L’escriptora i filòsofa palestina Nadia Harhash durant l’entrevista, a finals de desembre de 2023. Foto: Helena Rodríguez Gómez
Helena Rodríguez Gómez (Catalunya Plural)
Parlem de processos de deshumanització, corrupció, resistència, patriarcat, fanatisme, mitjans de comunicació, identitat i molt més amb Nadia Harhash, escriptora palestina actualment realitzant un doctorat en Filosofia a la UAB.
Fa tres mesos, el brutal atac de Hamas contra els kibutz israelians va desencadenar la sagnant represàlia d’Israel sobre Gaza, matant a més de 22.835 palestins, segons xifres del Ministeri de Salut de Gaza del 7 de gener de 2024. A la recerca de maneres d’entendre el sense sentit de la destrucció, parlem amb la filòsofa, advocada de drets humans i periodista palestina Nadia Harhash. Aquesta entrevista és una reconstrucció del que Harhash va presentar a la seva conferència La Palestinització del Món, basada en la tesi que està treballant a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), i una conversa que vam tenir en una terrassa assolellada de la capital catalana un matí de finals de desembre de 2023.
Seguint l’esperit de l’anomenat “coneixement situat” –el punt de vista filosòfic que explores en el teu treball acadèmic–, començarem coneixent-te millor per entendre millor la teva visió del món. Què et va empènyer a estudiar dret?
Créixer en la situació d’injustícia en què s’aplica una llei diferent per als palestins i els israelians va ser clau. Quan falta equitat en l’esperit d’aplicació de la llei, no té sentit obeir la llei. Com pot un individu obeir una llei que reforça la seva condició de membre inferior de la societat? Com poden els palestins acceptar la vida sota ocupació quan saben que se suposa que han de ser lliures? Quan em vaig graduar, estava més interessada en la política i volia convertir-me en ambaixadora, però llavors no hi havia cap entitat palestina. Tot i això, escriure és la meva passió, així que diria que per sobre de tot, soc escriptora. És curiós com és la primera vegada que dic això, perquè solia dir que soc principalment mare de quatre fills.
Quatre nens, això és molta feina.
Criar quatre fills pel meu compte durant els últims vint anys ha estat tot un viatge. Ara que són adults, m’alegro que no siguin la prioritat en la meva ment. Em vaig casar molt jove, i això no va ser gens fàcil: els meus fills sempre van ser el primer. Però malgrat les dificultats, sempre he volgut continuar els meus estudis.
Vas continuar formant-te en estudis de pau, filosofia islàmica, estudis sobre Jerusalem…
Quelcom dins meu em va dur a aquestes àrees, especialment després d’adonar-me que hi havia una gran diferència entre ser advocada, guanyar-se la vida sent advocada i ser l’advocada que volia ser. Un cop, vaig pensar a ser advocada xaria per a exercir el dret de família islàmic i canviar les coses des dels tribunals. Però mentre em preparava, vaig adonar-me que no podria, perquè molts elements d’aquesta llei van totalment en contra de la meva concepció dels drets humans i de les dones. Per a mi, això va ser una bufetada de realitat. Irònicament, aquesta llei no té res a veure amb l’Islam que vaig créixer creient i estudiant, ni amb el que significa ser musulmà. Especialment pel que fa als drets de les dones.
És llavors quan decideixes començar a escriure sobre els drets de les dones a Palestina al teu blog Viure en la pell d’una dona?
D’alguna manera sí, perquè va ser llavors quan em vaig enfrontar a un divorci viciós. Em vaig trobar havent de plantar cara no només a l’home que vaig decidir deixar, sinó a la societat sencera, i sense gairebé cap suport, perquè la gent té por. Després d’aquest incident traumàtic vaig escriure Living in the Shoes of a Woman, una novel·la fictícia sobre la meva experiència de divorci. És llavors quan vaig descobrir que, a través de l’escriptura, podia canalitzar el meu jo interior i alçar la veu. El blog va arribar més tard, quan vaig decidir agrupar els meus escrits per preservar la meva feina.
