La primera cosa que m’agradaria aclarir de l’Elvis de Baz Luhrmann és que no és un biopic ni un musical a l’ús. Tot i les seves dues hores i mitja llargues de metratge, Elvis passa de puntetes per la infància-adolescència del Rei del Rock i de seguida es centra en la seva eclosió a la ràdio i a la televisió. De fet, la pel·lícula està narrada des de la perspectiva del Coronel Tom Parker (Tom Hanks), un farsant que no era Coronel ni es deia Parker però que, tot i així, fou el responsable (a un preu molt alt, és clar) de convertir Elvis en un ídol de masses. I és precisament aquesta perspectiva pretesament omniscient la que decideix emprar Luhrmann per esquivar l’Elvis més íntim i personal (al meu parer, tot un encert) i centrar la pel·lícula en el mite i en la llegenda del cantant més gran de la història.
A partir d’aquesta premissa, doncs, Luhrmann ja està plenament qualificat i acreditat per abordar la seva pel·lícula seguint fil per randa el seu llibret d’estil enlluernador, barroc i, per què no admetre-ho, desmesurat. Un estilema que encaixa a la perfecció amb el que fou Elvis dalt de l’escenari i que juntament a un ritme i un muntatge frenètics ens regalen una pel·lícula que no perd pistonada en cap moment i que reprodueix d’una forma més exuberant i aclaparadora, encara, els millors moments de l’Elvis dalt de l’escenari.
Tot això no hagués estat possible, és clar, sense un intèrpret a l’alçada. Un Austin Butler que potser no s’assembla físicament massa al de Memphis però que clava el seu accent, mou la pelvis com pocs i canta. Sí, canta. Perquè tot i que el que escoltem a la pel·lícula és una barreja de la veu autèntica d’Elvis i la d’en Butler, un dels motius pels quals Luhrmann va escollir Austin Butler fou, concretament, una esplèndida gravació d’Unchained Melody.
Si sou fans d’Elvis i la seva música, en definitiva, no us la podeu perdre. Potser no coneixereu més detalls de la seva vida que no coneguéssiu prèviament i fins i tot trobareu a faltar alguns detalls personals dels que no se’n parla prou però, al cap i a la fi, la pel·lícula és molt respectuosa amb el mític cantant (d’això ja se n’ha encarregat personalment la Priscilla) i com deia un dels personatges fordians de L’home que va matar Liberty Valance: “when the legend becomes fact, print the legend”.
Deixa un comentari