Cada dia que passa tinc més clar que l’escàndol del petó no consentit d’en Rubiales a la Jennifer Hermoso a la final del Mundial de futbol femení d’Austràlia no és més que la punta de l’iceberg d’un problema molt més greu que ni tan sols la consecució del Mundial per part d’Espanya ha aconseguit tapar. Potser per la majoria d’afeccionats aquest Mundial de futbol femení serà recordat pel gol de l’Olga Carmona a la final, però si ampliem una mica més el focus jo diria que aquest Mundial hauria de ser recordat com el Mundial que es va guanyar malgrat Rubiales, Vilda i companyia.
I és que el fastigós petó d’en Rubiales a la Jenni, així com la grapejada a les cuixes de l’Athenea del Castillo o la magrejada de pit d’en Vilda a la seva assistent confirmen una vegada més per què fa gairebé un any 15 jugadores de la selecció femenina van renunciar a seguir jugant si no despatxaven a Vilda i no milloraven alguns aspectes interns que afectaven la seva salut psicològica i emocional.
Naturalment, parlem de masclisme, de misogínia. De tractar aquestes dones com a nenes o com a éssers inferiors. De control, pressió i poca professionalitat. La mateixa d’en Rubiales morrejant la Jenni o tocant-se els pebrots a la grada de l’ANZ Stadium de Sidney. I si tres de les 15 rebels (l’Aitana Bonmatí, la Mariona Caldentey i l’Ona Batlle) i tres jugadores més que els hi donaven suport (l’Alexia Putellas, la Jennifer Hermoso i la Irene Paredes) van tornar a la selecció no va ser, com és obvi, perquè la federació esmenés res sinó perquè la pressió va fer els seus efectes i perquè, al cap i a la fi, aquestes jugadores són professionals i la seva feina només la poden desenvolupar en un terreny de joc.
Precisament per això, la renúncia total i definitiva de les 12 que van mantenir les seves conviccions fins a les últimes conseqüències (entre elles, titularíssimes al Barça o a la selecció com la Mapi León, la Patri Guijarro o la Clàudia Pina) adquireix, ara, tanta o més rellevància que en el seu moment.
Insisteixo: per a molts, aquest Mundial femení serà recordat pel gol de l’Olga Carmona a la final. I també, des d’una altra perspectiva, pel petó forçat d’en Rubiales a la Jennifer Hermoso. Però, si us plau, que ningú se’n foti de les rebels. De les que podrien haver estat protagonistes i van renunciar. De l’Andrea Pereira, l’Ainhoa Vicente, l’Amaiur Sarriegi, la Sandra Paños, la Lola Gallardo, la Laia Alexandri, la Mapi León, la Leila Ouahabi, la Patri Guijarro, la Lucía García, la Clàudia Pina i la Nerea Izaguirre.
Només elles van tenir els sants ovaris de sacrificar el moment més àlgid de la seva carrera esportiva per ser honestes i conseqüents amb les seves conviccions. Qui sap, potser faltava que el bavós d’en Rubiales plantés un petó no consentit a una crack com la Jennifer Hermoso perquè el món s’adonés, d’una vegada per totes, que elles tenien raó.
Deixa un comentari