Aquesta utilització de l’escriptura i els estudis per entendre la teva situació personal em recorda a l’enfocament epistemològic àmpliament anomenat “coneixement situat”. És aquesta la raó per la qual vas triar aquesta perspectiva filosòfica?
Sempre m’he comportat cap a les experiències, el coneixement i la política de la mateixa manera, de vegades definint-lo i d’altres no. D’alguna forma, aquest apropament està relacionat amb la meva cerca interna de la llibertat com a palestina, musulmana, àrab i dona. Havent crescut a Jerusalem sentint-me bloquejada per moltes coses. Aquesta complexa situació et porta a la teva pròpia revolució, tractant d’entendre on encaixes realment, en aquesta composició del que és o ha de ser la teva identitat. Intentant preservar-te. Però quan trobes les respostes dins teu, comences el camí de veure on estàs situat al món i conceptualitzar des d’allà, i et converteixes en filòsof. Així, després de llegir el meu treball, la Begonya [Begonya Saez Tajafuerce, la directora de doctorat de Harhash a la UAB] em va dir que el que estava fent s’anomena coneixement situat, inclós en la teoria del punt de vista.
En aquest procés postcolonial i crític de situar-te a tu mateixa, el coneixement i el teu punt de vista, has construït el concepte de Palestinització, que estàs desenvolupant en la teva tesi actualment. Quin significat dones a aquest concepte?
El significat té arrels històriques, basades en l’ocupació colonial israeliana, que buscava mantenir-se a si mateixa afligint a la població indígena àrab de Palestina amb el que jo anomeno Palestinització. Jo definiria aquesta palestinització com una condició humana anòmala, o més aviat una condició inhumana, producte d’un esforç implacable destinat a sotmetre a aquests subjectes colonitzats i alhora negant-los els mitjans i la voluntat de resistir-se a ella. Els palestins es van convertir així, fins avui, en organismes socials violats col·lectivament en un disseny sistemàtic de neteja ètnica. A causa de la seva etnocentricitat, l’ocupació colonial israeliana va reprimir tant la població que va acabar palestinitzant-la. És a dir, inculcant un profund sentit de victimisme a la psique col·lectiva palestina, que més tard es va transformar en resistència. Avui dia, després d’haver fermentat durant gairebé un segle d’ocupació colonial israeliana, la palestinització ha arribat a impregnar i definir gairebé totes les facetes de la vida palestina.
En la teva tesi, vas més enllà i sostens que aquesta palestinització està present a la resta del món. Argumentes que no cal ser palestí per experimentar-la, sinó que només cal ser “l’Altre” en qualsevol situació dominada per asimetries de poder. Podries exemplificar això?
Aquest “Altre” podria ser una dona que lluita pel seu dret a la vida com a ésser humà de ple dret en una societat on el patriarcat i les estructures familiars són la norma. Podria ser qualsevol persona que suportés discriminació i neteja ètnica, o també qualsevol persona sota l’opressió de la capritxositat d’un mal govern. En resum, ser palestinitzat és ser algú o un poble la humanitat del qual és violada. Quan comences a perdre el sentiment de la teva humanitat, llavors ets palestí. Perquè aquesta és la trista anomalia de ser palestí: intenten llevar-li la humanitat. Ja estan utilitzant descripcions d’animals per referir-se a nosaltres. Però, no obstant això, jo soc humà. Sé que soc humana. Si hi ha una lliçó que cal aprendre de l’experiència dels palestins amb la Palestinització, hauria de ser que la justícia no és donada, sinó que es guanya. Aquells que posseeixen el poder de dominar als altres no és probable que el renunciïn. Continuaran exercint-ho fins que els oprimits assumeixin la plena autoritat en el seu legítim desig d’acabar amb la seva injustícia.
Aquestes perspectives postcolonials i situades també poden ser molt útils en l’exercici del periodisme. D’alguna manera, has aplicat aquest “enfocament situat” també en el teu treball periodístic?
