Cartell original de convocatòria-anunci del concert

El 7 de febrer de 1971, el cantant dels Estats Units feia el primer concert a l’Estat espanyol a la ciutat de Terrassa, una fita cultural i política històrica a tenir present

Un concert de solidaritat amb les persones preses pel franquisme

Diferents grups han promogut activitats de commeració del concert del considerat pare de la música folk a Terrassa, fa 50 anys. Les condicions d’emergència sanitària han impossibilitat, com en altres casos, fer les activitats que s’havien previst, així com dificultat d’arribar a acords més importants. La placa de memòria i record es col·locarà el 14 de març vinent. També es duran a terme altres activitats, de les quals s’informarà. En aquestes pàgines publiquem articles d’en Josep Maria Font, que va estar en l’organització de l’acte que, com ell mateix recorda, va ser possible gràcies a la connexió personal d’en Pete Seeger i el cantant i poeta Raimon. També apareix un escrit d’en Joan Grané, assistent al concert i avui encara animador d’un grup de seguidores de la vida i obra del cantant. Per la seva part, CCOO, que va tenir una participació important en aquells moments, junt amb entitats de la memòria històrica, fan una nota de recordatori i anuncien la col·locació de la placa

Pete Seeger amb el seu banjo. El text en català és una intervenció del grup de Petit Grup de Seegerinas

Fa 50 anys, Pete Seeger va actuar a Terrassa

Josep-Maria Font i Gillué

Era la tarda del 7 de febrer del 1971 al Pavelló d’Esports de la Sagrada Família (avui Sferic). Semblava que vivíem els darrers anys del franquisme, que s’anava afeblint, però signant i executant sentències de mort. Ciutadans demòcrates de tots els àmbits feien de falca obrint pas al que hem anomenat Règim del 1978. Des del 1969, a Terrassa, amb el suport de ben diverses entitats compromeses socialment i cultural -llibreria L’Àmfora, Òmnium, Amics de les Arts i JJMM…-, s’organitzaven recitals de la nova cançó catalana, que vindicaven l’absent democràcia i justícia social, i la tan maltractada llengua i pàtria. Tots aquests recitals eren per recaptar diners, que es lliuraven al clandestí Comitè de Solidaritat amb els Presos.

En aquest context, el cantautor Raimon ens planteja muntar un recital amb el folksinger Pete Seeger, fruit d’una proposta que li havia fet en una recent estada seva als EUA, on va dur a terme alguns recitals al seu costat. I aquí neix, ara sí ara no, el recital a Terrassa -se’n planejava un al País Basc, a Sant Sebastià, i també a Andalusia, a Sevilla, i a Catalunya, on hi havia dues possibilitats, Barcelona o Terrassa, fins que al llarg de deu dies la proposta finalment es concreta i, a cuitacorrents, som-hi.

Assumeix l’acte Cáritas de la parròquia de Sant Llorenç, vinculada amb el Comitè abans esmentat. No en va, molts dels empresonats eren obrers d’aquell barri i d’altres de Terrassa i de fora, i coneixien, sabien i patien les necessitats de les seves famílies. Val a dir que allà hi havia un equip de capellans, i de laiques i laics, molt postconciliars i compromesos, fet que es donava en algunes altres parròquies perifèriques i populars, com la de Sant Cristòfor, a Ca n’Anglada.

Pensàvem que seria tot un èxit si hi venien 2.000 persones. Va despertar tantes expectatives que vam haver de posar a la venda una segona remesa d’entrades fins a arribar a la capacitat completa del pavelló, 3.098 entrades. Hi va haver una autèntica allau de peticions d’arreu i es van exhaurir. La premsa se’n va fer ressò: Tarrasa Información, El Correo Catalan, La Vanguardia, Diario de Barcelona, Oriflama, la revista Disco expres i d’altres. Van ser dies de tribulació i neguit en la seva organització. Les entrades anaven de 30 a 200 pessetes, segons si eren de graderia o de cadires de pista.

