A l’escenari durant la conversa entre Paula Solís, Xavier Giró, Pere Rusiñol, conduïda per Joan Tamayo. Foto: MG
Pep Valenzuela
Ahir, sí, la festa del desè aniversari de Malarrassa, a La Coral, la Societat Coral Els Amics del carrer Pantà. A Terrassa hi ha d’altres associacions amb aquest nom, com són la cooperativa d’aigua Els Amics, al barri de Pere Parres, i Amics de les Arts. Totes parlen d’un temps i d’un país en el qual l’amistat, real, concretat o objectiu i desig, era quelcom molt important.
Amigues, companys, camarades, associades, cooperativistes… es retrobaren aquest 7 de març, vigília del Dia Internacional de les Dones, per celebrar aquests 10 anys de periodisme popular, alternatiu, combatiu, imprès en paper mensual i de distribució gratuïta que només l’amistat, la camaraderia i confiança en els desitjos que la justícia i els drets humans siguin reals i concrets, de transformació social, han fet possible. Amb els pocs diners de les prop de 100 persones i una vintena d’entitats que han posat una quota mensual i, altres, col·laboracions escrites, fotogràfiques, informatives…
Un esforç herculi, però, potser, una mica com el d’en Sísif, insuficient per mantenir com fins ara l’empresa. La celebració ha estat, per tant, també, un moment de reflexió.
«Deu anys, 100 números impresos i mil gràcies a totes i entre totes», saludava en presentar l’acte la Dolors Frigola, membre de l’Associació Cultural Malarrassa, tot destacant la proesa que és bastir un «mitjà de comunicació i transformació social» com ho és aquest, agraint especialment la feina feta pels dos companys que han portat la redacció tot aquest temps, el Miquel Gordillo i Pep Valenzuela.
Destacà, així mateix, que la capçalera ha estat «genuïnament terrassenca, altaveu de lluites, il·lusions de canvi, que esperàvem cada mes amb frisança per tenir dades i veus de les lluites socials, històries petites, fetes per persones petites que es fan grans i fan ciutat i país, i que tant costa que surtin en altres mitjans, si és que ho fan».
«Tanquem un cicle», afegí, «i perdem moltes coses, un mitjà que esforçava a diagnosticar la ciutat, els temes que realment importaven i preocupaven, un termòmetre de la ciutat, perdem un periòdic que el podies tocar i olorar, molt escàs en aquests moments, perdem pluralitat d’opinió», subratllà, però cridà a continuar: «hem coronat el cim, potser la llavor es reprendrà aviat, podrem ballar plegades el ball del cent mil diumenges», com diu el poema d’Henri Tachan musicat per Ramon Muntaner.
Hi havia molt bona companyia, en tot cas, per pensar o imaginar aquesta continuïtat-represa, presentava ara en Joan Tamayo, també membre de l’associació: la Paula Solís, de Crisàlide comunicació, cooperativa de produccions audiovisuals terrassenca; en Xavier Giró, mestre de moltes periodistes a la UAB durant dècades; i en Pere Rusiñol, director d’Alternativas Econòmicas (també cooperativa) i promotor del setmanari satíric Mongolia.
Sigrid i Lynce. Foto: MG
«És possible transformar la societat des dels mitjans?», demanava en Tamayo, advocat i membre també de l’Espai Drets i de l’Institut dels Drets Humans de Catalunya. «Espero que sí», responia la Paula, «per això hi soc aquí jo també. Però s’ha de reconèixer que és molt complicat finançar mitjans com els nostres, amb mirada social i que posen atenció en les persones i fets que no ocupen prou espai en els mitjans convencionals».
En Xavier Giró començà afirmant que tot el periodisme defensa algun model de societat, «la ideologia impregna la premsa, fer periodisme és fer política», emfasitzà. Des d’aquesta perspectiva, assegurà, «no sé si és possible transformar la realitat, però parlar dels conflictes sempre té algun efecte; saber què passa és necessari per a poder actuar, per sentir necessitat d’actuar. El periodisme, per tant, té efectes sobre la realitat».
Insistint en aquest «fer periodisme és fer política», subratllà, «comença quan decideixes de què parlar. Els mitjans, moltes vegades, estan entretinguts en coses sense importància». Després, continuà, «què dius, com es diuen les coses: si parles d’un conflicte on hi ha un abús de poder, com s’ha de ser neutres?, has de dir que hi ha un abús de poder».
«Malarrassa és un exemple del periodisme que s’ha de fet», destacà per la seva part en Pere Rusiñol, «per això, en lloc d’acabar caldria seguir, tenir un mitjà així és molt important». Des de la pròpia experiencial editorial, animà a fer esforços. «Cal gent que entengui la necessitat de finançar la informació que necessitem. Has de decidir a qui pagues, quin periodisme animes. Els bancs, grans empreses i poders ho tenen molt clar. I a Terrassa, comentàvem abans, segur que no és tan difícil trobar les 300 persones o quelcom més mínimes suficients per mantenir el periòdic».
