Títol: EL OTRO LADO DE LA ESPERANZA
(Toivon tuolla puolen)
Direcció i Guió: Aki Kaurismäki
Fotografia: Timo Salminen
Pais: Finlàndia (2017)
Comentari
Estem davant un film humil i càlid que reivindica les segones oportunitats. Rodat amb estil impecable i ortodox, o sigui aparentment senzill, sense pretensions ni efectes innecessaris, ens relata una història d’éssers humans de forma encertada, en què es recrea una atmosfera dickensiana, i amb una fotografia esplèndida, que per uns moments ens alleuja i en d’altres ens constreny l’ànima per la seva nuesa de plantejament.
Europa no ha estat capaç de respondre col·lectivament a les crisis humanitàries de proporcions gegantines que estem vivint aprop de les portes de les nostres fronteres, ja siguin les portes del sud com de l’est o sud-est. Sembla que no hem sigut capaços de desenvolupar polítiques de solidaritat. Tot plegat és un reflex del bel·licós llegat o herència de segles passats.
Els protagonistes d’aquest film són tots els perdedors supervivents de la societat, ja siguin d’on siguin. Novament el cine de Kaurismäki es rebel·la com un implacable reflex del nostre món però, sobre tot, com un remei infal·lible contra el derrotisme.
Sinopsi
El director ens parla en clau de faula, l’atzarosa vida dels refugiats de zones en conflicte en el moment d’arribar a la suposada “Europa del benestar”. En aquest cas d’un sirià, que de forma accidental va a parar a Finlàndia. El director ens explica, sense caure en un discurs de to moralista del tot innecessari, les vicissituds i dificultats que ha de viure Khaled, que lluita desesperadament per trobar la seva germana, de qui va haver de separar-se durant la seva forçada i dramàtica migració.
Kaurismäki ens assenyala que en aquesta Europa regida per normes que obliden els drets fonamentals dels que habiten –ja siguin nadius o forans- l’única possibilitat d’aconseguir la llibertat rau en burlar aquestes normes, i desafiar la injustícia, tot desobeint-la amb rebel·lia humanista.
El film exhibeix una dilatada gamma de sensibilitats que conviuen en l’Europa actual. Comença per la indiferència burocràtica, segueix per la violència del ultranacionalisme i finalitza com el reducte social que empatitza amb el nou vingut. En el fons, Khaled és un d’ells, potser més pobre i desemparat, però també més valent i enèrgic.
Emili Díaz
Deixa un comentari