Participants en la marxa exploratòria organitzada per la CUP. En primer pla, Jaume Bofill, candidat a alcalde a les eleccions de maig vinent. Foto: CUP-Trs
Amb cadires de rodes i bastons d’invidència, existeix la ciutat d’accessibilitat universal?
Montse Petita: “A Terrassa, una autèntica cursa d’obstacles”
Lluís Costa
Amb cadires de rodes i bastons, un grup de 15 persones passejaven el passat 21 de gener per carrers del barri de Sant Pere. Res de nou si no fos que es tractava d’una marxa exploratòria (la primera es va fer el juliol passat) per descobrir com és el trànsit quotidià de les persones amb discapacitat i diversitat funcional. O sigui constatar fins a on l’accessibilitat és universal o només reservada per a una part de la població, mentre l’altra queda exclosa.
Durant les quasi dues hores de recorregut, diverses participants es van posar a les sabates d’aquelles persones amb mobilitats reduïda, baixa visió o ceguesa, i van evidenciar les barreres arquitectòniques que es troben als barris: incompliment sistemàtic de normatives d’accessibilitat en locals comercials com bars i terrasses. Una autèntica cursa d’obstacles, previstos molts i també no pocs d’imprevistos.
Acompanyades per activistes de l’associació Prou Barreres, amb cadires cedides per Oncolliga Terrassa per a l’acte i d’un bastó per a l’experiència de mobilitat de persones invidents, el grup es trobà en una taula rodona al final de la marxa, per explicar les impressions sobre l’experiència viscuda i els entrebancs detectats.
La marxa va evidenciar les barreres arquitectòniques que es troben als barris i l’incompliment sistemàtic de normatives d’accessibilitat en locals comercials com bars i terrasses
Una constatació unànime: primer, les dificultats conseqüència d’una urbanització pensada sense tenir en compte els drets de mobilitat i accessibilitat de totes les ciutadanes i, segon, la deixadesa de l’espai públic. «Molt cansament amb la cadira, tot queda molt més lluny», comentava una de les participants. «Molta sensació d’inseguretat i vulnerabilitat personal», una altra, «por i com si tot fos perillós». La majoria de voreres no tenen l’amplada mínima, llambordes trencades, relleu que dificulta la circulació normal, cubells d’escombraries i fonts d’aigua no practicables per qui va amb cadira, obres no senyalitzades que obliguen a fer mitja volta, «m’he de planificar tot el dia».
Res més lluny de la propagada i suposada accessibilitat universal, «la ciutat no és inclusiva, deixa fora multes persones», afirma amb contundència la Montse «Petita», de l’organització de la marxa, militant de la CUP, que és l’entitat responsable d’aquesta marxa.
«Volíem fer sensibilització sobre aquests problemes, mostrar a les ciutadanes de Terrassa que la ciutat no és inclusiva, és discriminatòria i es deixa una part d’aquesta població sense el dret a la mobilitat, posant entrebancs i obstacles allà on no n’hi hauria d’haver», i afegeix: «el Consistori permet que la ciutat continuï urbanitzada des d’una visió productivista i capacitista, no es té en compte els col·lectius de persones amb diversitat funcional, ni tampoc les persones grans ni aquelles que van amb el cotxet per a criatures».
Avui ningú nega públicament el dret de totes les persones a l’accessibilitat universal, menys encara els poders públics i les administracions. La realitat, però, és ben bé una altra. Malgrat que «la normativa i que les lleis obliguen, aquestes no es compleixen, i s’ha d’exigir i forçar el seu compliment», emfasitzava l’encara síndica de greuges de Terrassa, Isabel Marquès, en un acte organitzat també per la CUP, realitzat el passat 3 de febrer a la Masia Freixa.
L’argument «universal», aquest sí es compleix, és que mai hi ha pressupost suficient per a fer les obres necessàries. «Aquesta, però, és una excusa de mal pagador, perquè el disseny universal no ha d’implicar sobrecost ni ser més car», sentenciava l’Òscar Cano, terapeuta ocupacional, en aquest mateix acte, «és només una qüestió de planificació que, avui, encara no té en compte totes les persones».
