A hores d’ara i amb la que està caient, tothom ha pensat en el Nobel de literatura Albert Camus i la seva obra La peste. Ara que, per força major hem de restar a casa, recomano la seva lectura o relectura. Pels que encara no l’han descobert no faré cap “spoiler”, però, deixeu-me només dir que és una aposta per la solidaritat, fraternitat i heroïcitat de l’home comú.
Les seves pàgines porten, inevitablement, a fer un paral·lelisme amb la nostra situació actual: autoritats limitant els moviments dels ciutadans, consciència ciutadana que l’assumpte en qüestió és de tothom… però també de l’egoisme i l’aprofitament, de la por.
No faré una anàlisi de la por i els seus efectes, però sí que m’agradaria que penséssim en què és veritablement la por per a cadascú de nosaltres; la por, es defineix com “una pertorbació angoixant de l’ànim a causa d’un risc o dany real o imaginari; una aprensió que té algú que li passi alguna cosa contrària al que desitja; una emoció caracteritzada per un intens sentiment habitualment desagradable, provocat per la percepció d’un perill, real o suposat, present, futur o fins i tot passat; i des del punt de vista biològic, un esquema adaptatiu, un mecanisme de supervivència i de defensa, sorgit per permetre a l’individu respondre davant situacions adverses amb rapidesa i eficàcia”.
Por, és el que hem sentit tots a l’hora d’anar a comprar al supermercat i veure “una cosa contrària al que es desitja”. Por és el que he sentit, jo mateix, rere un mostrador, després d’afrontar una demanda de gel hidroalcohòlic, mascaretes, alcohol, fora de qualsevol previsió, ja no de compra, sinó de fabricació. Por a la necessitat creada i no satisfeta. Por al que vindrà, al que tindré, al que potser tens tu, al que potser ja tinc jo. Por al petó, a l’abraçada, al contacte.
És hora doncs d’enfrontar-la. Una oportunitat per dedicar-nos un temps que no tenim en el dia a dia. Deixem-la a part, la por, i comencem a omplir la nostra quotidianitat, en els dies llargs que vindran, amb tot allò que no hem pogut fer mai de seguit; i és que potser, per no tenir por, només ens calen vint minuts de televisió al dia i potser cal una mica més de ràdio, un temps de lectura, un temps de sobretaula, un temps d’oci per recuperar o descobrir una sèrie, un temps per compartir un clàssic del cinema i per comentar-lo a l’hora de sopar, un temps per tornar a escoltar la música de les nostres vides, un temps per fer exercici, un temps per cuinar, un temps per elaborar una dieta saludable, un temps per escriure, un temps per revisar fotografies i per dibuixar, un temps per trucar a aquells que t’estimes i dels que fa temps que no en saps res, un temps per ordenar, netejar, fer plans…i un temps per agrair. Agrair el què tenim i agrair que tinguem algú que ens acompanya o que ens cuida; a casa o, si va amb mal dades, fora d’ella.
Hi ha una frase que fa anys que em persegueix, que he adoptat i regalat milers de cops. És una frase que surt de “Un tranvía llamado deseo” (una altra recomanació per revisitar, això sí, en pel·lícula), de Tenesse Wiliams; hi ha un moment en què, quan la seva protagonista, és requerida per ser acompanyada i internada en un centre de salut mental, la Blanche Dubois, potser per protegir-se de la por, ofereix aquest regal meravellós, aquesta declaració d’intencions: siempre he confiado en la bondad de los desconocidos.
Durant molt de temps, aquesta frase ha justificat la meva confiança en els altres i la meva permeabilitat a… la vida. Espero continuant fent-ho i, us encoratjo a confiar en, (ara més que mai però, també quan tot això s’acabi) aquells desconeguts que cuidaran de nosaltres.
Lluny del pitjor que hagi pogut sortir de nosaltres, lluny d’aquesta por que, sembla, ho ha impregnat tot, guardem-nos els petons i les abraçades i quan sortim de tot això, recuperem-los. Potser caldrà instaurar un dia per retrobar-nos, per celebra-ho? Un dia sense por?
Toni Marcilla, Treballador Social
Deixa un comentari