Títol: La propera pell
Nacionalitat: Espanya, Suiza (2016)
Direcció: Isaki Lacuesta i Isa Campo
Guió: Isa Campo; Isaki Lacuesta i Fran Araujo.
Fotografia: Diego Dussuel
Música: Gerard Gil
Intèrprets: Emma Suárez; Sergi López; Alex Monner; Bruno Todeschini
Comentari
Abans de res, hem de dir que aquest film té una poderosa i forta atracció. Aquesta està basada en una composició dual i polièdrica que va des de la memòria i l’oblit, el present i el passat, la veritat i la mentida, la innocència i la culpabilitat, la figura materna i la necessitat d’estimar i ser estimat, i també de la soledat i la companyia. Tot plegat, proporciona a aquesta pel·lícula un treball d’estructura i de dosificació en el muntatge d’una certa complexitat, que l’envolta i l’apropa a una atmosfera de thriller en la línia d’un anterior film d’Isaki Lacuesta de títol “Los Condenados (2009)”.
La Propera Pell és també una història entre dues aigües. Per un costat, es proposa captar de forma impulsiva i amb notable nervi el·líptic, la realitat d’un lloc i d’una gent, com si Lacuesta i Campo s’haguessin apropat a aquests paisatges dels Pirineus amb la intenció de documentar-se i recercar costums: l’hotel com a centre social del poble, les passejades a la vora del riu dels adolescents, la festa de la cacera, el torb que provoca l’aire fred i, per tant la necessitat d’escalfor i acostament dels cossos. Per altre costat, també es construeix una poderosa ficció com a motiu del doble com a centre, una narració clàssica sobre la identitat trencada que podria anar des de “El Doctor Jekyll i Mister Hyde” de Robert Louis Stevenson, fins a “L’altre (1972)” de Robert Mulligan, amb totes les diferències que es donen entre aquests dos títols. La Propera Pell és una pel·lícula d’horror metafísic, quasi hitchcockiana, una metàfora sobre els abismes de la identitat.
Sinopsi
La Propera pell és una pel·lícula sobre la memòria, sobre els records que no acaben de sortir a la superfície, potser perquè no volem que surtin, i sobre la manera en què aquests records formen una xarxa inextricable d’imatges –com les que apareixen en les “home movies” de la infància de Gabriel (Àlex Monner), que veuen Ana (Emma Suárez) i ell- que potser no sigui necessari desxifrar o gratar del tot per poder d’aquesta manera simplement viure.
En aquest retorn als orígens, en aquest trajecte cap el coneixement, Gabriel retroba una figura materna que també podria ser molt bé una amant: els dos directors filmen els encontres entre mare i fill, com si es tractés de fugides eròtiques o cites romàntiques, ja que contemplen la maternitat a la manera d’un cos a la vegada tendre i monstruós, allà on la carnalitat es fa refugi des del que s’intenta recordar.
I no és precisament això el cinema? En el seu intent de capturar d’una vegada per totes els mecanismes de la ficció, en la seva vocació de conte cruel sobre allò que som i allò que creiem ser, i també sobre les estratègies que seguim per aconseguir aixecar-nos d’entre totes aquestes ruïnes, “La propera pell”, finalitza versant al voltant de la reaparició espectral d’unes quantes imatges i en la forma i manera en què les interpretem. En una d’elles, el cos de Gabriel, ja en plena convulsió final, queda desenfocat front la nitidesa del paisatge que l’envolta.- Potser només siguem aquesta ombra, aquesta taca.- I potser aquesta pel·lícula inquietant i commovedora s’erigeix en demostració inapel·lable de que una ficció també pot contenir i esdevenir un assaig sobre si mateixa . I també a l’inrevés.
Sigui com sigui, aquesta condició bifront s’expandeix a la totalitat del film. Ana (una Emma Suárez, esplèndida) deu fer front a l’inesperat retorn del seu fill Gabriel (Àlex Monner, una revelació), desaparegut vuit anys abans entre les tenebres de la terra muntanyosa on viu.- Però cada vegada resulten més urgents els dubtes sobre si aquest noi és qui diu qui és, o és un impostor, un orfe que pretén trobar el seu lloc en el món en aquest paisatge abrupte.- Si a això s’afegeix que la vida d’Ana també està dividida entre dos homes, el seu marit mort i el germà d’aquest, Enric (Sergi López, en un dels seus papers excel·lents que ens té acostumats), un tipus primitiu i esquerp.
Rere el joc de parelles; mare-fill, dona-noi, esposa-amant, etc., les possibilitats duals de la pel·lícula són infinites i ens porten sempre a un conflicte primari que s’intenta solucionar mitjançant una violència soterrada i sempre latent que, de sobte, esclata en repetits enfrontaments.
Emili Díaz
Deixa un comentari