Insistia en aquest problema en Dídac Cerezo, estudiant de Geografia, en apuntar als «grans plans urbanístics que no inclouen tot el necessari per fer efectiva l’accessibilitat».
En conversa amb Malarrassa, la Montse Petita, que forma part de la candidatura de la CUP a les pròximes eleccions municipals, parla de «l’experiència sorprenent» que ha viscut la gent que ha participat en les dues marxes exploratòries realitzades pel seu partit, «descriuen la ciutat com feta a trossos, com una carrera d’obstacles, de vegades insuperables».
Montse Petita (CUP Terrassa): “la ciutat continua molt hostil, has de sortir amb temps de casa perquè no saps què et trobaràs”
Reconeix que ha vist canvis des que inicià el seu activisme, l’any 1993, en una entitat dita Adifte, avui transformada en Prou Barreres, quan ja van fer alguna marxa exploratòria i havien comptat amb la participació del llavors alcalde Royes, «però la ciutat continua molt hostil, has de sortir amb temps de casa perquè no saps què et trobaràs. Ara, quan he vingut cap aquí, he hagut d’esperar parada perquè un camió que volia descarregar impedia passar per la vorera, una persona a peu hauria passat sense massa problema, jo m’he hagut d’esperar».
«Em fa pensar en l’egoisme de molta gent», explica en Jordi Mercè, també militant de la CUP i participant en la marxa exploratòria, «que agafa el seu cotxe i aparca en el pas de zebra, potser pensant que tothom podràs esquivar-lo, i no és així». Però destaca: «Ara, és molt pitjor que aquest egoisme que hi hagi passos de vianant sense baixant o rampa per poder creuar, això és obligatori i és responsabilitat de l’ajuntament, no hi ha cap disculpa».
La gent de la CUP fa seva la reivindicació de la plataforma única en els carrers, o sigui, carrers sense voreres. «No volem passos alternatius, perquè si un conductor es despista una mica et passa pel damunt», exigeix la Montse, «volem plataforma única. Això, a més i ja estem cansades de dir-ho, ho estableix la normativa, ja n’hi ha prou del ‘no hi ha diners’ de sempre», s’indigna.
La trama urbanística de Terrassa respon a un passat industrial, una ciutat construïda entorn de fàbriques i vapors, carrers per al transport, voreres molt estretes, accés i sortida de les mercaderies d’aquests centres de producció, tèxtil principalment. El capital industrial decidia. «Val, aquesta és la història», reconeix en Jordi, «però ja n’hi ha prou! L’urbanisme ha de ser diferent, la ciutat és per a les persones, totes!».
Jordi Mercè, Isabel Marquès (exsíndica de greuges), Dídac Cerezo, Òscar Cano i Montse Petita al debat de la CUP el passat 3 de febrer. Foto: CUP PV
La CUP, per un “urbanisme feminista” i una “ciutat cuidadora”
La Montse considera que, malgrat els avanços viscuts, «els drets no es respecten i les entitats, com ara Prou Barreres, no són prou tingudes en compte». Cita el cas de la taula de capacitats diverses municipal, i reconeix que hi ha serveis per coordinar i compartir informacions, però que no es planta davant l’incompliment de les normatives».
Aquí insisteix en Jordi, subratllant que aquest organisme, «com tots els de l’ajuntament, és més consultiu, però no té pes deliberatiu ni de presa de decisions, són estèrils». A més, afegeix, les polítiques de l’ajuntament en relació amb urbanisme, estan encara sotmeses al pla d’ordenació urbanística del 2003, «un POUM totalment superat, elaborat imaginant una ciutat i ciutadania que ja no té res a veure amb les necessitats actuals, que no respon als grans canvis econòmics, mediambientals i socials viscuts».
Parlant de disseny i de ciutat ideals, les militants i candidates de la CUP, en Jordi també està a la llista per les municipals, proposen un «urbanisme feminista», pensen una «ciutat cuidadora», que cuida tothom, tenint en comptes les necessitats i capacitats de tothom. «Carrers atractius, per a la trobada de persones, on la gent gran se senti còmoda, les famílies puguin portar les criatures a escoles sense córrer riscos, amb comerços vius, serveis i equipaments públics, a tots els barris, aquest serà un espai on tothom voldrà viure».
Deixa un comentari