Malalai Joya participà en un acte, a Terrassa, sobre la situació de l’Afganistan. Foto: PV
Diputada a l’Assemblea Nacional d’Afganistan entre 2005 i 2007, expulsada per denunciar la presència de senyors de la guerra i criminals de guerra en aquesta mateixa assemblea, Malalai Joya, va néixer a la província de Farah, a l’oest del país. Fou mestra voluntària en camps de refugiats i activista social. Víctima de diferents atemptats i perseguida pels talibans, viu exiliada. El passat 25 de gener, pronuncià una xerrada als Amics de les Arts, on denuncià la situació catastròfica en què es troba el seu país, especialment les dones, després del retorn dels talibans al govern. «Us animo a qüestionar la mentida que els talibans han canviat, són més cruels que mai», assegurà. «Hi ha 25 milions de pobres al país, i per descomptat, la situació de les dones ha anat a pitjor». El darrer exemple il·lustratiu que va transcendir ha estat el de la jove diputada de Kabul, Mursal Nabizada, que va ser assassinada el passat gener. Malarrassa ha pogut entrevistar-la aquest mes de febrer.
-Disculpa Malalai, assistint a les notícies sobre el teu país, se’ns fa difícil imaginar concretament com és la vida a l’Afganistan.
Soc de la generació de la guerra, vaig néixer i ja vaig viure la invasió russa, no una intervenció d’ajuda com alguns pretenien. Després, els senyors de la guerra, els talibans, novament els senyors de la guerra i, ara, una altra vegada els talibans.
Els senyors de la guerra, que arribaren al govern ajudats pels països occidentals, aparegueren com a «demòcrates», el món occidental els van instruir, però mantenen els objectius polítics i bèl·lics. Els talibans, en canvi, s’han radicalitzat, no són grups de les muntanyes amb representants a la ciutat, no! Han baixat de les muntanyes i són més brutals i radicals ara.
-Quines diferències hi ha entre tots dos sectors?
En essència són el mateix, volen una autocràcia i un poder teocràtic. Els padrins són els mateixos. Són part del projecte global durant la guerra freda. Això ha passat a Aràbia Saudí, a Iran, a Pakistan, on també s’ha donat suport financer i en armes als senyors de la guerra locals per mantenir un govern amic a la regió, davant Rússia, en realitat aquest suport als afgans s’ha forjat a Pakistan. La lògica era de venjança contra l’URSS, avui els EUA han desclassificat documents i ho admeten obertament.
El primer govern dels senyors de la guerra es va saldar amb la guerra civil: més de 65.000 morts a Kabul. Després, Occident donà suport als talibans i aquests van ser ben rebuts per la població en general, però de seguida es va veure que era el mateix.
-Cap oportunitat per a les forces progressistes en aquest escenari.
L’11 de setembre del 2001, quan els talibans van donar suport als responsables dels atemptats als EUA, alguns van creure que hi hauria una oportunitat per a les forces progressistes, que els EUA i altres governs occidentals veurien que cap d’aquests podia ser la solució. Però el que va passar és que hi va haver una nova intervenció dels EUA, amb un nou compromís amb els senyors de la guerra.
La veritat és que tots els règims han decapitat durant dècades els moviments progressistes, i les forces vives del poble afganès estan escampades fora del país o amagades dintre, intentant establir xarxes clandestines. És molt complicat.
-Aquestes forces tenen poc suport i solidaritat internacional?
Washington i els governs occidentals no han ajudat. El 2013, l’intel·lectual dels Estats Units Noam Chomsky va escriure un article dient que era un error donar el Nobel de la Pau a Obama, perquè ell era «el comandant en cap de la més gran màquina de guerra del món», amb responsabilitats també a Afganistan. El mateix Chomsky i altres personalitats del món s’han pronunciat i em van donar suport quan va començar la meva persecució amb un manifest internacional.
-Tu representes les forces progressistes?
Jo vaig ser diputada amb suport de forces populars. He estat activista en favor dels drets de les dones i dels infants, vaig participar en la creació d’un orfenat i una organització per l’empoderament de les dones. Quan arribaren els talibans la primera vegada jo era professora clandestina. En el parlament afgà vaig confirmar que allò era una casa d’animals. També hi havia altres dones, però eren només nines boniques, florers.
