Ha costat, però no ha estat fins que Parasite ho ha petat tot als Oscars que molts cinèfils de pa sucat amb oli han obert els ulls, per fi, al cinema coreà. Personalment no em considero cap fanàtic ni cap expert d’aquest cinema, però sí que procuro veure pel·lícules de totes les nacionalitats i el cert és que els coreans ja fa temps que fan productes de moltíssima qualitat.
El mateix director de Parasite, en Bong Joon-ho, ja va signar l’any 2003 Memories of Murder, un thriller basat en fets reals que és una autèntica meravella narrativa i visual. I ja posats, si em permeteu alguna recomanació més, també m’agradaria adreçar-vos a altres joies coreanes com Hierro 3 i Primavera, verano, otoño, invierno… y primavera, d’en Kim Ki-duk, o a la magnífica trilogia de la venjança d’en Park Chan-wook composada per Old boy, Sympathy For Mr. Vengeance i Sympathy For Lady Vengeance.
Dit això, he de reconèixer que el fenomen Parasite també m’ha sorprès a mi mateix. I m’ha sorprès perquè en Bong Joon-ho ha aconseguit sublimar, fins i tot, les ja de per sí innates virtuts del cinema coreà. Un cinema que ja de sèrie acostuma a ser modern, original, mordaç i formalment impecable i que, en aquest cas, compta amb un ritme i una narrativa molt més àgil i occidental. Per no parlar de subtext, segones lectures i crítica social, és clar. Una alenada d’aire fresc tant potent, en definitiva, que fins i tot ha aconseguit dinamitar i fer miquetes aquell sagrat precepte que deia que l’Oscar a la millor pel·lícula només el podia guanyar un film de parla anglesa. Impressionant.
En fi, que si no heu vist Parasite, ja tardeu. I no, no feu cas els qui us diguin que està bé però no n’hi ha per tant. Ja sabeu que darrera de cada èxit hi ha un hater. Fins i tot he llegit que darrera dels Oscars de Parasite hi ha Miky Lee, l’hereva de l’imperi Samsung. Ni cas. Vosaltres vegeu-la, gaudiu-la, patiu-la i després opineu. Ah, i no us aixequeu de la butaca fins l’últim fotograma. Només per l’última frase i per l’últim moviment de càmera ja paga la pena veure-la. 9/10.
Xavi J. Prunera
Deixa un comentari