Sí, de fet, tot el temps. Quan escric, escric en primera persona. I ho faig perquè quan situes allò que escrius, ho fas més proper al lector: com més clara sigui la teva situació, millor es percep la teva paraula. Si tinc alguna força en el que escric, és perquè escric des d’experiències personals i les vinculo amb situacions i contextos més amplis, escrivint per a un públic més general.
Seguint aquest fil, com descriuries com és ser una periodista palestina a Jerusalem?
Durant molts anys i fins ara, els meus escrits se centren en els assumptes interns palestins, des de la situació política d’una persona que viu sota ocupació i corrupció, essent molt curosa en escriure sempre sobre fets per evitar situacions de responsabilitat penal complicades. Fa uns anys, hi havia un marge d’expressió molt millor a Israel, i vaig actuar com si no tingués por, pensant que escrivint sobre els casos de corrupció dins de l’Autoritat Palestina (PA) des de Jerusalem m’estava protegint de ser detinguda i interrogada a presó. Però llavors, durant i després de la pandèmia del coronavirus, es va produir un greu empitjorament de la llibertat d’expressió en l’àrea palestina. Va ser llavors quan van cremar el meu cotxe, que va coincidir amb l’assassinat de Nizar Banat [crític de la corrupció de Fatah]. I quan van decidir colpejar-me, no els va importar que visqués a Jerusalem. Vam ser miraculosament salvats d’una explosió perquè la meva filla estava desperta en el moment de l’atac incendiari, i irònicament vam ser salvats per la policia israeliana. Així que, de nou, aquests casos et produeixen un caos al cap: d’una banda, critiques Israel, i de l’altra, et salven de la violència procedent de la corrupció palestina.
Com et va afectar aquesta repressió de la llibertat d’expressió?
Ja no volia escriure, no li trobava el sentit. Abans, el que escrivia desencadenava investigacions, i tant el públic com els funcionaris del govern responien a allò que publicava. Però després de l’incendi del meu cotxe, l’opressió va prendre un nivell diferent. Allò que escrigués només posava en perill la meva vida, sense marcar cap diferència. I després va arribar el xoc del 7 d’octubre. Mai havia sentit aquesta pressió com a escriptora palestina tant com ho vaig experimentar llavors. Des del principi vaig demanar un alto el foc, però vaig decidir deixar de publicar a Facebook perquè era una bogeria. En canvi, vaig decidir escriure en una pàgina web àrab amb seu a Londres, on solia escriure. Allí vaig poder expressar-me, mentre que en anglès vaig haver d’assegurar-me de no utilitzar mai les paraules Hamas o resistència, perquè definitivament podria portar-me a situacions perilloses que podrien dur-me a la presó.
Com interpretes el que va passar el 7 d’octubre?
Divideixo els horribles esdeveniments del 7 d’octubre en diverses parts. Va haver-hi l’ofensiva militar i la captura d’ostatges dirigits per Hamas, i va haver-hi la segona part quan una multitud de persones engabiades van entrar en alguns barris israelians participant dels assassinats. Entenc que és legítim demanar l’alliberament dels presoners, però no crec que hi hagi cap justificació per matar ni prendre civils com a ostatges. Fins i tot, quan alguna gent diu que els qui van perpetrar algunes de les atrocitats no van ser els militants de Hamas sinó la multitud, has de ser prou responsable com per a no permetre-ho. Ara la narrativa sobre el 7 d’octubre està canviant lleugerament, després que algunes investigacions a Israel, com les de Haaretz, estan tractant de revelar el que realment va tenir lloc durant aquelles hores, investigant també els impactes de la resposta israeliana. Sigui com sigui, crec fermament que aquest atac va despertar els temors dels jueus a l’Holocaust. I potser també va ser un xoc per a molts palestins que sentien una pèrdua del propi sentit de la identitat, surant en aquesta inexistència.
I quina és la teva lectura de la reacció israeliana a l’atac de Hamas?
