Ariel Pérez Castellón
Els nens i les nenes són la població més vulnerable a les conseqüències del canvi climàtic. Avui dia, 820 milions de nens estan molt exposats a les onades de calor, i la mortalitat infantil augmenta en un 25% en aquests episodis de calor extrema. Uns 2.000 milions de nens estan exposats a la contaminació atmosfèrica a les nostres ciutats, fet que ja provoca milers de morts per infeccions respiratòries, afectacions negatives en la seva maduració cerebral i malalties neurodegeneratives. D’altra banda, les sequeres i les inundacions a nivell global també ceguen la vida, la salut i els drets de milions de nens. Només el 2020, uns 10 milions de nens i nenes es van veure obligats a migrar pels efectes del canvi climàtic.
El fi primordial de l’Estat espanyol és protegir les persones en l’exercici dels seus drets humans. I és que, com es pot entendre la pervivència d’un estat, ciutat o comunitat sense garantir radicalment la vida dels infants de les actuals i les noves generacions? La Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea, vigent a Espanya, estableix amb claredat: “En tots els actes relatius als infants, duts a terme per autoritats públiques o institucions privades, l’interès superior de l’infant ha de constituir una consideració primordial”.
No obstant això, existeix una bretxa enorme entre els enunciats de la llei i la seva implementació. La crisi climàtica i la manca d’accions estatals i col·lectives proporcionals a la magnitud del problema viola de manera greu, i en molts casos irreversible, els drets humans dels infants, com els drets a la vida, a la salut física i mental, a l’alimentació, l’habitatge, a un ambient net, saludable i sostenible, entre d’altres. Els compromisos estatals actuals de disminució de gasos d’efecte hivernacle haurien de multiplicar-se per 7 vegades per limitar l’escalfament global a 1,5°C establert a l’Acord de París.
¿Què passa als nostres ajuntaments?
La Convenció sobre els Drets de l’Infant, vigent a Espanya des de 1991, reconeix als infants el dret a la llibertat d’expressió en tots els temes que els afecten, el dret a ser escoltats degudament i el dret d’accés a la informació. D’acord amb aquests drets, tots els infants, respectant el principi de no discriminació, tenen dret que les seves veus siguin escoltades degudament per les autoritats locals en el disseny, la implementació i avaluació de les polítiques climàtiques de les ciutats i pobles on viuen. L’interès superior de l’infant, per sobre dels interessos econòmics, partidistes o sectorials, ha de ser la brúixola i el fonament de les polítiques climàtiques locals, i aquestes han de ser modelades escoltant la veu, les propostes i les preocupacions dels infants.
Molt lluny de tot això, en molts casos els municipis dissenyen les seves polítiques climàtiques sense la veu dels infants. En un estudi recent es posa de manifest que a Terrassa, el tercer municipi més poblat de Catalunya, hi manquen espais de participació integral i inclusiva dels infants en relació amb les polítiques de mitigació i adaptació al canvi climàtic. Les principals polítiques climàtiques de la ciutat no fan cap referència als infants com a agents de canvi i subjectes prioritaris de la participació ciutadana. Contràriament a la Constitució i la Convenció sobre els Drets de l’Infant, el reglament de participació ciutadana de Terrassa estableix una edat mínima de 16 anys per poder exercir el dret de participació a través de diferents eines com: les iniciatives ciutadanes, la participació en les comissions municipals i en el ple municipal, o per poder inscriure’s en el Registre Municipal de Participació de la Ciutadania.
Alguns municipis com ara Barcelona i Sabadell experimenten una situació similar. Malgrat que els reglaments de participació ciutadana d’aquestes dues ciutats assenyalen que l’ajuntament ha d’oferir oportunitats per a la incorporació progressiva dels infants a la ciutadania activa, mecanismes com les consultes i les iniciatives ciutadanes o l’Assemblea Ciutadana pel Clima a Barcelona, o la participació en el Consell de Ciutadania o en consultes de caràcter sectorial, en el cas de Sabadell, tenen una barrera per als menors de 16 anys.
La pròpia llei 19/2014 de transparència, accés a la informació pública i bon govern de Catalunya estableix una edat mínima de 16 anys per poder exercir el dret d’accés a la informació pública. Aquesta limitació vulnera el dret a la informació pública dels nens i nenes i és invàlida perquè va en contra de la Constitució i altres normes estatals. No hi ha una participació real i efectiva ni un exercici complet del dret a la llibertat d’expressió sense el compliment del dret d’accés a la informació.
Els infants són ciutadans de ple dret i, com ningú, part interessada en la honestedat i contundència de les polítiques climàtiques de les nostres ciutats. La seva participació efectiva no ha de dependre del desentrellat “graciós” i discrecional de l’autoritat municipal que “permeti” una incorporació progressiva dels infants a les polítiques públiques o que vulneri l’ampli exercici del seu dret a la informació.
Les noves autoritats municipals han d’assumir el caràcter vinculant del dret a la llibertat d’expressió, el dret a ser escoltat degudament i el dret d’accés a la informació dels infants en relació amb el canvi climàtic. A més, han de desenvolupar mecanismes de participació inclusius, oberts a tots els nens i nenes de la ciutat i coherents amb el principi de no discriminació per raons d’edat, raça, color, sexe o qualsevol altra condició. Els infants tenen dret a l’esperança en un món habitable, que les seves preguntes, indignació i propostes ajudin a perforar la immobilitat política que ja compromet la seva supervivència i la de les futures generacions.
Ariel Pérez Castellón, advocat i activista dels drets de la mare terra, i dels drets humans. Membre de l’Observatori dels Drets Socials de Terrassa.
Deixa un comentari