Pep Valenzuela
En els darrers mesos, la premsa se’n fa ressò de problemes de salut mental, per exemple sobre l’increment de casos i la mancança de professionals. Depressions, tristesa, angoixa, preocupacions sobre un present que no es reconeix i un futur encara més incert. D’altra banda, contribueix a l’increment de casos el fet que la gent es decideix més a reconèixer el problema. En Toni Marcilla, treballador social i col·laborador habitual de Malarrassa, i facilitador d’un Grup d’Ajuda Mútua (GAM), cita el psicòleg clínic Juan Antequera: “la pandèmia ens ha permès treure el filtre d’Instagram. Ja no dona tanta vergonya sortir de l’armari emocional”.
Reconèixer, en definitiva, que tenim un buit i que alguna cosa hem perdut pel camí, és el principi del procés de canvi i, alhora, l’enfrontament d’una situació a la qual necessàriament hem d’atendre, destaca en Toni en fer valoració de l’experiència d’aquest GAM. «Les pèrdues formen part de la vida», afirma, i poden ser molt habituals i de diferents tipus i intensitat: relacionals, intra-personals, físiques, intel·lectuals, evolutives (les pròpies dels pas de les etapes vitals).
Durant el confinament de la pandèmia, diferents professionals, especialistes en el dol i en la pèrdua, es van unir en un projecte per tal d’orientar i donar resposta a moltes persones que en aquests temps difícils han perdut algun familiar o alguna amistat. A la guia del dol Covid-19 que van editar es deia: «Una persona en dol és un/a “equilibrista emocional”, la vida l’obliga a caminar per un filferro que uneix dues distàncies, dos moments vitals diferents: el moment, trist, en el que estem i el moment on sent que pot sostenir aquesta situació de gran impacte, on és capaç de recordar tot el que érem abans sense que la intensitat de les emocions li ofegui i li paralitzi, sense la por de mirar el buit sota seus peus i creure que pot caure en qualsevol instant i que mai més tornarà a aixecar-se».
Després d’aquesta experiència amb el dol, sorgí una proposta de Taller d’emocions postpandèmia, realitzat per un GAM, per acompanyar i donar suport a partir d’una experiència comuna, trobant estratègies per enfrontar-la i eines per reconèixer tots els elements intrusius que ens fan “estar malament” i poder combatre’ls; resumeix en Toni: «d’oferir un espai per compartir i per redescobrir les nostres capacitats per transformar aquest moment fosc en el qual ara ens trobem».
El primer taller ha estat dirigit a gent gran que durant el confinament han patit alguna pèrdua, de persones o també física, com d’oïda o de visió; i que ara no s’adapten a la realitat, explica en Toni, «no reconeixen el nou escenari, i es tracta d’explorar les experiències i veure com recolzar-nos en les experiències d’altres que són com la nostra o semblants».
La proposta es comença a imaginar durant el confinament, a partir d’un projecte del Consell Comarcal, que tenia un telèfon d’atenció psicològica. Es va fer un GAM virtual, amb persones que havien perdut un familiar. El GAM que ha finalitzat aquest desembre, però, ja s’ha orientat més a l’acompanyament emocional, tot i que els límits són molt difusos, matisa en Matilla.
Amb l’experiència del GAM del Consell Comarcal ja va aparèixer molta informació sobre dol i acompanyament, i es veia que el que es tractava eren qüestions de salut mental. «Hem viscut un terrabastall, ens hem de quedar a casa, restringir les relacions… Ha sorgit una gran necessitat de suport per explicar, entendre, enfrontar-se això», explica.
Així que el GAM format a l’espai Els Telers va innovar en incorporar aquesta nova perspectiva. La proposta, publicada al canal +60, va tenir una resposta immediata, amb 19 persones en la primera trobada i, després, un grup estable de 12. Les persones responien a qüestions sobre les emocions: què havia canviat o aparegut durant la pandèmia, si hi havia pèrdua d’interès per les coses, d’il·lusió, si apareixien dificultats per acceptar el pas dels anys.
L’objectiu principal era aconseguir suport davant d’un fet comú a totes, assajar estratègies. I l’èxit ha estat gran. La majoria de persones no es coneixien, i ara ja queden entre elles. La figura del dinamitzador, en aquest cas el Toni Marcilla, és com un «ajudant a interpretar situacions i imaginar propostes d’estratègies, ajudar també a ordenar una mica tot el que va sortint».
S’han identificat creences irracionals, avaluat les emocions i problemes: són terribles, molt dolentes o només dolentes; s’han assajat estratègies de connexió i desconnexió del dolor, durant 15 minuts per exemple intentar desconnectar de la preocupació que tenim al cap. La música ha estat una estratègia molt útil. S’ha treballat amb els «mitigalls», petites il·lusions per aixecar-te cada dia, identificar les coses que et motiven i ajuden, il·lusionen.
El grup feia una revisió dels dies passats des de l’anterior trobada, veure si alguna cosa havia contribuït al nostre benestar o no, i es parlava i compartia això, què s’havia fet davant la situació, què es podia fer. En aquest camí, assegura en Toni, «la figura de l’ajudant cada cop va ser menys important, que és del que es tracta».
Després d’un total de 8 sessions, el GAM és un goig. Les persones expliquen sovint: «i llavors vaig recordar el que havíem parlat…». O sigui, avalua en Toni, «les trobades i dinàmiques del grup els estan servint per identificar, en el seu dia a dia, les coses que no estan fent bé, per dir-ho d’alguna manera, o sigui identificar en el seu diàleg interior, el que s’estan dient i que no s’haurien de dir, trobo que estan aconseguint recursos pel dia a dia».
La majoria de la gent, amb les dues primeres trobades, de presentació i coneixement, ja se senten millor, treuen els sentiments, l’angoixa, «hi ha plors i emocions», recorda, i «després comença el que és ben bé la transferència, reconèixer els altres, veure’s en ells, començar a caminar junts, no només el meu problema, el problema de totes, i anar veient com sortir».
Un balanç, tot plegat, molt positiu. Tothom voldria continuar amb l’experiència i ampliar. De fet, va quedar gent en la llista d’espera. En Toni creu que seria interessant fer tallers en centres cívics a partir d’aquesta experiència, perquè hi ha molta necessitat de treballs en aquesta línia. Ho diu en «reivindicar la figura del treballador social, acompanyant en situacions de molta vulnerabilitat, no vull dir que s’ha de prescindir de psicòlegs, però hi ha situacions d’acompanyament emocional que els treballadors socials estan ben capacitats per fer-les. De fet, caldria que fos feina conjunta», considera, «perquè la part de sociabilitat és molt important, alguna gent té un cercle molt reduït, o no té ganes de quedar amb la gent. Així podem i volem estimular també que sentin el bo que és estar amb altra gent».
Deixa un comentari