Hi ha imatges que canvien el món.
La vergonyant imatge del ja expresident de la Real Federación Española de Futbol fent un petó, “un piquito”, no consentit a la Jugadora Jenni Hermoso ha estat el revulsiu que ha fet visibles tones de caspa, muntanyes de fang i un immens femer que ja més que intuíem: masclisme, corrupció i una tradició d’impunitat que ha fet que molts dels senyoros que han viscut del privilegi hagin estat incapaços d’entendre res i mantingut la xuleria molt temps després que tothom fos conscient, menys ells, que estaven ensenyant les vergonyes.
No és cap secret que el sector de negocis que envolta bona part de l’esport professional, especialment el futbol, va estretament lligat a un seguit de valors antidemocràtics on determinades elits viuen la mar de bé a costa de l’espoli a les classes populars. La designació de Qatar com a seu del mundial de futbol n’és un bon exemple perquè ho té tot: monarquies corruptes (valgui la redundància) que intercanvien favors, comissions multimilionàries, explotació laboral i social, cap garantia ni respecte als drets humans…
Però a vegades ens cal una imatge concreta i molt més propera per a veure-hi clar i el Rubiales va tenir la mala pensada (per a ell) de mostrar-nos-la.
La reacció de molts responsables o alts càrrecs de les Federacions de Futbol de l’Estat, entre ells la de la Federació Catalana de Futbol, va fer evident també la gran xarxa de clientelisme i favors mutus que és el Futbol professional Internacional. Que només quatre clubs catalans: el Sant Andreu, l’Igualada, l’Europa i el Manresa es mullessin des del primer moment en contra del masclisme és un fet molt significatiu que no podem obviar ni oblidar.
Perquè els silencis d’alguns clubs han estat eixordadors.
El feminisme, un cop més, ha demostrat que és el moviment social més potent i transformador del moment: a partir de la lluita feminista es posa en evidència l’opacitat i la impunitat d’un món, el del futbol professional, molt allunyat dels valors democràtics.
És el triomf d’un relat, d’una nova manera de veure el món que acaba amb la normalitat de molts privilegis i poders establerts. És l’èxit de posar-ho al centre del debat públic. És l’èxit de la lluita per la igualtat.
L’èxit de la selecció estatal de futbol femení, així com els èxits del Barça femení ha fet que l’Aitana Bonmatí, la Mapi León o l’Alèxia Putellas hagin culminat el camí que han obert moltes dones com les terrassenques Marta Corredera o Vicky Losada i esdevinguin referents per a una generació de noies que s’està incorporant massivament a espais esportius on fins ara eren minoritàries.
I això és molt positiu: els valors de l’esport són molt positius i hem de promocionar-los. Com hem de promocionar la cultura (un altre espai on la mirada feminista està fent aflorar una estructura d’abús de poder que fa pensar), la creació o l’associacionisme en general. Com a tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Terrassa em comprometo a continuar potenciant l’esport femení a la ciutat i els valors d’igualtat, solidaritat i companyerisme que han de ser intrínsecs a la pràctica esportiva.
Però hem de donar suport a tot acríticament? Darrere dels valors indubtables de l’esport de base hem de seguir alimentant estructures opaques i masclistes? Hem de donar diners públics als silencis eixordadors davant les injustícies? Ja fa un temps que l’Ajuntament ha creat el segell GAS (gèneres, accessibilitat i sostenibilitat) a cultura, per a reconèixer aquelles activitats i entitats que vetllen pel bé comú. Potser ja és hora de garantir que els diners públics vagin a l’interès públic i no a subvencionar estructures masclistes. Anant més enllà, que els diners públics serveixin per ajudar a qui està compromès amb els objectius de desenvolupament sostenible de l’ONU i treballa des de la base, amb altruisme, a favor de l’interès comú de i a Terrassa.
Ona Martínez Viñas Tinenta d’Alcalde de Projecció de la ciutat
Deixa un comentari