El que també vam veure el 7 d’octubre va ser un col·lapse total de la intel·ligència israeliana, que potser estava massa confiada que els palestins estaven ocupats en la seva corrupció, mentre que Israel entrava en el procés de pau amb el món àrab. Després d’això, quan Israel va sentir-se sense poder dominar els palestins com havia estat fent, va canviar a la seva estratègia actual de destrucció i desplegament total de la llei marcial. Aquí és quan cauen totes les màscares, i es demostra aquesta ocupació militar colonial en la qual el soldat imposa la llei, utilitzant el sistema per tots els seus mitjans amb sentències tan excessives que converteixen Israel en una gran presó per als palestins. Mentrestant, més del 60% de Gaza està totalment destruïda i més de la meitat de la població oficialment desplaçada. Esglésies, escoles, hospitals… Ja no hi ha llocs segurs, no hi ha línies vermelles per als israelians: està permès destruir. I Israel està disposat a continuar amb aquesta destrucció fins a assegurar el seu control sobre Gaza, mentre que fins ara no hi ha cap recepta sobre com volen dominar. En part, perquè això significaria assumir la responsabilitat d’aquesta destrucció, i el govern israelià no vol fer-ho perquè no vol pagar les conseqüències.
Com vas trobar la teva veu en aquest context de destrucció i opressió?
Va ser molt difícil parlar, perquè estàs enmig, tens amics i coneguts a banda i banda. Però em sembla una obligació alçar la veu, perquè l’horror d’allò que està passant a Gaza no té precedents. És insuportable. Tots aquests milers de persones assassinades, totes aquestes cases destruïdes. Per això insistia que es produís un alto el foc des del primer instant, malgrat els horrors del 7 d’octubre: aquesta era la meva veu. He estat a Gaza moltes vegades amb la meva feina; el sentit de les coses és diferent quan les experimentes. Els llocs, la gent és diferent. Ara, Gaza gairebé ha desaparegut, i les batalles tenen lloc dins d’allò que abans era la casa d’algú, la vida d’algú, els records d’algú durant molts anys. Així que em nego a veure el que està passant a Gaza des de la pantalla, com si només l’estiguessis veient. Els gazians són persones exactament com nosaltres, i el que està passant allà també ens passa d’alguna manera a nosaltres. No podem considerar que la gent de Gaza estigui acostumada a això, perquè ningú ho està, i tampoc no hauríem d’acceptar que la gent estigui disposada a morir. La gent està disposada a morir quan ja no hi ha vida per a ells, i estem a punt d’arribar a aquest punt a Gaza. Mentrestant, el món titubeja en la seva condemna, i no es permet l’alto el foc. Vivim en aquest món palestinitzat, on ni tan sols podem expressar el que volem o el que necessitem mentre veiem com aquesta injustícia ens desborda.
Després de tants anys d’opressió i hostilitats, diries que hi ha un procés de deshumanització de l’Altre?
Nosaltres, els palestins, hem estat vivint amb dolor des de sempre, i per això ara a vegades ens preguntem, què és tan diferent del dolor dels israelians? Per això, jo diria que els palestins a penes poden sentir simpatia o empatia cap als israelians. Malauradament, la gent no dibuixa paral·lelismes a les mateixes històries de misèries, i alguns pensen que no es poden comparar. Això és exactament el que passa als israelians: és la seva por, la seva misèria, i ningú en la terra la sent, inclosos els palestins. Per això, crec que aquest és un moment fallit de la humanitat, perquè totes dues parts no aconsegueixen atribuir la humanitat a l’altra part. I això és el més trist. Per a mi és molt dolorós quan els israelians que conec, que sempre he vist com els meus socis en la construcció de pau i la sanació, es neguen a veure l’horror d’allò que han estat fent durant els últims tres mesos.
Veus alguna sortida a aquest procés de deshumanització?
