Montse Tafalla a l’entrada de la facultat de Dret de la UB. Foto: PV

Pep Valenzuela

Llicenciada en Dret i en Literatura per la Universitat de Barcelona. S’ha format en drets humans en centres especialitzats com l’IDHC, l’Institut international des Droits de l’Homme Rene Cassin i l’Instituto Interamericano de Derechos Humanos. Actualment és responsable de la Biblioteca Dipositària de les Nacions Unides de la Facultat de Dret. Ha realitzat diverses recerques sobre drets de la infància, dret a l’alimentació i altres qüestions de drets humans.

Els drets humans (DDHH) són assumpte d’advocats?

No, que va! És cosa de tothom. L’advocat, quan arriba, és perquè s’està incomplint o vulnerant algun dels drets. Aquesta, de fet, és la tasca dels advocats, en general, intervenir davant la justícia per reclamar que algun dret ha estat violat o no es compleix. L’advocat pot ajudar a recuperar o aconseguir, o preparar material per demostrar que tens determinat dret.

“Si en una societat no es compleixen els drets humans, aquesta esdevé tirania i les persones tenen dret fins i tot a la rebel·lió. Ho diu la Declaració Universal del 1948

Aquests drets es poden considerar drets naturals?

No crec en el dret natural com quelcom que t’ha abaixat Déu del cel. Crec que en el dret com quelcom que surt de l’evolució humana en les seves relacions, després d’anys de civilització s’arriba a la conclusió que uns determinats drets són fonamentals perquè l’organització social funcioni. Per això, la Declaració Universal del 1948, tres anys després de la fi de la II Guerra Mundial, estableix un llistat de drets bàsics, perquè la societat funcioni.

Les declaracions corren el risc de quedar en paraules?

Clar, això pot passar amb tot. Però destaco, de totes maneres, un paràgraf en el preàmbul d’aquesta declaració que planteja fins a on es pot arribar la defensa dels drets. Diu: «Considerant que és essencial que els drets humans siguin protegits per un règim de dret per tal que les persones no es vegin forçades, com a últim recurs, a la rebel·lió contra la tirania i l’opressió». O sigui, si en una societat no es compleixen els drets humans, aquesta esdevé tirania i les persones tenen dret fins i tot a la rebel·lió.

Així, totes les societats són tiranies!

Quan es valora el respecte i compliment dels drets es fa, normalment, en la perspectiva de la seva realització i considerant la vocació de complir-los. Els DDHH els hem d’aconseguir tots. Però en tots els països hi ha disfuncions. En alguns, vulneració sistemàtica. Una altra cosa és que hi hagi disfuncions, però també recursos i vies per reclamar.

“Hi ha entitats que ajuden que saben que les que estan tot el dia treballant són les dones. D’una manera o altra, sí, moltes vegades la solidaritat és feminisme”

Tots els països han de complir?

Els estats, en principi, els han de complir.

No hi ha diferències culturals?

No. En el seu moment es van fer dos tractats diferents, un de drets civils i polítics i un altre de drets econòmics i socials. Responia a les tensions dels blocs de la guerra freda. No tots els estats els signaven o ho feien amb reserves. Però, el 1993, una conferència internacional de l’ONU, a Viena, estableix que els DDHH estan interrelacionats. És a dir, si no tens garantida l’educació, com podràs exercir amb totes les garanties el dret al vot? No diguem si passes gana o fred, de què et serveix tenir la propietat?

Quines dificultats trobeu?

La realitat és que hi ha un qüestionament constant dels continguts dels drets. Penso, per exemple, en els dits delictes d’odi. La condemna d’aquests delictes estava pensada per la protecció de col·lectius més vulnerables, com les dones i persones racialitzades. Ara, veiem casos al contrari, de manera que es fa aparèixer les víctimes com si fossin les agressores. L’altre dia, el mateix Tamames deia que a causa del feminisme hi ha les violacions, et quedes flipant!

Això és creïble?

