Vincenç Villatoro, Màrius Massallé (president de la Fundació Torre del Palau) i Xavier Sierra
Vicenç Villatoro presentà el seu nou llibre Les flors de maig. Dietari del jardí confinat (editat per la Fundació Torre del Palau), un document que deixa constància de com l’autor va viure els dies de pandèmia des de la seva casa de Matadepera. Un volum de 90 pàgines que vol ser alhora una lectura amena i un testimoni per a la història.
A l’acte de presentació participaran l’autor del pròleg, Xavier Sierra Valentí, de la Reial Acadèmia de Ciències Mèdiques, i l’autor.
Vicenç Villatoro (Terrassa, 1957) és un escriptor, periodista i polític català. Com a escriptor ha publicat especialment llibres de narrativa, alguns dels quals s’han traduït al castellà, l’alemany, el francès i l’italià. Ha publicat també obres de poesia, assaig d’actualitat, memorialística i narrativa infantil i juvenil.
Publiquem, a continuació, el text que va llegir el Dr. Xavier Sierra i Valentí a la presentació, celebrada a la Factoria Centre Cultural el dimarts 28 de novembre.
Presentació de Les flors de maig. Dietari del jardí confinat
Xavier Sierra Valentí
En primer lloc vull agrair a la Fundació Torre del Palau i a l’autor del llibre que m’hagin fet l’honor de permetre’m escriure el pròleg d’aquesta obra. Ha estat per a mi una gran satisfacció no només per la relació personal que mantinc amb Vicenç Villatoro des de fa molts anys, sinò també per ser un admirador de la seva literatura des dels seus inicis.
Un pròleg no és més que una introducció, una forma de situar l’acció que després desenvoluparà l’obra. I això és el que em van demanar: que contextualitzés el temps en el que es desenvolupen els records de l’escriptor. Perquè aquest llibre és un dietari: un record de com va viure el protagonista el mes de maig de 2020, un testimoni del confinament causat per la pandèmia de COVID-19.
La primera pregunta que em vaig plantejar és si realment calia recordar uns fets tan recents. Tots els que esteu aquí vau viure aquests fets fa menys de quatre anys. Calia doncs recordar fets tan propers? Després de pensar-m’ho una mica vaig arribar a la conclusió que sí. La memòria té estranys mecanismes i tendeix a oblidar tot allò que no ens és plaent o tot allò que és estrany, que modifica la nostra vida habitual. El confinament va ser un temps diferent, sovint difícil, una època singular i diversa per a tots nosaltres. I malgrat que fa molt poc temps que el vam viure, els nostres records van quedar esvaïts, dispersos, com si un estrany núvol els haguès difuminat.
L’interés fonamental de Les flors de maig és que és un testimoni d’un temps excepcional. Villatoro comparteix amb nosaltres un dietari, en el que comenta com va ser el seu dia a dia en un temps en que el temps quasi va desaparèixer. La lectura, el cinema, l’observació de la naturalesa del jardí, les ocasionals escapades al bosc amb convivents i familiars es van convertir en el principal argument. També ens fa arribar la tristesa de no poder acomiadar als amics morts, als èssers estimats en la solitud de l’hospital, sense que ni una mà amiga els pogués acompanyar.
Probablement, tots oblidarem aquestes circumstàncies cada cop més. Per això recordar com es va viure aquest temps és un certificat històric d’aquella època, que va durar 100 dies. I és un temps a recordar, pel que té d’importància històrica. Pels que ho vam viure i pels que vindràn més endavant. Les epidèmies modifiquen molt més la societat que les guerres o que les fams, tot i que com en l’Apocalipsi, sovint els quatre cavalls galopen plegats. Però si repassem la memòria col·lectiva, les epidèmies canvien molt el curs de la història. Penseu en la pesta negra del s. XIV que va acabar amb l’Edat Mitjana. O les epidèmies de còlera del s. XIX que van modificar laa canalització d’aigua o l’urbanització de les nostres viles. Hagués estat possible la conquista d’Amèrica sense la connivència de xarampió, verola o grip? I que va modificar més el món, la I Guerra Mundial o la coetània grip de 1918?. Els que ja tenim uns quants anys recordem l’irrupció de la SIDA i com va canviar tant la higiene de la sang com els hàbits sexuals. I crec que tots tenim clar que la pandèmia ha modificat de forma radical per sempre més el nostre món.
Realment, no tots vam viure igual el confinament. Per uns va ser un temps difícil, de convivència dura; per altres, potser per les seves circumstàncies va ser una mica més suau i suportable. Però per a tots va tenir una característica comú: en absència de treball, d’una activitat concreta, la noció del temps va desaparèixer, es va esfumar. I què és una vida sense temps?
En el curs del confinament, em vaig dedicar a escriure alguns poemes. Vull compartir avui amb vosaltres un d’ells, on expressava el que sentia en aquell moment:
Ara que el temps ja no és temps
que no sabem si el demà vindrà
com sol fer, puntualment,
a trucar a la nostra porta.
Ara que l’ahir s’ha esmunyit
com s’escola l’aigua dintre d’un safareig.
Ara que no sabem res del cert,
ni sabem si les hores
seguiran infantant minuts
o si els mesos, com mestres d’escola
seguiran tenint trenta dies a la classe.
Ara que l’esdevenidor
com una boira espessa
no ens deixa veure res.
Ara, quan ho hem perdut tot,
És quan sabem
que l’amor és l’única certesa.
Deixa un comentari