La policia municipal ens va dir que seria allà per controlar que tot anés bé. A l’hora de la veritat van comparèixer només els grisos (la policia armada), que a peu i a cavall, i només amb la seva presència, ja intimidaven els qui hi venien, molts cotxes i alguns autocars, de Vic i de Girona van dir, molta gent de Barcelona, Lluís Llach, Ovidi Montllor i Quico Pi de la Serra, entre tants i tantes. Cues als accessos, que eren, tal com són avui, dificultosos i estrets. El públic, els qui tenien entrada i els que no l’havien aconseguit, va trencar els controls i hi va haver desori. Un anònim Z-2 va encapçalar articles a Tarrasa Información amb aquests respectius títols: “Viva el follón bien organizado”, “Organizadores desorganizados” i “No se exciten por favor”, aquest darrer davant una resposta que va fer Cáritas donant explicacions. Z-2 suposem que era J.V. -probablement es tractava d’un tal Valenciano en tots dos casos-, que deia, entre altres coses: “No comprendo como en un local que cuenta con un aforo aproximado de unas tres mil personas, pueda tragarse por las buenas a dos o tres mil persones más”…“No comprendo qué clase de arte es el que se puede admirar y disfrutar cuando se está apretujado como en un tren borreguero. No entiendo cuál es el sentido de organización que tienen los que, organizado el acto, se dedican a embolsarse el dinero y a olvidarse de sus deberes y sus responsabilidades. No entiendo que un espectáculo que se dice organizado a beneficio de Cáritas, tenga tan poca caridad con el público que lo secunda”.

El recital transcorregué sense més incidents que el de l’accés al pavelló. Algun vidre de la porta d’accés trencat i cap detingut, tot un èxit podem dir. La premsa també se’n féu ampli ressò i avui són molts els d’aquella generació que recorden l’acte com un espai de llibertat emotiu i vibrant.

“Va despertar tantes expectatives que vam haver de posar a la venda una segona remesa d’entrades fins a arribar a la capacitat completa del pavelló,
3.098 entrades. “

Raimon va fer una breu introducció i tot seguit va aparèixer Pete Seeger acompanyat de Jordi Llopart, estudiant d’econòmiques que havia residit als EUA i que va fer de traductor de les introduccions que feia Pete. Inicià el recital amb Guantanamera, que “va ser escrita per un home a l’exili; tots nosaltres estem a l’exili ara, en el present i en el futur”, va dir en Pete -oracle i profecia? Seguí amb Wimoweh, El desembre congelat, Little boxes, Last train to Nuremberg…, i acabà amb el We Shall Overcome. Una trentena de cançons d’arreu del món van ser cantades, moltes corejades pel públic, un respir de llibertat en aquella llarga dictadura de la qual encara no ens hem desempallegat.

No és difícil emmarcar el recital en la història: el desembre del 1970, Consell de Guerra a Burgos contra setze militants d’ETA, manifestacions arreu de l’Estat que, junt amb les pressions internacionals, aconsegueixen commutar les penes de mort; el novembre del 1971, 1a sessió de l’Assemblea de Catalunya a la parròquia de Sant Agustí a Barcelona; el març del 1974 és executat Salvador Puig Antich; el novembre del 1975, mor el general colpista i dictador Francisco Franco; el 1976, al mateix pavelló esdevingut multicultural, el PSUC celebra el seu primer míting multitudinari.

En aquest context i el propi de Terrassa, que era una plaça forta del moviment antifranquista, encapçalat pels obrers de les grans empreses de l’època -Fontanals, Aymerich i Amat, Sala i Badrinas, AEG, Saphil, Agut i algunes altres-, van conformar sengles nuclis sindicals CCOO, UGT i USO, que mantenien viva la flama de la llibertat. Entitats com Òmnium, Amics de les Arts i el CIC també van excel·lir en la seva inqüestionable lluita antifranquista d’aquells anys a favor de la democràcia i Catalunya, que quaranta anys de franquisme s’havien esforçat a destruir, i malauradament, encara, fins avui amb el maldestre Règim del 1978 que no ens deixa, i en fa més de vuitanta des del cop d’estat del dictador.