Com passa amb tots els drets humans, quan s’arriba a una certa igualtat, apareix la reacció i intenta donar-li la volta. Falta moltíssim per la igualtat de la dona, però ja fan el discurs… Necessitem reforçar el discurs i l’acció en defensa dels drets.

Hi ha nous drets? Com és això?

El sistema dels DDHH evoluciona amb la societat, amb els tractats específics i pel que fa al reconeixement i interpretació per part de les diferents organitzacions i entitats socials. Defenso, en general, que els DDHH és primer l’interès general, la solidaritat entre totes, que vol dir, en moltes situacions, tractar de manera desigual i protectora la gent que, potser, no té la sort que en tenen altres, ja sigui econòmica, física, psíquica. L’exercici dels DDHH és molta solidaritat!

Solidaritat remet a cures i feminisme?

Clar que sí! Quan ens arriben les entitats que es postulen al premi Solidaritat et fan pensar hi ha entitats que ajuden que saben que les que estan tot el dia treballant són les dones. D’una manera o altra, sí, moltes vegades la solidaritat és feminisme.

La comunicació, la informació, és un dret humà?

Sense cap dubte. Una societat democràtica només ho pot ser amb tot i cercant l’objectivitat, amb dades contrastades. Penso, ara, en els temps que corren, com molta gent fa més cas d’un tuit o post en les xarxes socials, publicat sense autor o control de confiança de cap mena. Estem en un punt perillós.

I molt important, el dret a la informació no és només allò que ens diuen, que llegim o escoltem, també a generar-la i difondre-la, d’alguna manera, que tothom pugui ser periodista.

Ara que dius això, la llibertat d’opinió té algun límit?

Clar que sí. Els límits són els drets humans. L’odi, els discursos per vexar, agredir, violentar… aquestes no són opinions, són agressions directes.

Qui garanteix els drets?

El garant dels DDHH ha de ser tothom. En una societat democràtica, òbviament, l’estat i les administracions, que tenen la potestat de garantir l’exercici i el respecte dels mateixos.

Què és l’Institut de DDHH?

L’Institut nasqué el 1983, a l’inici de la democràcia, un context en què no hi havia una tradició de DDHH, de teoria, ni en el sistema acadèmic ni en les administracions públiques. L’IDHC començà a fer cursos de formació amb vocació de cobrir aquesta mancança, així com per difondre la informació dels drets en general, a informar i divulgar amb rigor, contribuint al seu compliment i a la creació de mecanisme per aquest compliment.

Com es fa aquesta tasca?

A més dels cursos, fem estudis de dret comparat amb altres països amb tradicions molt més arrelades, i publiquem materials. Investigació, formació, comunicació. No fem assistència en situacions de vulneració, per això hi ha altres entitats. Posem el focus en incidir en les administracions, formant el funcionariat, per exemple amb convenis amb ajuntaments, amb les sindicatures de greuges, i amb la policia, tenim un conveni amb Mossos d’Esquadra. Així mateix, a la formació convoquem entitats i persones d’altres àmbits, com periodistes.

En aquests 40 anys, què en destacaries?

Un pas important va ser instituir el premi Solidaritat, per projectar i donar publicitat a la feina en pro dels DDHH de persones i entitats. Si es mira la llista, podem veure quina filosofia té l’IDHC. El premi es va ampliar a mitjans de comunicació. En conjunt, es considera que la defensa dels DDHH es fa no només quan portes la bandera d’aquests, sinó que es fa en el dia a dia i en tots els àmbits, quan poses en evidència situacions de vulneració d’aquests, com fan les entitats que treballen per protegir la gent amb dificultats, en el dia a dia, que és com una manera indirecta de denunciar, de dir que estem fent perquè quelcom està fallant.

Treballa molta gent a l’Institut?

Som un equip petit. La junta directiva és formada per 13 persones, voluntàries; i l’equip tècnic, per 6 professionals.

Totes sou advocades?

La majoria sí, però no totes. Hi ha periodistes, politòlogues i especialistes en administracions pública. Això a la junta. A l’equip tècnic, només un advocat.