Com a cinèfil, mai m’he considerat un enderrocamites ni m’ha motivat especialment anar a contracorrent, de debò. De fet, tot i que tinc les meves preferències, acostumo a menjar una mica de tot i a ser força condescendent en les meves valoracions que, al cap i a la fi, són meves i de ningú més. Diumenge passat, però, vaig sortir del cinema un xic indignat. I vaig sortir una mica indignat (o bastant, siguem sincers) perquè les meves expectatives amb Los asesinos de la luna eren tan i tan altes que de debò no me’n sabia avenir amb el que acabava de veure.
Naturalment, no puc dir que l’última d’en Scorsese sigui una mala pel·lícula. D’entrada, toca un tema molt interessant (l’assassinat de diversos membres de la tribu Osage, rics pel petroli, a l’Oklahoma de la dècada dels anys 20 del segle passat), es nota a la producció que hi han invertit mooolts calés (tants com 200 milions de dòlars) i l’elenc protagonista (Leonardo Di Caprio, Robert De Niro i Lily Gladstone) treballa francament bé. A més, també reconec que pocs cineastes com l’Scorsese serien capaços de traslladar al cel·luloide –amb tanta solemnitat, sumptuositat i circumspecció com ho fa ell– un dels episodis més foscos i infames de la història dels Estats Units.
A partir d’aquí, ¿podem parlar d’una obra mestra? Segons la crítica especialitzada, per suposat. Si doneu un cop d’ull a la seixantena de crítiques professionals que recull el web FilmAffinity constatareu que 55 són positives (molt positives) i només n’hi ha 6 de neutres. De negativa, cap.
Si m’ho pregunteu a mi, però, jo us diria que no us deixeu entabanar com m’han entabanat a mi. Que no aneu al cinema pensant que les tres hores i mitja que dura la pel·lícula passaran en un tres i no res perquè no és així. Los asesinos de la luna és deliberadament greu i solemne perquè l’Scorsese ho ha volgut així. I greu i solemne vol dir el que vol dir. Que el ritme és pausat, sinuós i mooolt cerimoniós. En resum: llarga i feixuga com un dia sense pa.
El problema afegit, però, és que a més de llarga i feixuga és una pel·li més aviat freda també. Una pel·li que no commou, que no emociona, que no et fa vibrar. En part, per l’empatia i carisma zero que desprenen els seus protagonistes: un Leonardo Di Caprio fent de dropo, un Robert De Niro fent de dolent de fireta i una Lily Gladstone que sembla l’esfinx de Gizeh. I en part, també, perquè el protagonisme dels osage (exceptuant la majestàtica Gladstone) és escàs i, en ocasions, fins i tot humiliant i vexatori.
En fi, que sí, que la pel·li és monumental (amb tot el que de gran i de pesat te un monument) i que la signa un mestre incontestable com l’Scorsese. Però recordeu, també, que el cinema hipervitamínic i musculat de l’Scorsese va morir amb El lobo de Wall Street. Que ara el mestre està en una altra ona. Una ona més serena, pausada… i feixuga. Quedeu advertits!
Xavier J. Prunera
Deixa un comentari