Aquesta és la crònica d’aquell històric recital d’un home senzill, antibel·licista, defensor dels drets humans i de la preservació del planeta.

Avui, 50 anys després, estaria bé deixar-ne constància i record amb una placa commemorativa a la cantonada dels carrers de Faraday i Watt, en agraïment també a totes i tots els qui van fer possible el recital en aquells anys de clandestinitat perillosa i penal. La Filmoteca de Catalunya ha fet un documental que espero que ben aviat puguem veure i gaudir.

I acabo fent una crida a tots els qui puguin tenir-ne enregistraments i fotografies. Desafortunadament, no ho vam tenir en compte en aquell moment. Si us plau, feu-nos-ho saber a fundacio@torredelpalau.org.

Portada especial de la principal revista musical del país en l’època ‘Disco expres’

La placa commemorativa del concert d’en Seeger es col·locarà el 14 de març

El “Petit Grup de Seegarians” i CCOO volen reivindicar la memòria de Pete Seeger, amb motiu del 50 aniversari del concert que es va fer a l’SFERIC de Terrassa.

Tal com s’explica al llibre El Combat per la Llibertat. Memòria de la Lluita Antifranquista a Terrassa (1939/1979) a les pàgines 427/428, milers de persones (a prop de quatre mil, es diu) es van desplaçar fins a la ciutat de Terrassa (moltes d’elles no van poder entrar) per escoltar el cantautor nord-americà Pete Seeger, un activista present a totes les lluites del seu país contra la política exterior del Govern dels EUA (intervenció a Vietnam i suport a cops d’estat i dictadures com la nostra).

Pete Seeger, que va néixer l’any 1919 i ens va deixar el 27 de gener de 2014, encara va poder participar el gener del 2009, amb 90 anys, a l’acte de presa de possessió de Barack Obama a les escales del Capitoli de Washington.

Tota l’obra de Pete Seeger, el seu mític banjo i la música folk, exercint de poeta i cantant, està molt vinculada al seu compromís social i la lluita pels drets humans. Pete Seeger, es reclamava antifeixista, internacionalista, feminista i ecologista.

El recital a Terrassa del 7 de febrer de 1971) es va organitzar amb la col·laboració de capellans progressistes i del mateix Raimon, que van facilitar les gestions. Terrassa La Roja tenia una projecció internacional per les seves lluites obreres, sindicals i veïnals, amb moltes persones represaliades, processades i empresonades. Es van recollir més de 327.000 pessetes que van anar a parar als comitès de solidaritat.

Pròximament, el diumenge 14 de març, el Grup Promotor i CCOO, tenen previst posar una placa de recordatori d’aquest fet. Amb un text similar a aquest i una imatge del músic. Pròximament s’informarà de les activitats que acompanyaran aquest acte divulgatiu.

“En aquest pavelló ara fa 50 anys (7 Febrer 1971) i feu un concert el músic i activista considerat Pare de la Música Folk, Pete Seeger, lluitador incansable per a la Pau, la Classe Obrera, La No Segregació Racial, l’Ecologia i totes les Causes Justes i amb una especial dedicació vers els Infants.

Aquesta placa vol ser un record d’aquest fet Històric i un homenatge a la seva persona al seu treball i a la seva esposa Toshi imprescindible companya .

Així com també un reconeixement a tots els que  aleshores ho varen fer possible.”

Cartell interior publicat per la revista musical ‘Disco expres’

Música, lluita i compromís

Joan Grané, Membre del Petit Grup de Seegerians

Som un grup de gent enamorats d’en Pete Seeger des de ben jovenets i no hem deixat d’estar-ho mai. Per a nosaltres la música folk no ha estat mai una moda d’un temps determinat, si no una música i una forma d’expressió tan vàlida i tan útil abans com ho és ara. En Pete ha estat i és un exemple per a nosaltres.