“Passen barbaritats cada dia: execucions sumàries arreu, linxaments, fuetades, tota mena de càstigs públics, persecució de les dones…”
-Ara és pitjor encara la situació de les dones?
Ara, tot és pitjor. Però no es pot simplificar aquesta, tampoc la qüestió de gènere. La qüestió no és ser dona, és ser dona i progressista. La situació de les dones l’ha utilitzada molt la propaganda; per exemple, la Laura Bush va dir fa poc que els EUA van portar els drets de les dones afganeses i això és fals. Abans i durant l’ocupació soviètica, les dones havien tingut alguns drets. La qüestió de la dona s’ha utilitzat per justificar invasions i atacs bèl·lics. Però els països occidentals negocien amb els fonamentalistes que només fan que reprimir les dones, com a Aràbia Saudita i altres països. Fins i tot han arribat a intentar utilitzar-me a mi per dir com estaven d’empoderades les dones.
-Amb tot això, què creus que s’ha de fer?
Em preocupa molt que, igual com va passar amb la primera època dels talibans, s’estableixi una capa de silenci sobre la veritable realitat. He fet moltes entrevistes, però hi ha un oblit. He denunciat que els EUA i els països de l’OTAN, també l’Estat espanyol, van deixar el país argumentant que deixaven els afganesos controlar el seu propi poder, amb la taula negociadora a Doha i el consell de reconciliació i una taula amb els països veïns. Però són els talibans els que s’han quedat, i això ha deixat una situació de silenci.
Però passen barbaritats cada dia: hi ha execucions sumàries arreu, linxaments, fuetades, tota mena de càstigs públics, persecució de les dones… Coses que no són notícies, o són notícies en les agències en llengua persa que no es difonen més enllà.
-Creus que les sancions internacionals poden ajudar?
El problema no és de diners, el país té molts recursos. El que han d’explicar els EUA és perquè van deixar els titelles o per què han possibilitat l’ascenció al poder dels talibans. Aquesta és la cosa i el que cal canviar. En el seu focus, del que es tracta és de la solidaritat dels pobles i de les forces progressistes, no un apel a les forces invasores per fer caure un règim.
-Què es pot o caldria fer, què podem fer des de Terrassa o Catalunya?
Hi ha dues formes de donar suport al poble afgà. Una és el suport moral, i altra el suport pràctic. Pel que fa al primer, es tracta d’alçar la veu, mobilitzar contra la guerra a l’Afganistan i contra totes les formes de repressió. Però també contra totes les guerres, contra la guerra a Ucraïna, a Palestina. Perquè no parlem d’un problema específic de l’Afganistan. Cal tenir una mirada ampla per la pau, fer un activisme per la pau i els drets i el progrés social arreu del món. I és fonamental i important que sigui amb un esperit crític, qüestionant i desemmascarant la propaganda.
-Podries explicar una mica més aquesta proposta?
Defenso que actuar per la pau i contra l’opressió localment és molt important, perquè les forces invasores no han traït només el poble afganès, també t’han traït a tu, com a ciutadà espanyol, enviant armes i intervenint allà, han traït anant a massacrar el poble afganès en el teu nom. O sigui que el vostre activisme respon també a una crida a la responsabilitat dels vostres propis polítics, perquè cada progressista s’ha de sentit traït pels governs que bàsicament munten operacions bèl·liques. Si tu ets un líder d’una potència occidental i envies soldats a morir, si ni tan sols respectes una part de la teva població, quin respecte es pot esperar que tinguin vers la població afganesa?
-Com pot la població catalana donar un suport pràctic?
El punt central del suport pràctic és l’educació. Crec en l’educació, és clau per a l’empoderament de la població. Una part molt gran no en té cap formació ni educació. Els talibans ho saben, per això la seva prioritat és impedir que la gent accedeixi a l’educació. Jo he estat professora clandestina, tinc connexions i coordinació amb grups d’educació a l’Afganistan. Hem de donar-los suport.
Deixa un comentari