfield, en Pat Metheny, a la guitarra sobretot; Fran Gambale, guitarrista de la Chick Corea Elektric Band. Pel que fa a piano, segueix molt l’argentí Lito Vitale i Vangelis; també formen part d’aquestes fonts el rock dur, «sempre he estat fanàtic de Yes, Rick Wakeman… influències importants en el que faig».

Amb 12 anys va començar a gravar peces amb guitarra, de manera que va anar aprenent i perfeccionant les tècniques de gravació, sempre a casa, on té un equip. «Pot sembla molt», s’explica, «però sempre he invertit absolutament tots els diners que tenia a les meves mans en música. Diners que jo anava estalviant i guanyant per compte propi». D’altra banda, des de fa alguns anys, la font d’ingressos és el treball com a músic.

A banda les citades gravacions, des de fa un parell d’anys encetà treball amb composicions més simfòniques. Abans havia fet peces curtes, algun rock and roll, acústic, blues. Material guardat que, pensa, «en el futur, potser puc regravar». La decisió de gravar el primer disc, ja en l’etapa més orquestrada, la prenc quan, després d’adquirir un sintetitzador que sempre havia volgut, «vaig gravar la meva primera demo, i vaig tenir la sort de poder-li enviar al Lito Vitale i això va ser el motor». La coneixença del Vitale, va ser per messenger, a qui va enviar algunes peces i a partir de llavors sorgeix aquesta relació.

Els temes del disc els defineix com a new age i world music, amb flautes de pan, percussions africanes i altres estils

Félez explica que per arribar al producte actual, el disc a punt de sortir, va necessitar un any de pura investigació de quins materials feia servir el Vitale, quins sons, com aconseguia totes les seves atmosferes sonores. Va comprar també el mateix equip que ell portava en els anys 80, «que ara és bastant assequible», aclareix. El disc té molta influència de Vitale, «tirant cap a plagi», bromeja.

Parlem de La estación del Norte. Va decidir aquest nom en castellà per defugir la identificació directa amb el lloc i perquè així «sona com més místic», matisa. Els temes els defineix com a new age i world music, amb flautes de pan, percussions africanes i altres. El treball ja podria estar al carrer, comenta, «però alguns detalls no m’acabaven de convèncer, jo soc molt perfeccionista i fins que no considero que la reverberació dels tambors no és exacte com jo la vull sentir, doncs no. A més, quan descobreixo nous sons que m’interessen, els miro d’incorporar, potser de cada tema he fet tres versions diferents».

A principis de juliol, en el cicle Jazz a la fresca, al pati de la Cava, l’altra versió Félez, un concert amb el grup Four against the Blues. Un perfil aquest que desenvolupa amb talent. «El meu instrument principal és la guitarra, tinc més facilitat», argumenta, i afegeix «però pujar a l’escenari no em satisfà del tot, perquè tinc aquesta mania del so i sempre estic produint i em sembla que en directe mai sonarà bé, com a mínim pel meu gust, i sempre pateixo».

En tot cas, sempre treballa amb aquest grup i molt bé. Els bolos, a més, l’ajuden a comprar equip nou i poder fer altres coses. Com ara col·laborar amb altres músics amb feines de producció o gravació.

D’altra banda, espera que La estación del Norte pugui ser una mena de trampolí cap a les bandes sonores, «que entrarien dintre d’aquest estil orquestral, new age», comenta. Espera una oportunitat de fer la banda sonora per a algun curtmetratge.

Finalment, ja prepara un segon treball, pel 2023. Sempre que acaba un treball ja pensa en què farà després: «normalment, solen ser dos anys de feina per fer-ho bé», assegura. A més a més, en aquesta ocasió es tracta d’una data límit per tal de poder estrenar el disc amb un equip especial de cara a la restauració de l’orgue de la catedral de Solsona, que ara mateix s’està restaurant. «En el concert inaugural m’agradaria tocar música meva i fer-ho amb una orquestra real».

Related Articles

Deixa un comentari