Estrella Gil: “L’accessibilitat ha millorat, però les mentalitats no han canviat”

No Comment
Estrella Gil durant un moment de l’entrevista amb Malarrassa. Foto: PV

Estrella Gil García, aficionada a les lletres des de petita, ha publicat dos llibres sobre maternitat, de la pròpia experiència d’embaràs i mare en tant que persona amb discapacitat que viu plenament superant totes les barreres. Col·laboradora de l’entitat Prou Barreres!, des que arribà a Terrassa per viure amb el seu company aquest curs portarà el seu fill a l’institut i continua pensant projectes de futur.

Pep Valenzuela

Vas tenir un naixement complicat.

Vaig néixer a L’Hospitalet, el 1978. En el part, no van atendre correctament ma mare, que va estar algunes hores en coma, i jo vaig patir lesions cerebrals per manca d’oxigen, que em produí una paràlisi cerebral que afectà la part dreta del cos. No la controlo bé, tinc problemes d’equilibri i per parlar, i vaig amb cadira de rodes. Va ser per causa d’una mala praxi mèdica.

Vas anar a escola. Com va ser l’experiència?

Vaig anar a un col·legi del barri, a Sant Feliu, just davant de casa. Això té coses bones i altres no tant. De bo, el fet de tenir una educació com tothom. Però l’escola no estava preparada per atendre la diversitat ni l’accessibilitat. Avui encara queda molt per lluitar en aquest sentit. Ho vaig passar malament, ningú jugava amb mi al pati. Crec que, malgrat les millores, avui el pati continua sent molt cruel amb els infants amb diversitat, conec casos i situacions.

No m’agradava estudiar, però vaig anar passant. Tot canvià a l’institut, on vaig descobrir i estimar la literatura, el grec i el llatí. Després, a la UB vaig fer Biblioteconomia i Documentació, volia treballar a biblioteques i arxius, però hi havia molt d’intrusisme laboral, agafen a gent amb altres carreres. Ara la carrera té més prestigi i la situació està millor. Els crèdits de pràctiques de final de carrera els vaig fer a la Fundació Rosa Sensat. Va ser molt interessant, vaig aprendre molt, feia guies bibliogràfiques i biogràfiques.

Vas trobar treball després?

No vaig trobar feina en acabar, la meva idea era opositar. Però en aquest temps vaig conèixer a qui és la meva parella avui, per internet. Com ell tenia feina a Terrassa, era el 2005, vam decidir viure junts, jo em vaig traslladar, a un pis a Torre-sana.

Et vas trobar bé en una ciutat desconeguda i com la majoria amb barreres diverses?

En arribar vaig fer contacte amb l’entitat Prou Barreres! Jo intento col·laborar, i a mi sempre m’han ajudat també. El meu marit treballava en un taller de planxa i pintura a la Grípia, ara en una fàbrica. Ell no té cap discapacitat, és curiós que tothom m’ho pregunta. Tenir una relació de parella per a una persona amb discapacitat encara és molt complicat, a la gent li costa entendre que tenim necessitats afectives i sexuals com tothom, hi ha molt tabú encara. En tot cas, jo tenia referent, la meva germana gran té una parella també amb discapacitat.

La família acceptà bé la relació?

Al principi ens trobàvem d’amagat, però va arribar un moment en què ja no es podia amagar més i els vaig dir als meus pares. Ho van acceptar bastant bé, però confosos i amb por pel que pogués passar amb mi, a més algunes persones properes els deien que això no podria anar bé, que em farien mal, comentaris fora de lloc. Però els meus pares no es van deixar portar.

Més tard vau trencar un altre tabú, en decidir tenir una criatura.

Sí, el 2009 em vaig quedar embarassada, això va produir altres tensions. Els meus pares estaven encantats, ja que coneixien el nostre desig però la resta de la família… Havien acceptat que tingués parella, però tenir fills… En tot cas, nosaltres ho volíem i ho vam anar a buscar. Abans vaig visitar dos ginecòlegs. Un em va dir que no hi havia problema físic, però que tenir un fill no és només parir-lo, com dient que el més difícil ve després, una opinió que em va semblar sobrera. He trobat barreres mentals. Per exemple, la infermera que em va confirmar l’embaràs em va preguntar: «i ara què faràs amb la criatura?», el que no només és barrera mental sinó, fins i tot, un tracte vexatori. Vaig posar un greuge al CAP Est.