Aquesta és una terra que ara dos pobles consideren com a seva. Després de 75 anys d’ocupació, Israel ha aconseguit construir una entitat que no desapareixerà, almenys no en la meva vida. Hi ha generacions d’israelians que han nascut i crescut per formar part del que és Israel. No puc debatre això, perquè aquesta és la seva realitat, mentre jo tinc la meva, en la qual tots els palestins, ja siguin refugiats, estiguin en la diàspora o en els territoris ocupats, són part d’un poble que té dret a la seva terra. No importa si la meva història és més justa que la seva, el que importa és que ells en tenen una altra. I encara que la meva història m’importi, sé que no hi haurà solució sense que els dos pobles visquin en pau. Per tant, vull que acabi l’ocupació i que tornin els milions de refugiats, però no diria que vull que Israel deixi d’existir. No crec que estiguem curts d’espai, el que falta és la disposició a viure junts pacíficament i civil. I això és el que hem d’aprendre a fer, buscant maneres en què aquesta regió pugui absorbir-nos a tots de manera significativa i pacífica. Per descomptat, això també requereix la voluntat del poble i del govern israelià, i fins ara, Israel no està disposat a fer-ho. El que estem veient i vivint és una neteja ètnica sistemàtica des de la creació d’Israel fins ara. [Els dies 11 i 12 de gener de 2024, la Cort Internacional de Justícia examina les acusacions de genocidi presentades per Sud-àfrica]. Al meu entendre, el que estem veient a Gaza és una representació real de com Israel veu els palestins, perquè per al govern israelià cada palestí és una Hamas potencial. Però de la mateixa manera que Israel no deixarà d’existir, tampoc nosaltres, els palestins, ho deixarem de fer. Per desgràcia, persones de tots dos bàndols pensen que poden desfer-se de l’altre. És la mentalitat de nosaltres o ells, i aquest és el problema.
En la situació actual, hi ha un espai en els mitjans palestins i israelians per a veus com la teva, que d’alguna manera intenten anar més enllà de les divisions?
En realitat és una veu molt mínima. No perquè no existeixi, sinó perquè el públic en general no vol sentir això ara. Aquest va ser el meu conflicte des del principi: soc incapaç de dir el que dic davant de la meva família i d’aquells amb els quals em vaig criar. I ho entenc: en temps conflictius, la gent es recolza en els missatges polítics i els líders que responen a la seva ràbia i dolor. En un sentit alliberador, senten que almenys aquestes persones estan responent a l’agressió a la qual vivim. I és per això que és molt difícil discutir contra aquestes posicions. Però quan la ràbia ens dicta el camí, no anem enlloc. Aquells que no estan sota el foc directe poden ser més racionals, i és per això que veus com la meva són importants per trencar els discursos bèl·lics. En aquest sentit, tot i que la proporció d’israelians que estan alçant la veu ha augmentat, no en són prou, considerant que la màquina de destrucció massiva encara està arrasant Gaza. En part, s’explica perquè, ara com ara, a Israel hi ha marges d’expressió molt estrets: hi domina la veu del fanatisme, que redueix Israel a un estat de colons, i si dius alto el foc, et titllen d’antisemita o antisionista i pràcticament et porten la presó. En general, els mitjans de comunicació israelians són bons i responsables, però quan es tracta de la guerra, en un primer moment tots parlen la mateixa llengua i es converteixen en mitjans de comunicació sionista, mentre que la censura empitjora. No obstant això, part de la cobertura ha canviat progressivament: Haaretz està investigant en detall els fets del 7 d’octubre, tot i que el Govern israelià els persegueix davant els tribunals per qüestionar la seva narrativa. Per això hem de continuar esquerdant el discurs de la guerra i continuar demanant un alto el foc. Continuar vol dir matar més gent, i no permetré això als meus fills ni als fills dels altres.
Llavors, com es resisteix a aquesta violència i opressió que esmentes?
T’espolses les runes del damunt i resisteixes de qualsevol manera que et mantingui ferm en el que creus que és la teva terra. Resisteixes seguint intentant aconseguir-la, sabent que una terra, una nació o un estat de llibertat és una cosa per la qual has de treballar. Si vull un alliberament de Palestina, haig d’entendre què significa i què és pràctic fer. He de veure que podem crear una entitat palestina que sigui habitable, però això no ho tenim fins ara. Ni tan sols puc pensar com seria, perquè Israel està eliminant totes les possibilitats de pensar-la.