Honest, proper a les persones, lluitador incansable per la Pau:

Ho veiem amb cançons com Què s’ha fet d’aquelles flors, L’últim tren de Nuremberg, Waist Deep in the Big Muddy, Bring them Home…

L’estima molt especial vers els infants, d’ells deia que era el seu públic ideal. Té enregistrats una quinzena de discs dedicats a ells.

El compromís amb la lluita de la Classe Obrera, discs com: Cants dels Sindicats Americans, American Industrial Ballads, Cançons de la classe Treballadora, Cançons de lluita I llibertat, El llibre Historia del món obrer en fotos I cançons, les seves cantades amb els seus companys dels Almanac Singers, en trobades sindicals i manifestacions…

La solidaritat, quants concerts no ha fet gratuïtament arreu del món per tot tipus de causes justes. El concert a Terrassa és un exemple clar. També el disc enregistrat a Londres amb cançons obreres i amb tots els drets i diners obtinguts destinats als miners anglesos en la llarga i dura lluita contra les polítiques de la Thatcher.

La defensa dels drets civils dels afroamericans i en contra de tota mena de racisme, implicat totalment en aquesta lluita al costat d’en Martin Luther King, com la Joan Baez, en Guy Carawan i d’altres. D’aquí en surt la gran We shall Overcome.

L’ecologisme, en un moment en què ningú en parlava, ja es va preocupar per aquest tema. Crea una cooperativa, construeixen un vaixell de vela que travessa el Hudson fent concerts i recollint diners per a la neteja del riu amb un èxit important de recuperació d’espècies de peixos que havien desaparegut, aigües més netes, manteniment del vaixell… Aquesta cooperativa o associació continua funcionant, gràcies a l’aportació important de voluntaris, Sailing down my Golden River és una molt bonica cançó sobre aquest tema.

Senzillesa, tota la vida vivint en una casa de troncs construïda amb les seves mans al costat del Hudson, amb l’ajut dels amics que el visitaven. Hi va viure 10 anys sense llum ni aigua.

Música, ens va donar a conèixer cançons d’arreu del món, i ens va ajudar a conèixer i estimar les nostres. Gran músic, únic per a fer cantar la gent, virtuós del banjo de 5 cordes, quants no vàrem descobrir aquest instrument gràcies a ell! Dominava altres instruments com la guitarra de 12 cordes, diversos tipus de flautes, mandolines, mestre del timbal d’acer, culleres… Tant tocava una balada, un espiritual, un blues o adaptava una peça clàssica per al banjo.

Podrien parlar hores i hores d’en Pete, però em temo que aquí ja no hi cabria. Per als que ja el coneixeu no sé pas què us puc dir, i els que no, esperem que us hagin vingut ganes de fer-ho.

Tots aquests són alguns dels motius de l’enamorament. Volem dir-vos que fa uns quants anys que aquest petit grup de seegerians ens trobem almenys un cop l’any, parlem, cantem, passem alguna pel·lícula sobre en Pete, filmació d’algun concert, documentals… i així el mantenim present.

El 7 de febrer és un dia molt especial per a nosaltres, farà 50 anys del seu concert al Pavelló de la Sagrada Família. En aquell moment ens va semblar un fet increïble. No ens ho podíem creure. En Pete Seeger a Terrassa? Ràpidament vam córrer cap a l’antiga llibreria L’Àmfora per adquirir la nostra entrada.

Voldríem amb aquest article recordar aquest esdeveniment i que també fos un petit homenatge a la seva persona.

Aquest “Petit Grup de Seegarians” ja fa molt de temps que treballa amb la idea de fer un homenatge a en Pete Seeger posant una placa recordatòria d’aquest fet històric en el lloc on hi feu el concert, el Pavelló de la Sagrada Família (l’ Esferic) i algun altre acte que ja donarem a conèixer. Ara ja podem anunciar que el mes de març amb el suport del sindicat de CCOO, el qual agraïm ja podrem fer l’acta de col·locar la placa. Donarem la informació, dia i horari tan aviat com sigui possible.