45 anys del primer míting comunista autoritzat a l’Estat espanyol: Quan “Terrassa la Roja” va ser més roja que mai…

No Comment

Enric Cama
Junta Directiva Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme. Membre de l’Espai de Memòria i Valors Democràtics de Terrassa

Enguany celebrem el 45è aniversari d’un esdeveniment que ha quedat gravat en la història de la nostra ciutat. El dissabte 29 de maig de 1976, “Terrassa la Roja” va ser més roja que mai quan milers de ciutadans van aplegar-se per aclamar públicament al partit comunista (PSUC) en un míting al pavelló del SFERIC que va representar la primera gran concentració pública dels comunistes a tot l’Estat tolerada des de 1939. Després de 37 anys d’absoluta clandestinitat, de persecució terrible, de repressió continuada, els comunistes sortien a la llum pública en una demostració de la seva força i el seu compromís en la lluita contra la dictadura. L’avalaven molts anys de lluites, protestes, manifestacions, detencions, pallisses, anys de presó i execucions contra els seus militants. Aquella nit, amb el recinte ple de gom a gom, i amb una multitud a fora sense poder entrar, els comunistes del PSUC mostraven les seves credencials democràtiques per un futur que s’acostava.

El general Franco havia mort el novembre de 1975 i el país es convulsionava entre un govern presidit per Arias Navarro que proposava un fantasmal “espíritu del 12 de febrero” i una realitat social que mobilitzava milers d’obrers en vagues. La dictadura intentava sobreviure sense el dictador, amb el suport de l’exèrcit i de la burocràcia de l’Estat, però enfrontada a un moviment democràtic cada vegada més ample, i al qual s’incorporaven fins i tot antics franquistes que s’apuntaven a favor dels nous vents democràtics.

A Catalunya, en aquells moments, destacava el Partit Socialista Unificat de Catalunya. Era la força política amb més militants, millor organitzada i amb més influència social. A més era majoritària en el sindicat de CCOO i tenia també molta influència en el sector cultural. A Terrassa, coneguda en aquells temps com “Terrassa la Roja” en al·lusió a la força que tenia el moviment antifranquista a la ciutat, el PSUC era la força hegemònica amb més de 400 militants clandestins repartits per tots els barris i amb notable influència en la majoria d’àmbits de la ciutat. La de Terrassa era una de les organitzacions del partit comunista més importants de tot l’Estat.

Tota aquesta organització va col·laborar en la preparació de l’acte, i els dies precedents es van anar concretant els detalls tècnics (muntatge, servei d’ordre, etc.) i els polítics (entrevistes amb el comissari Aníbal per discutir les condicions de realització, contingut dels parlaments…). Finalment, aquesta força organitzativa es va manifestar públicament el dissabte 29 de maig de 1976 en l’acte del SFERIC que va resultar ser un clam multitudinari per la democràcia, el socialisme, la llibertat, l’amnistia i l’Estatut d’Autonomia.

Va ser un acte tolerat, però sense autorització formal perquè en ser el PSUC encara il·legal no podia haver-hi una autorització, ni es podien utilitzar les seves sigles en públic, per aquest motiu l’acte va portar oficialment el títol “UNA OPCIÓ DE FUTUR” tot i que una gran pancarta decorava l’escenari amb el lema “SOCIALISME EN LLIBERTAT” i els oradors van ser tots destacats i coneguts militants del partit: Pau Monterde, Joan Busquet, Magda Segura, Rafael Zoyo, Roc Fuentes i Agustí Daura, i presidia l’acte l’històric Pere Ardiaca. Increïblement, assegut molt a prop del vell dirigent del PSUC es pot veure a les fotografies de l’acte el comissari de la Brigada Politico-Social, Anibal Martínez, que després declararia:“Tenía cierta lògica pensar que era cercana la democràcia (…) Yo sabia que el compromiso adquirido por los representantes del PSUC en Terrassa era serio y que no ocurriría ningún incidente grave.” 1

Val a dir que la situació era plena de greus contradiccions, pròpies d’uns moments en els quals lo nou no acabava de néixer i lo vell no acabava de morir. S’albirava ja la democràcia, a favor de la qual les mobilitzacions populars eren cada vegada més nombroses, però en contra, els partidaris del franquisme sense Franco es disposaven a defensar el règim aferrissadament. Una part de l’estructura de l’Estat estava ja apropant-se a la nova situació i les seves accions estaven adequant-se als temps que vindrien, mentre que una altra part de l’Estat mantenia, i fins i tot incrementava, la repressió. Això és va veure amb claredat en el míting del SFERIC on el comissari Aníbal avalava l’acte assegut a la presidència mentre Domènec Martínez, responsable de la JCC (Joventut Comunista de Catalunya) i dirigent del PSUC, estava tancat a la presó de Carabanchel després d’haver estat detingut a Madrid amb altres companys i companyes de la Unión de Juventudes Comunistas de España i haver estat torturat a la Direcció General de Seguretat. La imatge d’una pancarta desplegada al míting molt propera al comissari Aníbal, demanant la llibertat de Domènec Martínez, és prou eloqüent d’aquesta kafkiana situació.