En el teu treball acadèmic, de vegades et refereixes a l’Autoritat Palestina com a “ficció política”. Segons la teva anàlisi, l’intent de crear un organisme palestí independent ha estat un fracàs?
Després de les Intifades, en el marc d’allò que finalment es va conèixer com el procés de pau, el moviment nacional palestí va mossegar l’esquer d’una condició d’Estat presumit, però no contemplat explícitament en els Acords d’Oslo. Al meu entendre, podríem qualificar això de ficció política palestina. Un estat que semblava viu, però que a través de la convivència simbiòtica amb l’ocupació, va acabar sent un vehicle per a desempoderar al poble palestí, perpetuar l’ocupació i intentar protegir una majoria jueva de les acusacions de ser un estat d’apartheid. Dins de l’Autoritat Nacional Palestina sempre vam estar representats per un lideratge equivocat, que en el fons va empoderar Israel, i encara ho estem. Mentre estiguem fragmentats entre Hamas i Fatah a Gaza i Cisjordània, com podem pensar en la forma d’una entitat palestina realment alliberada? La majoria dels palestins pensem que ni uns ni altres ens representen, però ens agradi o no, vivim sota aquest lideratge i el món parla amb aquesta representació. Per tant, l’hem de canviar, unificar i reestructurar de manera que englobi la diferència i aconsegueixi representar la meva veu, la de la meva filla, la dels que estan en camps de refugiats i els de la diàspora, els de Ramal·lah i els de Gaza.
Exposant la corrupció interna i la repressió, a vegades fins i tot et refereixes a l’Autoritat Palestina com una forma de doble colonització.
Els palestins van acabar amb el pitjor de tots els mons possibles, ja que van haver de suportar al mateix temps l’opressió que els va provocar tant l’ocupació colonial israeliana com l’Autoritat Palestina, que s’ha convertit progressivament en un Estat policial o no-estat. Ens feia il·lusió veure la bandera palestina, però no volíem ni volem veure l’estat de corrupció que ens envolta. La corrupció que vam veure va ser una cosa que mai havíem vist abans, destrossant la cohesió social que teníem amb una estructura jeràrquica a la qual no estàvem acostumats, uns líders amb una riquesa no vista. Hamas, d’altra banda, anava construint una molt bona estructura social amb una acció molt ben pensada: semblaven de peus a terra, construïen instituts, anaven als camps de refugiats. Però també eren corruptes.
Pel que has experimentat i investigat, quina part d’aquest context polític i de corrupció és causada per la situació d’ocupació?
L’ocupació està permetent la corrupció i fins i tot fomentant-la. Per exemple, la gent paga a l’administració palestina al voltant de cinc mil xéquels per a obtenir un permís específic, però per a Israel aquest permís és gratuït. Quan es rep aquest permís d’Israel, els israelians el lliuren a la unitat de coordinació palestina i aquesta guanya molts diners en el procés. Israel sap que això és pura corrupció, però ho permeten en tots els aspectes de la vida i, en certa manera, ho recolzen. Però aquesta simbiosi va més enllà, especialment en la facció de seguretat. Quan els palestins van a manifestacions, per exemple quan Nizar Banat va ser assassinat, Israel va participar en la repressió de les manifestacions atacant i demolint altres ciutats de Cisjordània, per a desviar l’atenció de la gent. Mentre la gent anava a una manifestació contra la corrupció a Hebron, una incursió de colons tindria lloc a Nablus, o a Jenin… Així que, d’alguna manera treballen junts. Soc molt crítica amb Fatah, perquè he viscut sota el seu sistema corrupte, però la situació no és millor a Gaza, on Israel també ha estat fent costat a Hamas per mantenir la seva posició durant els últims set o vuit anys. I és per això que el poble israelià està enfadat, perquè el govern ha permès la seva prosperitat.
