Dedicades a la formació i l’assessoria en el treball de cures, a la cooperativa de treball Clara Ser Gran estan conveçudes que cal un canvi de perspectiva en el tracte amb la gent gran: més humà, que tingui en compte les seves necessitats, i amb participació en la comunitat.
Innan Urueta, fundadora de Clara Ser Gran, ens explica la tasca que duu a terme la cooperativa que van crear fa tres anys, i la visió que apliquen per un altre model de cures, i amb un objectiu imprescindible: frenar la precarietat de les treballadores familiars.
Innan Urueta (esquerra) i Mercè Juan, sòcies cooperativistes de Clara Ser Gran. Imatge cedida
Miquel Gordillo
D’on ve el teu interès pel treball de cures?
Després d’estudiar Treball Social, em vaig dedicar a l’àmbit de l’envelliment, just acabava d’entrar en vigor la Llei de Dependència. Vaig treballar en una residència pública a Badalona durant set anys, els darrers dos anys com a directora del centre. Llavors ja hi havia una atenció directa força deficitària a la gent gran. La previsió és que el 2030 arribi a ser un quart de la població. Hem vist que això va cap a una precarització de la feina de cures, que majoritàriament la fem en aquest país dones migrades (Innan és d’origen mexicà).
No volíem treballar únicament en residències estàndards, i d’aquí neix la cooperativa, que es va posar en marxa el febrer de 2019. El nucli impulsor vam ser la Mercè, infermera i especialista en final de vida, la Cristina,terapeuta ocupacional, i jo mateixa, junt amb un equip de professionals que són també les mans i el cervell del que fem.
Amb quin objectiu vau crear Clara Ser Gran?
El somni de Clara és transformar el model de cures adreçat a la gent gran. Cures en un sentit ampli, des d’aquelles persones que no tenen dependència però necessiten estar acompanyades, fins a la part d’atenció directa de llarga durada. Nosaltres toquem totes les capes, atendre la persona segons el que ella necessita, pot i vol, també les necessitats i l’acompanyament a la família.
Nosaltres creiem en l’envelliment en el propi entorn, si pot ser, a casa teva. Construïm tota una metodologia de treball, consistent a preparar el camí, l’entorn, i que la gent gran vulgui continuar vivint i participant en la vida del barri. També la part assistencial requereix una revisió. Amb el covid s’ha posat de relleu el que ja sabíem, que a les residències es treballa malament. Apliquen un model d’asil, d’institució tancada, i molt medicalitzat, són com hospitals, com si hagués alguna cosa que guarir, quan el que hi ha és només vellesa! I nosaltres diem que hem de millorar i canviar la perspectiva, i que es desprecaritzin els llocs de treball. Ja no estem en aquella època, hem d’aplicar metodologies diferents.
Pots fer algunes pinzellades d’aquesta metodologia que apliqueu?
Tenim el projecte SAD-ESS, que és una manera diferent d’enfocar els serveis d’atenció domiciliària. És un projecte de l’economia social i solidària, amb suport de l’Ajuntament de Barcelona i la Federació de Cooperatives, per fer una implementació pilot, encara que no ens hem inventat res. Tenim equip amb una psicòloga, una infermera, una fisio, una terapeuta, que acompanyen un equip de cuidadores per ajudar-les a què millorin la seva feina.
“La gent no està disposada a pagar el que costa les cures, i no perquè no tingui diners. Són feines que històricament les dones hem fet de manera gratuïta i invisible”
Qüestioneu molt el model de residències.
La major part de les empreses que gestionen les residències són capitals que venen del totxo, del negoci immobiliari. El panorama actual és un munt de recursos públics que, a través de l’externalització de serveis, va a parar a capital pur (Dragados és Clece, Valoriza que és Sacyr…). I aquestes grans empreses que ho acaparen tot estan obsessionades per disminuir costos, perquè el servei els surti més barat, els ajuntaments ja paguen poc.
També amb la covid s’ha vist que les coses s’havien pogut fer d’una altra manera. Escoltava l’altre dia que en un casal encara parlaven de si poden o no jugar al domino, o fer activitats de música! El nivell de maltractament a la gent gran continua. En els països nòrdics per exemple el model va evolucionar ja fa anys, hi ha la perspectiva que es diu d’atenció centrada en la persona, es posa en valor que tenim drets, que podem decidir el que volem fer… Amb la pandèmia es va perdre el que s’havia guanyat, i es va tornar al ordeno y mando: no pots sortir, no pots fer el que vulguis, un bis a bis setmanal… Les noves generacions ja estan canviant el xip, de fet la gent gran tampoc vol anar als casals.
