Pep Valenzuela
«Anem per una carretera a l’infern climàtic i amb el peu trepitjant l’accelerador», sentencià Antônio Guterres, secretari general de l’ONU davant la premsa en la conferència del clima de les Nacions Unides COP27, acabada de celebrar a Egipte.
La novetat de l’afirmació de Guterres no és el contingut d’aquesta, sinó el fet que la digui aquest màxim representant de l’entitat més representativa, valgui la redundància, de l’assemblea d’estats i nacions del planeta. Això de banda, cap novetat més, potser només la referència a l’accelerador. Les dades que palesen i anuncien el desastre s’aguanten sobre proves i arguments científics sòlids i que són ja vells. El fet que sigui el secretari general de l’ONU qui ho afirma posa en evidència una vegada més la importància i pes d’aquest organisme a l’hora d’influir quan cal i és necessari.
Les cimeres realitzades fins avui han tingut molt poques conseqüències pràctiques positives, més enllà dels informes científics i d’experts que no deixen de donar proves de la dimensió del desastre que s’aproxima i que ningú nega ja. Les fotos i declaracions de compromisos per quedar bé sembla que tampoc són ja cap objectiu. La COP27 ha tancat reafirmant aquestes tendències, tal com anunciaven la pràctica totalitat de veus, amb un fracàs vergonyós per a la humanitat, la gent humil principalment, cal especificar.
Mentre, els principals responsables de la contaminació, les grans empreses i corporacions i els estats que els fan costat, estaven massa ocupats amb les campanyes del famós black friday, amb les pistes del gel i els enllumenats públics nadalencs. Preocupats també amb la manca d’armament mundial que estaria produint la guerra d’Ucraïna. «La intensitat del conflicte a Ucraïna causa penúria d’armes a Occident i Rússia», titulava un dels diaris catalans més venuts el 25 de novembre.
Aquest mitjà afegeix encara que «inclús els EUA s’inquieten perquè els podria faltar material si esclatés una altra guerra, per exemple a Taiwan». I és que el negoci d’armes, tan important per garantir llocs de treball (com recordava satisfeta la ministra espanyola de Defensa a l’inici del conflicte) cotitza molt en les borses mundials: «la producció de míssils antitancs com els Javelin no donen l’abast per suplir els ja utilitzats», perquè «encara que el Pentàgon pressioni els fabricants (Lockheed Martin i Raytheon), doblar o triplicar les cadenes de muntatge no s’improvisa».
No es pot parar la màquina, podria ser l’argument. Moltes de les grans corporacions i empreses fa anys que van intentant enverdir i netejar les seves produccions, és el dit rentat verd o greenwashing. Les pioneres ja fa dècades que anuncien que «en el verd, l’ecologia, la producció bio i responsable també hi ha molt bon negoci». Les altres s’han anat sumant fins i tot les més refractàries. D’una banda, perquè sí que hi ha negoci, una altra cosa és que sigui realment verd o ecologista. De l’altra, perquè les dades i l’opinió pública pressionen cada vegada més.
Per exemple, les energètiques més contaminants i lladres, que exploten el negoci de l’electricitat, el gas i altres en un mercat de quatre empreses disfressat de lliure competència, ara s’anuncien com les més ecològiques del planeta, les campiones en l’impuls de les energies renovables i altres grans premis. Paradigmàtic el cas de la indústria de l’automòbil, que volen reconvertir totalment en elèctrica, com si canviar tot el parc de combustibles fòssils per elèctrics fos possible o servís per solucionar el problema.
El sistema no està malalt, és la malaltia. No és un organisme que pateixi una metàstasi més o menys curable. Aquest càncer és el sistema econòmic hegemònic, capitalista. És el mal que afecta la vida, el sistema terra. Ha investit en tots els òrgans i teixits del cos, en tots els espais, indrets i sistemes de producció i reproducció per posar-los al seu servei, al servei de la maximització dels beneficis.
No hi ha temps, ara menys que mai, segurament. Per això caldria posar-s’hi mans a l’obra i impulsar accions i alternatives, que hi són, començant per bona part de la dita economia social i solidària i cooperativa. En aquest punt, tanmateix, ja fa falta un altre article i moltes més veus i, sobretot, mans. Força!
Deixa un comentari