L’embaràs el vas portar bé?

Per aquest dies, jo treballava a Canal Terrassa, un any de contracte (2007-08) arxivant materials, DVD i altres documents. Però no em van renovar. En aquest temps, la mare i el pare ja s’havien traslladat a Terrassa, per viure-hi a prop. L’embaràs va anar bé, malgrat el fet que el nen tenia un ronyó no desenvolupat. Ens vam preocupar molt, vam consultar diversos hospitals. D’altra banda, totes les proves i tractaments, per a mi eren especialment molestes. Però, al final cap problema. El nen té només un ronyó, però va bé.

Volíem que el part fos natural, el metge en deia que en principi no hi havia d’haver problema, però, de totes maneres, que jo era molt valenta. Vaig trencar aigües a casa dues setmanes més tard de les dates previstes. Al final, el part no va poder ser natural i em van fer una cesària.

I ara una nova vida…

Una altra etapa, ara calia tenir cura de la criatura. Jo tenia claríssim que ho volia fer jo, perquè va ser decisió nostra. La mare, però, em va ajudar molt. Era xocant quan, al carrer, la gent em veia amb el nadó a la cadira de rodes, es quedaven amb una cara de sorpresa! Tota una experiència. Ara,que el fill té 12 anys també anem junts. Alguna gent pensa que el fet que sigui el meu fill el converteix en el meu cuidador. Això no és així, jo he de tenir cura del meu fill encara que ell cada dia és més autònom. Té una sensibilitat especial vers les capacitats diverses perquè ho ha viscut des de petit, però no és més que un nen. Les persones amb discapacitat que tenim fills no busquem en ells cuidadors, això és absurd.

Amb tot això pots fer altres activitats?

Sempre he escrit poesia i relats, vaig guanyar alguns premis quan estudiava. Això ha tingut una certa continuïtat. Quan em vaig quedar embarassada, vaig buscar a internet informació sobre situacions semblants a la meva. Sobre famílies amb infants amb discapacitat n’hi havia un munt, però de mares o pares amb discapacitat res. Al final vaig decidir crear un blog: «maternidad adaptada». A partir dels 3 mesos d’embaràs, hi anava explicant tot el que anava vivint, tot publicant cada setmana: què sentia i pensava, plans de futur, visites a l’hospital… I tot plegat va començar a tenir bastant èxit, gent que em seguia, que comentava, que demanava més informació.

Portada del primer llibre d’Estrella Gil, Maternidad adaptada.

El blog és una prèvia al llibre?

Després del naixement del fill no vaig poder mantenir el ritme. Aquí, però, la publicació Discapnet, coneixedora del meu blog, em va fer una entrevista i em van proposar escriure l’experiència en forma de llibre. Al mateix temps, l’editorial ECU, d’Alacant, també em proposà el mateix i ho va publicar amb el títol del blog Maternidad adaptada. El vaig presentar a les llibreries La Casa del Llibre, de Terrassa, Abacus, de l’Hospitalet.

Bones reaccions a la publicació?

Molta gent que havia seguit el blog em va demanar que continués explicat l’experiència, ara ja, de la cura i educació. Em vaig animar i vaig continuar escrivint i pensant en un altre llibre, però aquest segon no només de la meva experiència, també entrevistant famílies amb discapacitat per informar de diferents experiències i situacions, de diferents ciutats, i algunes especialistes, com Carlos González, pediatra i Gemma Guillamón, doula i assessora de porteo. Aquest segon llibre també el va publicar ECU, amb el títol Diario de una mamá canguro. Manual de porteo adaptado.

La veritat, si jo hagués sabut tot el que es recull en els dos llibres abans, la vida hauria canviat. Conèixer les experiències és una gran ajuda.

Portada del segon llibre d’Estrella Gil, Diario de una mamá canguro.

Com veus ara la situació de la diversitat funcional?

Els entorns arquitectònics han millorat bastant, però la mentalitat continua igual. Per això és tan important la lluita d’entitats com Prou Barreres!, per l’accessibilitat universal de tothom a tot arreu.

Related Articles

Deixa un comentari