També estem en un grup d’intercooperació que es diu Curadigna, en què ens ajuntem col·lectius de Barcelona de l’àmbit de les cures i la salut, Nosaltres fem formació, consultoria i assessorament a entitats que fan serveis d’atenció domiciliària directa.
Hi ha moltes queixes per part de les treballadores de la llar.
És que les cuidadores treballen soles, arriben a un domicili soles, no és com en una residència que estan envoltades de professionals. El model actual no contempla altres professionals, van molt superades, per això hi ha un absentisme i una rotació brutal.
“Amb el covid s’ha posat de relleu el que ja sabíem, a les residències es treballa malament. És un model d’asil, d’institució tancada, i molt medicalitzat”
Sovint sentim que el treball de cures és molt precari.
La cura digna significa que hi hagi condicions dignes per a les que cuiden, per a la persona cuidada, per a l’entorn. Tampoc les administracions ho faciliten, no hi ha clàusules socials que ens donin oportunitats. Les empreses petites de l’ESS fem malabars per trobar el camí, amb ganes però moltes dificultats. El preu mig de les grans empreses és de 10 € l’hora, nosaltres hem calculat que el mínim que costen són 13,50. A més, ens trobem que la gent no està disposada a pagar el que costa les cures, i no perquè no tingui diners. Són feines que històricament les dones hem fet de manera gratuïta i invisible, la gent no està acostumada, mentre que sí hi ha consciència a pagar pel menjar ecològic i sostenible.
Crec que no hi ha una cultura de fer valer les cures. Hi ha un esclavatge de les dones que estan a l’interior de les llars, no se sap quantes dones treballen en aquestes condicions. I et diuen, ja que hi ets, queda’t amb els nens, o ara treu el gos… És una cadena d’abús. I cada vegada necessitarem més persones que s’hi vulguin dedicar.
Per tant, esteu especialitzades en la formació i en aplicar mètodes de treball que siguin nous.
Sí, i també en l’acompanyament familiar. És important i molt útil saber com es fan les coses: com aixeco la meva mare? Com gestiono aquest problema? Tot té una manera adequada de fer. Tenim clar com t’he explicat que és necessari un canvi cultural en el model de treball de cures, i que cal fer-ho amb les famílies i també amb les administracions.
Quins altres projectes feu actualment?
Enguany vam decidir que calia acompanyar la persona i la família. Per exemple, quan una persona gran que necessita rep un diagnòstic, què fan les famílies? El que poden! Aquí nosaltres acompanyen les famílies per planificar les cures necessàries. L’altre dia vam parlar amb un senyor i ell volia tornar a caminar, anar sol al lavabo. Era la seva necessitat, coses que li donaven una mica de qualitat. Si no, amb el temps, la família va claudicant, el senyor vol quedar-se a casa, però l’acaben portant a una residència pública, on després no hi ha plaça!
Com a cooperativa oferim molta formació especialitzada i específica, com ara dissenyar el dia a dia de la persona, com tractar els problemes de comportament, abordar quan es troba en final de vida… Les cuidadores han d’estar molt ben preparades. El nostre projecte actua molt aquí i en el desenvolupament de la metodologia. Al Lluçanès estem també aplicant una metodologia per treballar millor amb les persones, tenint en compte que no és el mateix l’entorn de, per exemple, del Prat de Lluçanès que al Prat de Llobregat. Fem una cosa similar al Poble Sec.
Per acabar, quins objectius us marqueu a mig o llarg termini a Clara Ser Gran?
Sempre ens ha agradat la idea de tenir un centre físic, no un centre de dia a l’ús, sinó on poder gestionar un servei d’atenció diürna, i des d’aquí vehicular un seguit d’actuacions a nivell comunitari, d’atenció domiciliària, etc. Creiem fermament en el concepte de ciutats cuidadores, on hi hagi espais amigables amb la gent gran.
| Entrevista publicada a l’Espai Cuidem-nos Assistència activa a la gent gran i atenció a la llar Contacte: 685 624 480 / 937 364 722 www.cuidemnos.info |
|
 |
Deixa un comentari