Eduard Garcia Vilanova
El diumenge dia 10 de març de 2024, la companyia terrassenca “Qollunaka Grup de Teatre” va oferir la representació de “Walimu”. Definir l’obra representada com una comèdia seria un error, com també seria definir-la com un drama o bé com una tragèdia, ja que té una mica de tot això. Per situar al lector, l’acció discorre en una trobada domèstica entre dos matrimonis que s’emplacen per parlar d’una baralla escolar dels seus respectius fills com a protagonistes, i a partir d’aquí es desencadena tota l’acció de l’obra, en un sol acte, i en un únic espai escènic; el que comença com una benintencionada vetllada de quatre adults amb ganes i interès per cercar solucions i ajudar-se recíprocament, desemboca, de forma abrupta, en un seguit de retrets sobre el paper de mares i pares en l’educació i formació dels respectius fills, i aquest és precisament un dels missatges que pretén transmetre l’autor al públic: on són els límits? Quin ha de ser el paper de mares i pares en la gestió de conflictes dels fills? Cal intervenir? És millor deixar que els nostres fills resolguin els seus problemes sense intermediaris? El fet de no fer-ho ens converteix en mals educadors?
Aquest és el dilema, i no té una resposta fàcil; nogensmenys la comunitat educativa es queixa sovint, i pràcticament sempre amb raó, d’aquest intervencionisme, moltes vegades malaltís, de mares i pares que responsabilitzen de forma sistemàtica als docents de la mala educació o del mal comportament dels seus fills i filles, quan, aquestes mancances, tenen el seu origen en el nul o inexistent esforç educatiu que reben a la llar familiar: tal com es deia al programa radiofònic “El submarí” just abans de la representació: els nostres fills han d’anar a l’escola educats de casa, l’escola només ha de ser un complement.
Dit això, i parlant del que vàrem poder presenciar diumenge a la Sala Crespi, la companyia “Qollunaka” ens va oferir una representació d’aquest text de forma impecable i implacable; el quartet d’actrius i actors ens varen regalar una interpretació d’alt nivell en la qual cap personatge destaca per damunt de l’altre, ja que cadascun defensa el seu paper i ofereix a l’espectador el que s’espera de cada personatge, no hi ha desajustos interpretatius, cada actor o actriu brilla i té els seus moments de lluïment en una obra de caràcter marcadament coral: la Marga Cervelló, en el seu paper d’“Ana”, gravita entre la figura inicial d’executiva agressiva fins al seu paper final de dona feble i carregada de dubtes; la Mariona Linares, “Marina”, amfitriona i mare de la suposada víctima, ens regala una actuació en la qual convergeix una tendresa inicial amb una evolució “in cescendo” que fa que surti el pitjor del seu personatge; el Xavi Tomàs “Joan”, fa una caricatura d’aquest pare absent, més preocupat per la seva feina i que banalitza i treu importància a tot el que no sigui la seva feina o el seu progrés personal, i finalment en Miquel Escoda “Tomàs”, fa evolucionar el seu personatge des de l’absoluta empatia amb tots i cadascun dels personatges, fins a desembocar contra tots i cadascun d’ells, fins i tot la seva pròpia parella.
El primer gran encert d’aquesta proposta rau en l’encert dels límits imposats per la direcció, límits en no caure en l’error fàcil de l’histrionisme, del crit fàcil i de l’esperpent, perquè la credibilitat dels personatges es troba precisament en aquesta contenció en la interpretació i en el fet de no caure en el recurs fàcil i, repetit en excés, de la hipèrbole; això és molt fàcil de dir, però portar a escena aquest text amb tots aquests condicionants no és tasca fàcil, ja que precises d’uns actors que ho entenguin i que ho facin possible i, per damunt de tot, creïble, i aquest es el segon gran encert d’aquesta proposta: comptar amb uns actors amb un alt grau de complicitat entre tots ells i que regalen als espectadors un grandíssim espectacle: enhorabona de tot cor.
Ja he apuntat anteriorment l’encert en la direcció, i em repeteixo d’altres cròniques que he fet, tant en aquesta edició del ciutat de Terrassa com en anteriors: quan el ritme escènic i el treball de grup destaca, és perquè darrere hi ha un bon treball de direcció, feina de direcció que, a voltes passa desapercebuda, però que en aquest muntatge cal destacar, i en aquest cas la direcció bicèfala de l’Angeles Peinado i l’Òscar Garcia ens ha regalat aquest petit i gran muntatge; val a dir que a aquest modest cronista les escenografies innecessariament recarregades d’elements que no aporten res al relat escènic no m’agraden gens, i en el cas que ens ocupa ens trobem precisament amb el que crec que interessa: una escenografia amb pocs elements, però en el que tots tenen el seu paper: el quadre d’en Floreal Soriguera “el Suri”, que ens introdueix en el món suposadament intel·lectual i compromès amb la cultura de la parella amfitriona, la peixera on finalment i “fatalment?” va a parar el mòbil del Joan, la gàbia buida del “Dentetes”, el gerro amb les flors que finalment acaben per terra, i com a colofó i punt final, el contestador automàtic amb el missatge que posa fi a l’obra, que no reproduiré per no fer “espoiler”, però que situa a tots els personatges davant del seu propi mirall.
I mentrestant el peix a la peixera com a únic testimoni mut de tota aquesta realitat, o irrealitat.
El ciutat de Terrassa continua el seu camí el cap de setmana vinent amb una doble proposta: disabte 16 de març a les 20 hores, “Improchef”, dels bons amics de la Inestable Ceretana de Puigcerdà, i diumenge 17 de març, a les 18 hores, PAM TEATRE, tanca i ofereix la seva darrera representació de “La nit de Sant Joan”, obra amb la qual han girat per tot Catalunya i fins i tot a Madrid, obtenint molts premis i nominacions: ambdues obres fora del concurs. Us esperem!!!!
Deixa un comentari