Periodisme i xarxes socials
Paula Solís, Xavier Giró, Pere Rusiñol, Joan Tamayo. Foto: MG
Clar que, a més de diners, parlem d’un sector que viu una gran transformació. Què dir per exemple de la irrupció de les xarxes socials i altres mitjans tecnològics? «Han canviat les formes de consum i de producció de la informació», assegurà la Paula, «amb efectes molt positius, com rebre moltes més informacions, fer possible parlar al món des d’un senzill mòbil. Però, no menys cert, en un ambient on hi ha tanta informació que costa llegir-la». Defensà que «cal fer selecció, saber d’on ve, qui la produeix… és una tasca que no tothom pot fer o no sap o no té temps. El periodisme és més necessari encara».
«Els poders s’han apoderat de les xarxes», afirmà en Giró. «És veritat que internet i les xarxes han estat utilitzades amb molt d’èxit per moviments alternatiu; però ara els poders les controlen». Destacà també la forma moltes vegades «problemàtica» d’utilització de les xarxes: «és molt llaminer anar seguint tot el que passa per la pantalla, aquest món virtual, t’enganxes. Amb això, s’ha detectat clarament la baixa de l’esperit crític. Estem en un moment de retrocés, totes les possibilitats negatives de les xarxes estan més fortes», sentencià.
Insistint en aquest control de les xarxes, en Rusiñol subratllà el fet que «les xarxes són totalment privades i estan en mans de gent d’extrema dreta, que controlen l’algoritme, que és la mare dels ous, i és privat, és seu, l’utilitzen ells sense cap mena de control», destacà en recordar que moltes portades de la revista Mongolia els censuren a xarxes. És diferent el cas d’internet, que actualment és un sistema públic, almenys de moment… «un ciutadà crític pot anar a buscar gent, la trobarà, però la majoria ni sap a on, només espera a veure què troba». «Entre xarxes i Malarrassa no hi ha elecció: fem possible més Malarrassa!!».
Recuperant els comentaris fets sobre les dificultats econòmiques dels mitjans, en Xavi afegí que «aquesta qüestió del finançament, clarament, és una forma de control polític també. La majoria de mitjans de comunicació estan arruïnats o tenen moltes dificultats econòmiques», emfasitzà. «Així, és fàcil pels poder fer-los pressió i dir-los de què i com han de parlar, amablement, clar».
En aquest context, en Xavier argumentà, a més a més, que «pels crítics, la qüestió és ser part d’un moviment social actiu que faci seu i que doni suport al mitjà, perquè anem a contracorrent i aquest és un peatge que s’ha de pagar. El mercat té unes altres lògiques».
Proposà «fer dos passos enrere, guardar l’eina que és Malarrassa i repensar per a seguir més endavant. No és una derrota, és una fase més del camí», defensà. Des d’una altra perspectiva, la Paula posà l’atenció sobre el fet que «la gent s’ha de cuidar per continuar, perquè això és molt desgastant».
En definitiva, intentà resumir Giró, «la credibilitat del mitjà funciona a partir de la confiança compartida en un objectiu comú, i cal un diàleg amb tota la gent i moviments». Una proposta que, tot i compartida, «no és suficient», subratllà en Pere Rusiñol, «el principal problema és que la nostra tradició de periodisme ha menystingut les parts comercials, estic segur que amb un departament així ho podem fer, amb un secretari d’organització si cal, com a la vella escola, però cal aquest departament comercial».
I finalment, la pregunta clau, proposà en Tamayo: «alguna recepta màgica per al Malarrassa?»
«Caldria seguir, tinc l’esperança que així sigui», confessà la Paula Solís, «ara, no conec aquesta fórmula, i amb els moviments socials és molt difícil, perquè ells també necessiten diners».
Tampoc en Xavi té recepta màgica, «no hi ha, l’hem de construir, tots els mitjans pensen el mateix, com sobreviure? No tenen model, una altra cosa són els negocis. Cal pensar més i pensar col·lectivament, com projecte de diversos col·lectius, fent números, com diu el Pere amb més comercials que redactors. Però no hi ha fórmula màgica. Jo, quan tinc problemes que no sé resoldre, faig dos passos enrere i qüestiono tot el que hem fet, com ho hem fet, no culpant-nos, buscant raons».
«No hi ha res més pràctic que una bona teoria», va concloure, «i això s’aconsegueix pensant, parlant i actuant».
La poesia i música també poden transformar la realitat, sempre!!
Berta Sala. Foto: MG
Després de la necessària i animada conversa, res millor que la poesia i la música. Aclaparadores les actuacions del duo de poetesses terrassenques Sigrid i Lynce, i de la cantant, guitarrista i pianista Berta Sala, que ha publicat tot just ara un disc. En Joan Tamayo també recità alguns dels poemes del seu més recent poemari A cop de maça!
I fins i tot, un regal commemoratiu pels dos redactors de tots aquests anys. Dibuixos de l’artista local Anna Clariana.
Miquel Gordillo i Pep Valenzuela recullen els presents commemoratius. Foto: MM
Asseguren des de Malarrassa que continuaran informant, la web activa, i l’associació cultural també a l’aguait, el futur tot just comença ara.
Podeu llegir una crònica més lenta i amb més detalls a l’enllaç
Deixa un comentari