[Xavi J. Prunera] Bascos i catalans

Pels qui no el conegueu, en Kepa Junkera és un músic i compositor basc de música tradicional qui ha destacat, sobretot, per ser un dels millors trikitilaris (acordionistes) d’Euskadi i per ser posseïdor, entre d’altres premis i distincions, d’un Grammy llatí al millor disc folk en directe l’any 2004.

Fins fa ben poc, però, he d’admetre que ni tan sols havia sentit parlar d’ell. De fet vaig saber de la seva existència arran del reeixit concert d’homenatge que aquest passat 12 de gener li va dedicar el Tradicionàrius barceloní al músic basc (retirat des del 2018 a conseqüència d’un ictus) i del que se’n va fer ressò un dels molts grups de facebook dels que formo part. Concretament, el dels Petits Cantors Catalans de Terrassa, un cor infantil en el qual un servidor cantava a principis dels vuitanta i amb el qual vaig tenir l’oportunitat de viatjar a Israel i a diversos punts d’Espanya. Entre d’altres, a Mallorca, Madrid, Àvila, Astorga, Santander i el País Basc.

El motiu pel qual aquest grup de facebook va fer difusió del concert d’homenatge al Tradicionàrius és perquè –tot i no recordar-me’n en absolut a nivell personal– el desembre de l’any 1982, en Kepa Junkera ja havia visitat Terrassa convidat pels Petits Cantors. I ho havia fet juntament amb un txistulari (flautista) anomenat Iñigo Urkullu (sí, sí, l’actual lehendakari basc), el cor femení Gure Ametsa Txiki i el grup de danses populars Eusko Goizaldi d’Alonsotegi (Bilbao).

El que sí recordo perfectament, en canvi, és que cinc mesos abans havíem estat els Petits Cantors els convidats pel cor Gure Ametsa a terres basques en un d’aquells intercanvis culturals tant típics de l’època. Jo només tenia catorze anys llavors però, tot i així, conservo un grandíssim record de la nostra estada a Alonsotegi, el poble natal del lehendakari Urkullu i bressol també, per què no dir-ho, d’aquell central tan combatiu i destraler de l’Athletic de Bilbao anomenat Andoni Goikoetxea.

Potser per això mateix, trenta-vuit anys després d’aquella breu i puntual convivència i gràcies a la màgia del facebook, alguns excantaires d’ambdues corals (el Toni, el Dani, el Joan o jo mateix per part dels Petits Cantors i la Igone, l’Ane o l’Arantza per part de les Gure Ametsa) hem pogut bescanviar aquests darrers dies a la xarxa tot un grapat d’entranyables records i anècdotes fruit d’aquelles llunyanes jornades basco-catalanes a Terrassa i Alonsotegi. Entranyables records i anècdotes que, de ben segur, no oblidarem mentre visquem.

Es tracta, potser, de nostàlgia? Complicitat musical? Empatia pura i dura? Possiblement, sí. Però jo crec que hi ha alguna cosa més entre bascos i catalans. Alguna cosa molt especial entre aquests dos pobles amb una llengua i una cultura paradoxalment tan diferents. Potser m’equivoco, però la nostra comuna qüestió identitària és, a parer meu, el factor clau d’aquest feedback, d’aquesta connexió tan potent entre els uns i els altres. Ser conscients que bascos i catalans som dues nacions sense estat propi uneix molt, sens dubte. I si a tot això li poses música, més encara.

Precisament per això en Kepa és tan estimat a Catalunya i precisament per aquesta raó ha estat aquí on li hem organitzat aquest merescudíssim homenatge. Dit això, moltíssimes gràcies pel vostre etern caliu i simpatia, noies del Gure Ametsa. I, sobretot, que et milloris, Kepa. O com deia el lema del concert, Kepa Aurrera! (Endavant, Kepa!)

Xavi J. Prunera