Per què ho van fer?
Era més beneficiós per a ells tenir gent que confiés en Hamas que altres faccions polítiques, ja que tenir un Hamas fort significava tenir una Fatah feble. Aquest és l’equilibri que Israel intenta aconseguir contínuament. Tothom feia servir aquest statu quo, i a ningú semblava importar-li el que la gent havia de suportar… És un sistema de supressió des de totes direccions.
Bona part de la teva recerca s’ha centrat en la societat patriarcal a Palestina i Orient Mitjà, així com en els diferents moviments feministes i de dones dins de l’Islam. Quin paper diries que està jugant el patriarcat en totes aquestes dinàmiques, i quines alternatives podrien construir-se des del feminisme i els moviments de dones?
En aquest moment, en termes generals, els moviments de dones estan prenent principalment el paper dels palestins i israelians en temps de guerra, que no és específicament feminista. Dit això, he vist com les dones de Cisjordània treballen intensament en la resistència comunitària no violenta. Totes les iniciatives de suport a les famílies de víctimes són dirigides per dones. Però, una vegada més, hi ha una gran percepció d’impotència, i això és el que també ha ocorregut amb el moviment de dones israelianes. Crec que ara comencen a parlar, però encara és una veu vaga. Un fort moviment antibel·licista com Women in Black podria haver marcat diferència, però ara no poden, perquè la ràbia ha pres possessió del discurs. I aquest és el sistema patriarcal, una reacció masclista aclaparadora que vol comparar qui és més fort.
La meva última pregunta prové d’una altra entrevista on vas dir que la realitat palestina és com un laberint sense una sola sortida. En el moment present, veus alguna sortida? I en cas afirmatiu, quines vies de sortida identifiques?
Sens dubte és un temps fosc, però crec fermament que cada nit té un dia, forma part de com funciona l’univers. L’única via és buscar formes pacífiques de tornar a viure junts. Això ens portarà a una millor vida per als palestins i per a tota la regió. Quan no sents que la vida val la pena viure, per què t’importaria la vida dels altres? Si no tinc cap mitjà per viure, per què creus que et permetré viure? Espero que Israel s’adoni d’una vegada que mentre els palestins visquin en aquest caos, els israelians sempre viuran en aquesta amenaça. Sempre que pensin que poden mantenir les seves bones vides mentre ens estan posant en enclavaments de guetos, seria qüestió de temps que el 7 d’octubre es repetís, ja que la brutalitat contra els palestins només provocarà violència en la ment dels palestins. Però també tenim un llarg camí a recórrer internament. No es pot tenir una entitat palestina sense unes eleccions en gairebé dues dècades. No es pot tenir una entitat palestina amb Palestina fragmentada entre Fatah, Hamas, Gaza i Cisjordània. Seré optimista en el moment en què existeixi una voluntat seriosa d’unitat: llavors podrem dir que estem en el camí de l’alliberament. Com puc pensar a alliberar-me d’Israel quan estic en aquesta lluita interna? Així que, fins a aquest moment, no crec que puguem fer res per sortir de la gran opressió de l’ocupació en si.
—––––
Nadia Harhash és doctoranda en Filosofia per la Universitat Autònoma de Barcelona, té un màster en Estudis de Jerusalem i Filosofia Islàmica. També té diplomes en resolució de conflictes i planificació estratègica de la Universitat de Coventry i l’Acadèmia de Tel Aviv Yafo, respectivament. Harhash es va llicenciar en dret a BAU Beirut i és l’autora de llibres com “In the Shadows of Men” (2016) i “Nietzsche in Jerusalem- A Diary of a Dog” (2021). Com a escriptora palestina amb seu a Jerusalem, va publicar extensament sobre gènere, cultura i religió, obtenint un reconeixement significatiu a la seva pàtria. El seu blog destaca especialment per la seva cobertura de la política palestina, mentre que els seus articles han estat publicats tant a les versions en anglès i àrab del Huffington Post.
Deixa un comentari