Autobiografia autoritzada
Neus Canyelles
Editorial Empúries, Barcelona, 2021
144 pàgines
Josep Anglada
Neus Canyelles (Palma, 1966) és gairebé una escriptora secreta per al gran públic de la literatura en català, malgrat haver guanyat nombrosos premis i tenir l’elogi unànime de la crítica especialitzada. Alguns ho atribueixen a la seva timidesa i al fet de viure a Mallorca, cosa que fa que la promoció de la seva obra sigui escassa. Però probablement la raó última del seu lloc marginal a les lletres catalanes estigui a la naturalesa mateixa de la seva escriptura: una valenta i obsessiva manera de parlar d’ella, sense concessions, on la memòria no para de donar voltes sobre sí mateixa perfilant nous textos de les mateixes coses que li han anat passant al llarg de la seva vida.
El primer llibre de Neus Canyelles, que va guanyar el Premi Bearn de Narrativa de 1997, es titulava Neu d’agost. Un llibre de memòries. La darrera novel·la publicada el 2021 es diu Autobiografia autoritzada. Entremig, sis llibres més, dos de contes i quatre novel·les. —Tots vuit llibres són per sobre de la qualificació en termes de gènere literari— llibres de memòries i autobiografia.
Els temes que surten en tots aquests textos no són gaires i són sempre els mateixos: la infantesa feliç, els estius a la Serra de Tramuntana, els hiverns a una escola privada de Palma, les classes de piano, un amor secret (el qual novel·laria a l’excel·lent Cap d’Hornos, premi Ciutat de Palma de 2002), un amic poeta que va morir jove, la relació amb la germana i els pares, un matrimoni fracassat amb un músic cubà, les feines a l’editorial i al diari, i les influències literàries. Gairebé tot això ja hi és al primer llibre de 1998.
Com que l’autora va fer la carrera de piano, alguns comentaristes solen titllar de variacions aquesta insistència a la repetició temàtica. Això és una explicació fàcil i pràctica per analitzar uns fragments que, d’un llibre a l’altre, s’assemblen però no sempre coincideixen. La cosa potser és més senzilla i la pròpia autora n’ha parlat en alguna de les escasses entrevistes que concedeix: la imaginació està sobrevalorada, diu, «l’únic que jo tinc és memòria». Per tant estem davant d’una contínua reelaboració d’uns mateixos fets que, a mesura que passa el temps, es van modificant i que per tant ja són uns altres i necessiten ser descrits i reescrits una i una altra vegada. Per altra part, el propi subjecte que fa memòria ja també és un altre, i els records encara es tornen a modificar per aquesta via, tant la literalitat dels fets com les valoracions que se´n puguin fer. No perquè sí, el pròleg de Autobiografia autoritzada porta el subtítol de «en revisió permanent», i abans del capítol final del mateix text, n’hi ha un altre que es titula «Final (censurat per la pròpia autora)». Per tant, sempre són memòries, però condicionades per diferents factors, ja siguin biològics, ètics o culturals.
El primer llibre de 1998 és interessant perquè allí ja hi és tot i funciona com una mena de declaració de principis: «Escriure és tot quant tens i mai no serà tard», o sigui, la vocació literària. Una vocació que es pot exercir des de casa: “Estiu a casa. Al saló, perquè en ell hi cap tot el meu món». Un món que, en aquest primer text, inclou també el piano, que s’anirà esborrant mica en mica en els següents llibres. Un món propi, que salva: “L’hivern és aquí quan tots se n´han anat. Jo em quedaré a casa i escriuré». Una escriptura que s’imposa d’una manera gairebé imperativa: «Fins que no escric allò que sé que he d’escriure no em quedo tranquil·la. És el vaivé constant d’un pes a la consciència, és una obligació que no descansa». Un tancar-se en sí mateix que arrossega una mena d’spleen, una melancolia, que serà present després a tots els textos: «Cada vespre pense aquesta oració: encara que la vida deu ser infinitament bella, tant de bo demà no m’hagués d’aixecar i pogués estar dins d’aquesta habitació silenciosa i tancada. Però si se’m concedís alguna petició voldria recobrar la voluntat, una vella amiga íntima que jo sí tenia. Amen».
Aquest primer llibre, Neu d’agost, conté cinc contes intercalats, precursors del dos llibres de contes que vindran, Els vidres nets i altres contes de 2002, i Mai no sé què fer fora de casa, Premi Mercè Rodoreda de 2013. També conté moltes referències a les seves lectures i als seus referents literaris, a alguns dels quals els dedicarà llibres sencers: a Jean Rhys L’alè del búfal a l’hivern, de 2007, Premi lector de l’Odissea; i a Dickens La novel·la de Dickens, de 2010. El premi Mercè Rodoreda de 2013, Mai no sé què fer fora de casa està compost per setze peces reelaborades a partir de setze contes de setze autors diferents, entre els quals Txèkhov, Capote, Carver, Nabokov, Bukowsky, Carson Mc Cullers, Andersen, Maupassant, Dinesen, Ginsburg, Gogol, D. Parker, etc.
La vocació per l’escriptura portada a l’extrem, per un cantó salva, però per l’altre pot ocasionar problemes i ser viscut amb una certa angoixa: “Si fóreu vosaltres –no sé des d’on– qui em mostrareu els sons i posareu davant meu els mots, per què ara exigiu tot aquest sacrifici?». Els problemes mentals que portaran a l’autora a ser internada temporalment al pavelló psiquiàtric de l’hospital seran narrats de manera crua i irònica a Les millors vacances de la meva vida, de 2019.
Neus Canyelles, però, feliçment tira endavant i segueix lliurant textos a l’editor: «Considerar que escriure és ja per mi com una obligació que em produeix remordiment. I ja no vull viure si no escric».
(Totes les cites entre cometes corresponen a Neu d’agost. Un llibre de memòries.)
Deixa un comentari