Amb el temps, les lluites internes abocarien el PSUC a la divisió, a la pèrdua de influència, i finalment a la desaparició, donant pas a noves forces d’esquerra que seguirien i segueixen portant endavant el Fil Roig, en un llarg camí des de La Comuna de París de 1789 fins a la lluita actual per construir un món on un desigual bressol no porti inexorablement a una diferent vida, per construir un món de lliures i iguals. En aquest llarg camí, el míting de l’SFERIC sempre serà un record al qual retornar, com ho fem ara, 45 anys després de la seva realització. Terrassa no l’oblida.

1 Combat per la llibertat. Memòria de la luita antifranquista a Terrassa (1939-1979). Josep Lluís Lacueva, Manel Màrquez i Lourdes Plans. Fundació Torre del Palau, Terrassa, Nov. 2007.

Petites històries col·laterals, dins del pavelló i des de la presó

Una brusa internacionalista, de l’antiga Iugoslàvia

Testimoni de Consol Hernández, formava part del Comitè Local del PSUC

Ha arribat l’hora de preparar-nos per a l’acte, amb la Magda conversem, ella em diu “…no sé què em posaré per al Míting”. Em va venir al cap el darrer record que en Domènec m’havia portat del seu darrer viatge, li comento “si vols jo et puc deixar una brusa Iugoslava”, ho parlem i veiem com aquella senzilla peça amb brodats artesanals reafirmava el significat internacionalista del moment. I així ho vam fer, com es pot veure a la fotografia.

De “Jaume” o Domingo a Domènec

Testimoni de Domènec Martínez

“Com he explicat més d’una vegada jo em vaig assabentar que s’havia fet el míting de Terrassa a la presó de Carabanchel a Madrid. La cosa va anar més o menys així:

Cada dia, a la galeria on jo hi era (amb una bona companyia de militants del PCE, UJCE, de CCOO i de la Junta Democràtica de Madrid) després de sopar fèiem la lectura de premsa i els comentaris. D’aquesta tasca s’encarregava el company Luis Lucio Lobato, un veterà militant comunista (26 anys de presó, en diferents períodes), que havia fet prèviament una selecció de notícies.

Aquell vespre adreçant-se a mi va dir: “Oye, parece que en Terrassa ha habido un gran mitin comunista”. D’aquesta manera em vaig assabentar de l’èxit d’aquell acte emmarcat a la campanya “Sortir a la superfície, conquerir nous espais de llibertat”, amb totes les contradiccions i sacsejades del moment. A la primera amnistia de juliol de 1976 (i en els dies previs) vam sortir moltes de les persones que vaig conèixer: JA Bardem, Marcelino Camacho, Enrique Curiel, Luis Lucio Lobato, Francisco Romero Marín, entre d’altres.

També vaig saber que per primera vegada havia aparegut el meu nom en català. Ja podia abandonar el meu nom de la clandestinitat (Jaume/Jaime), i també el meu nom oficial Domingo o Dominguín (de l’època del Club JG, Julian Grimau). Als cartells i publicacions de la JC i del PSUC passaria a ser conegut a partir d’ara com a Domènec, cosa que vaig normalitzar al DNI amb la Consol poc temps després.”

Punta de llança de la lluita antifraquista

Testimoni de Roc Fuentes

Terrassa era una punta de llança dintre del PSUC i en general. Terrassa la Roja, no ho discuteix ningú. Això és molt important, si no fos aquesta trajectòria no es podria entendre per què es fa aquí aquest míting, amb aquelles característiques.

Citaré fets previs que deixen empremta: la mani del 27 d’octubre del 1967 («de les pedres»), amb duríssima repressió policia, gent ferida de bala, però amb resposta de part nostra, a la via del tren amb les pedres.

L’acte unitari de l’11 Setembre de 1970, també a l’Esferic el 1970, el 26 de setembre. Van intervenir Cipriano García, Joaquim Badia (DC), Feliu Formosa, Eva Serra, i la Maria Aurèlia Capmany; presentat per mi mateix, que llavors era responsable de política d’unitat. D’altra banda, abans constituir-se l’Assemblea de Catalunya, el 7 de novembre del 71, el maig ja havíem constitut l’assemblea democràtica de Terrassa. El gener del 1976, vam fer una roda de premsa on ja vam parlar com a PSUC, en Joan Busquet i jo, encara il·legals.

El míting, per tant, no és un bolet, és resultat de tot aquest treball i presència i lluita de molts anys, de ser Terrassa una punta de llança important durant molts anys.

Related Articles

Deixa un comentari

portada-75